BRUTALITAT POLICIAL

Amb el record de la barbàrie de l’1-O ben present i la repressió que no s’atura fa molta mandra –per no dir ràbia– mirar una sèrie sobre la brigada antiavalots de la policia nacional espanyola. Però la cosa canvia si els dos principals sindicats d’aquest cos, Jupol i el SUP, es posen d’acord a dir que la sèrie és una porqueria i amenacen amb denúncies perquè “els policies no són drogoaddictes ni agressius”. Això ja són uns quants punts a favor, però l’argument definitiu és que els creadors són Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña, els responsables de la pel·lícula El reino, que fa dos anys retratava de manera absolutament versemblant i amb molta valentia la corrupció política i mediàtica espanyola. I s’ha de reconèixer que la sèrie, com a tal, val molt la pena. Això sí, aquells que trobin molest veure una certa humanitat en els policies, que no facin l’esforç de mirar-la. I humanitzar no vol dir precisament deixar-los bé, més aviat tot el contrari. La sèrie està ambientada el 2016. En diferents moments, de fons, es poden sentir notícies i discursos que fan referència al procés català (unes referències que, sense entrar en detalls, culminen en l’últim episodi). Als agents del grup Puma 93, els adjudiquen un desnonament en un bloc de pisos del centre de Madrid. El cap no ho veu clar perquè el pis és ple d’activistes i demana reforços, però el jutge ordena que es faci el desnonament per la força. El dispositiu acaba amb una víctima mortal i a partir d’aquí entren en escena els agents d’afers interns, en concret una jove policia –interpretada per la mallorquina Vicky Luengo– que de manera obsessiva i al preu que sigui anirà estirant el fil fins a aconseguir descobrir una trama que va més enllà de la simple brutalitat policial i que també lliga, naturalment, amb la corrupció política. I aquí és on la sèrie atrapa, en el thriller amb la inquietant presència d’un personatge calcat literalment al comissari Villarejo, que es va desenvolupant al mateix ritme que se succeeixen les operacions dels antiavalots, des del cordó policial en una manifestació fins als enfrontaments amb els hooligans després d’un partit de futbol d’alt risc. Tot plegat filmat amb prous recursos i encert perquè l’espectador quedi immers en les escenes d’acció. El guió i la direcció tenen bona part del mèrit, però sens dubte els actors són la peça clau. I aquí és on no s’acaba d’entendre que la Policía Nacional i la direcció general de Seguretat donessin el vistiplau a la col·laboració en la realització de la sèrie. Sorogoyen deu ser un venedor molt hàbil si els va fer creure que deixaria bé els agents del cos. El seu equip va fer moltes entrevistes per documentar-se i va poder entrar en un dels centres de comandament de la policia. Els actors, per la seva banda, van poder estar amb agents antiavalots de debò per interpretar amb més realisme els seus personatges. I, sincerament, només els falta cantar l’“A por ellos” per semblar els piolins de l’operació Copèrnic. Per molt que la sèrie ens presenti els seus conflictes personals, no deixen d’aparèixer com el que són: gent que ha fet de la violència la seva feina, testosterona en estat pur i una masculinitat indubtablement tòxica.