ADEU ALS WINCHESTER

El 13 setembre del 2005, es va estrenar a la cadena americana CW la sèrie Supernatural, a partir d’una idea del productor i director Erik Kripke, que ara està de moda gràcies a la sorprenent The Boys. Llavors apostava per històries de monstres i dimonis amb dos protagonistes principals agradables a la vista, amb l’aparent objectiu de captar un públic jove a l’estil del que ja havia passat a finals dels noranta amb Buffy, cazavampiros. Ningú, ni els més optimistes, tenien al cap que la sèrie pogués arribar a les quinze temporades, ni de bon tros que als Estats Units el dia 13 de setembre s’acabaria convertint en el Supernatural Day, gràcies a les sorprenents històries de dos germans que lluiten contra les forces del mal i, també, de vegades, contra les forces del bé. Aquest mes d’octubre s’ha estrenat l’última temporada, que serà la definitiva, i l’equip ja ha fet saber al públic a través de missatges més o menys emotius a les xarxes socials com han estat els últims dies de rodatge. Una part important de l’èxit de Supernatural, per on desfilen dimonis, homes llop, vampirs, bruixes, arcàngels i fins i tot Déu, és la gran química entre els dos protagonistes. Jensen Ackles és Dean Winchester, el germà gran impulsiu, golafre i més aviat fanfarró; mentre que Jared Padalecki interpreta Sam, més introspectiu i cautelós. Els Winchester van quedar orfes de mare quan eren criatures per culpa d’una entitat malèfica, i el seu pare els va instruir tant com va poder per lluitar contra el mal. En la primera temporada, els dos nois hauran d’intentar localitzar aquest pare desaparegut mentre es van trobant monstres de tot tipus en el seu recorregut pel país utilitzant un vell automòbil Impala, que és una de les icones de la sèrie. La narrativa dels primers capítols era força senzilla: un monstre per episodi i l’exhibició de les diferents tècniques per liquidar-los. Triar com a protagonistes dos germans per a unes històries de terror va ser un encert, i a mesura que les temporades van passant, l’argument es va embolicant amb presències demoníaques i angelicals cada cop més enrevessades. Tant Ackles com Padalecki han dit sempre que l’equip de la sèrie és com una gran família. I sembla que en aquest cas la realitat supera el tòpic i ha fet possible que tots dos hagin continuat a la sèrie durant aquests quinze anys. A més, aquesta bona sintonia també la mostren amb els fans, que tenen la seva pròpia representació en l’univers de la sèrie, en què existeix una col·lecció de llibres dedicada a Dean i Sam. Així, els personatges ficticis tenen seguidors igual com en tenen els actors. Finalment, un altre gran encert és la ironia i els tocs d’humor que es van intercalant en alguns capítols. N’hi ha de memorables, com quan Sam i Dean acaben en un univers paral·lel... on són protagonistes de diverses sèries televisives. O l’episodi número 200, en què els dos germans han d’investigar un cas en una escola on un grup de nenes estan assajant un musical basat en les novel·les de Supernatural. Ara els Winchester s’acomiaden. Ja cal que fem una bona provisió de sal, que, com ens han ensenyat, és la millor arma contra els dimonis.