LA PEDERÀSTIA COM UNA DE LES MALES ARTS

La narradora i editora Vanessa Springora ha fet un pas endavant per deixar constància sobre el cèlebre escriptor francès Gabriel Matzneff, un pervertit, que va recrear en forma de novel·la i dietaris les diferents formes de pederàstia que practicava contra noies, però també nens que visitava, per exemple, a les Filipines a la recerca de “culs frescos”. Els aviso que vaig agafar el llibre amb prevenció perquè pensava que el llibre de Springora podia ser simplement una justificació oportunista o una venjança sentimental. Però és tota una altra cosa, que s’acosta a un llibre magistral sobre els anys de la permissivitat en què els depredadors campaven victoriosos, i ara reculen assetjats pel que consideren me too.

Alguns coneixíem Matzneff per la novel·la Ebri de vi perdut, publicada per La Magrana als anys vuitanta. El protagonista era un pedòfil que es vantava de les seves conquestes, que era aplaudit per crítics i per grans sectors de la intel·lectualitat francesa, com ara Beauvoir, Sartre, Sollers, Deleuze, Aragon, Glucksmann i altres pollastres de la grandeur parisenca. Springora denuncia tota l’operació de seducció –amb l’aprovació de la mateixa mare de l’autora– que va fer Matzneff, de 50 anys amb una nena de 14 anys amb nul·la experiència sexual i vital. Springora descriu la persecució a la sortida de l’escola, les invitacions i fins i tot el primer acte sexual, que va ser una sodomia. Això fa sospitar a algunes de les seves amants adolescents que era en realitat un homosexual reprimit que s’havia penjat als 14 anys i que disfrutava d’una primavera eterna mentre vampiritzava el jovent. Matzneff ho va retratar en detall als seus llibres, però no s’esperava que algunes d’aquelles noies, com la mateixa Springora –que va acabar treballant a la mateixa editorial on l’escriptor havia publicat relats on ella era el producte depredat–, fessin la descripció del comportament del caçador i les seqüeles que va tenir en les amants. Matzneff no anirà al panteó dels Bataille o Apollinaire, sinó que es podrirà en l’infern dels violadors de ments i cossos infantils.

Des del punt de vista literari, aquesta confessió és més que un retrat d’un estat de coses sobre pervertits efebòbils. És un relat magistral, que pot mimetitzar la literatura juvenil al començament i que va evolucionant fins a les malalties venèries al nus del relat o quan descobreix el seu amant, suposadament en un congrés a Brussel·les, amb una altra noieta. O quan Vanessa demana auxili al gran filòsof Emil Cioran i la seva dona. Li recomanen que sigui submisa, “sacrifici i oblació, ha de tenir l’amor que la dona d’un artista ha d’oferir a qui estima”.