Silencis casuals trobats

En la foscúria, pels camins gens transitats i el punt imprescindible de fred i de vulnerabilitat, el viatge oníric engega (terrible contradicció) amb uns telèfons mòbils que permeten comunicar-se individualment amb tota la gent del grup (els espectadors) i de transmetre’ls que hi ha una altra xarxa ancestral a banda de les xarxes socials actuals: la que practiquen els arbres dins dels boscos. Entendre que la natura també té hackers (paràsits) però, per sobre de tot, que sap regenerar-se compartint l’energia dels minerals de l’entorn i del sol és només el principi d’un viatge per on passegen minairons i, sobretot, dones d’aigua. La capacitat de creure i de somiar no té aturador, ni es regeix sempre per la ciència de les comprovacions empíriques. La necessitat de comunicar-se, de compartir, de viure amb intensitat, fa la resta. L’estació màgica final, que simbolitza les connexions de la natura però també entre les persones, és reconfortant. Sobretot, en temps de la covid i de distància. Tot i que tota l’experiència s’hagi fet assegut en una cadira i, això sí, sentint les respostes al qüestionari personal que els aparells fan a cada espectador. En la foscor i sentint la humitat de riu als ossos, es percep que el WhatsApp és enginyós, però que la relació que hi ha (tot i oblidar-la sovint) amb la natura acaba resultant redemptora. I sentir-ho en la pròpia pell fa sentir-se un petit privilegiat i un nou compromès amb la causa de la protecció de la natura. Escoltar en la foscor el silenci perceptible de l’arbreda, traspassa. Com si fos una ària lírica il·luminada per una fràgil cuca de llum. Preciós viatge commovedor fins i tot amb l’ús de la tecnologia més anacrònica als temps de llegendes...

Johnson encarnava un dels primers referents negres que reivindicaven el dret a ser tractats com qualsevol altra persona blanca. Però mantenia el privilegi (i n’abusava) de l’home envers la seva dona. És en aquesta contradicció on la peça hauria trobat molts més plecs de la situació. Duncan feria més en el Negrata de merda, estrenat al Tantarantana. La dificultat del càsting (trobar un actor negre corpulent a Barcelona, Armando Buika) s’ha salvat, però potser no s’ha tingut en compte treure-li el pes de la peça (i traslladar-la al món femení amb unes ambivalents Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara, per exemple, guanyaria una capa de dramatúrgia). Per la seva banda, cal destacar d’Àlex Brendemühl la seva interpretació al saxofon i unes intervencions aspres i lacòniques d’una duresa impúdica.

Duncan és una veu imprescindible a la cartellera de Catalunya. Perquè vol normalitzar la presència de tot tipus d’actors (sexe i color de la pell) a escena. Una situació que necessita millorar en els repartiments del país. De fet, no cal construir personatges de negres i blancs, sinó donar el paper que millor s’adeqüi a cada perfil d’intèrpret, sense necessitat de justificar res.

La posada en escena reprodueix l’espai (el Bar & Bero), tot i que ara molt més cool. I la samarreta sense mànigues de mariner de l’Àlex. El Bruno continua amb els seus projectes d’arquitectura ecològica urbana. Les dèries continuen bategant, aparentment, amb dues maneres d’entendre la vida molt diferents però que, en canvi, són magnètiques. Com en la primera peça, l’humor concilia heterosexuals amb gais, rient de les mateixes vulgaritats quotidianes. Demostra que no és tan important si s’estima una persona del mateix sexe o no com el fet de compartir l’experiència electritzant de l’amor amb algú altre.