Silencis casuals trobats

En la foscúria, pels camins gens tran­si­tats i el punt impres­cin­di­ble de fred i de vul­ne­ra­bi­li­tat, el viatge oníric engega (ter­ri­ble con­tra­dicció) amb uns telèfons mòbils que per­me­ten comu­ni­car-se indi­vi­du­al­ment amb tota la gent del grup (els espec­ta­dors) i de trans­me­tre’ls que hi ha una altra xarxa ances­tral a banda de les xar­xes soci­als actu­als: la que prac­ti­quen els arbres dins dels bos­cos. Enten­dre que la natura també té hackers (paràsits) però, per sobre de tot, que sap rege­ne­rar-se com­par­tint l’ener­gia dels mine­rals de l’entorn i del sol és només el prin­cipi d’un viatge per on pas­se­gen minai­rons i, sobre­tot, dones d’aigua. La capa­ci­tat de creure i de somiar no té atu­ra­dor, ni es regeix sem­pre per la ciència de les com­pro­va­ci­ons empíriques. La neces­si­tat de comu­ni­car-se, de com­par­tir, de viure amb inten­si­tat, fa la resta. L’estació màgica final, que sim­bo­litza les con­ne­xi­ons de la natura però també entre les per­so­nes, és recon­for­tant. Sobre­tot, en temps de la covid i de distància. Tot i que tota l’experiència s’hagi fet asse­gut en una cadira i, això sí, sen­tint les res­pos­tes al qüesti­o­nari per­so­nal que els apa­rells fan a cada espec­ta­dor. En la fos­cor i sen­tint la humi­tat de riu als ossos, es per­cep que el What­sApp és enginyós, però que la relació que hi ha (tot i obli­dar-la sovint) amb la natura acaba resul­tant redemp­tora. I sen­tir-ho en la pròpia pell fa sen­tir-se un petit pri­vi­le­giat i un nou com­promès amb la causa de la pro­tecció de la natura. Escol­tar en la fos­cor el silenci per­cep­ti­ble de l’arbreda, tras­passa. Com si fos una ària lírica il·lumi­nada per una fràgil cuca de llum. Preciós viatge com­mo­ve­dor fins i tot amb l’ús de la tec­no­lo­gia més anacrònica als temps de lle­gen­des...

John­son encar­nava un dels pri­mers refe­rents negres que rei­vin­di­ca­ven el dret a ser trac­tats com qual­se­vol altra per­sona blanca. Però man­te­nia el pri­vi­legi (i n’abu­sava) de l’home envers la seva dona. És en aquesta con­tra­dicció on la peça hau­ria tro­bat molts més plecs de la situ­ació. Dun­can feria més en el Negrata de merda, estre­nat al Tan­ta­ran­tana. La difi­cul­tat del càsting (tro­bar un actor negre cor­pu­lent a Bar­ce­lona, Armando Buika) s’ha sal­vat, però pot­ser no s’ha tin­gut en compte treure-li el pes de la peça (i tras­lla­dar-la al món femení amb unes ambi­va­lents Que­ralt Albi­nyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara, per exem­ple, gua­nya­ria una capa de dra­matúrgia). Per la seva banda, cal des­ta­car d’Àlex Bren­demühl la seva inter­pre­tació al saxo­fon i unes inter­ven­ci­ons aspres i lacòniques d’una duresa impúdica.

Dun­can és una veu impres­cin­di­ble a la car­te­llera de Cata­lu­nya. Perquè vol nor­ma­lit­zar la presència de tot tipus d’actors (sexe i color de la pell) a escena. Una situ­ació que neces­sita millo­rar en els repar­ti­ments del país. De fet, no cal cons­truir per­so­nat­ges de negres i blancs, sinó donar el paper que millor s’adeqüi a cada per­fil d’intèrpret, sense neces­si­tat de jus­ti­fi­car res.

La posada en escena repro­du­eix l’espai (el Bar & Bero), tot i que ara molt més cool. I la samar­reta sense mànigues de mari­ner de l’Àlex. El Bruno con­ti­nua amb els seus pro­jec­tes d’arqui­tec­tura ecològica urbana. Les dèries con­ti­nuen bate­gant, apa­rent­ment, amb dues mane­res d’enten­dre la vida molt dife­rents però que, en canvi, són magnètiques. Com en la pri­mera peça, l’humor con­ci­lia hete­ro­se­xu­als amb gais, rient de les matei­xes vul­ga­ri­tats quo­ti­di­a­nes. Demos­tra que no és tan impor­tant si s’estima una per­sona del mateix sexe o no com el fet de com­par­tir l’experiència elec­trit­zant de l’amor amb algú altre.