El somni de Pau Casals
La Fundació Pau Casals commemora el centenari de l’Orquestra Pau Casals amb el desig de donar a conèixer el llegat d’un dels catalans més universals
DIMENSIÓ POPULAR
“Des de bon començament, Pau Casals va concebre l’Orquestra com un instrument per fer arribar la música a tota la societat”Fa cent anys, es va produir un fet especialment rellevant, d’aquells que representen un punt i a part en la història cultural d’un país. El vendrellenc Pau Casals, que havia aconseguit renom internacional com a renovador i virtuós del violoncel, que havia recorregut mig món, des de la Casa Blanca fins a París i que, des del 1914 s’havia establert a la ciutat de Nova York amb la seva esposa, va decidir tornar al nostre país. No ho va fer atret per un instint melangiós, ni tampoc després de rebre una oferta irresistible, sinó per fer realitat un somni. Des de feia anys, en el seu periple arreu del món, havia anat “descobrint, àdhuc en poblacions de segon ordre, magnífiques corporacions orquestrals que assolien un grau de perfecció ben envejable”: “I cregué possible, amb voluntat i constància, arribar a aconseguir quelcom semblant entre nosaltres, no dubtant que havia de trobar en sa pàtria elements artístics i econòmics indispensables per a realitzar-ho”, tal com explicaria mesos després el mateix Pau Casals en un llibret.
Per fer realitat el seu somni, el músic va haver de superar un munt d’entrebancs. Primer de tot, va reclutar 88 intèrprets de prestigi, alguns d’ells provinents de l’Orquestra del Liceu, d’altres de les audicions que es van fer a l’acadèmia de música del seu germà i d’altres que va fer venir expressament. També va aconseguir engrescar “socis subscriptors” i, sobretot, alguns de “protectors”, que van fundar un Patronat per tal de finançar les despeses de l’Orquestra. La reacció inicial no va resultar excessivament apassionada. Pau Casals, però, no va deixar que l’apatia de la burgesia local entelés el seu somni i no va dubtar a sufragar les pèrdues anuals que es van originar, de fins a 500.000 pessetes després de les vuit primeres temporades. El músic, doncs, no només va abocar el seu talent al somni, sinó també el seu prestigi personal i la seva capacitat econòmica.
Una dimensió popular
L’Orquestra Pau Casals podria haver estat una aposta elitista, però, des de bon començament, el seu principal promotor li va donar una dimensió popular. I tant l’Orquestra com l’Associació Obrera de Concerts, creada alguns anys després, es van concebre amb la idea d’acostar la música simfònica a la classe treballadora. Una autèntica revolució a l’altura dels cors d’Anselm Clavé. Encara més a la Catalunya d’aleshores, especialment colpejada per la crisi de subsistències, els efectes de l’epidèmia de la grip i la tensió social. Al capdavall, era una manera d’entendre la música i la cultura com a motors per transformar la societat.
Durant anys, aquell somni va recórrer el país de dalt a baix. I va deixar empremta en moltes generacions de catalans, que van associar la seva estrena musical a l’obra de Pau Casals. El rastre i el pòsit que va deixar aquella orquestra és ben present arreu del territori. Els 363 concerts oferts durant les disset temporades que es va mantenir posen de manifest la vitalitat d’una orquestra que, al mateix temps, va esdevenir la porta d’entrada a destacats compositors i intèrprets internacionals, com ara Richard Strauss, Ígor Stravinski i Manuel de Falla, que va estrenar el Concert per a clavicèmbal.
Aquell somni, però, com molts d’altres, es va començar a esvair un 18 de juliol del 1936, quan la força es va imposar a la raó. En tenir coneixement del cop d’estat, Pau Casals va fer que l’orquestra interpretés l’Himne a l’alegria, tota una aposta de la cultura com a antídot contra la barbàrie. L’orquestra encara va seguir actuant alguns mesos més, malgrat el trasbals de la guerra. A partir del 1939, però, el somni va deixar pas a la negra nit del franquisme, a un llarg i penós parèntesi en la vitalitat cultural del país.
El seu llegat, al Vendrell
CARINA FILELLA
Quan va ser conscient, després de trenta-quatre anys a l’exili, que el retorn a Catalunya encara era una possibilitat llunyana, Pau Casals va crear, juntament amb la seva dona, Marta Montañez, una fundació amb l’objectiu que el seu patrimoni es quedés a Catalunya, a la seva casa d’estiueig del barri de Sant Salvador del Vendrell. Era l’any 1972, i el violoncel·lista tenia 95 anys. De fet, va traspassar l’any següent, dos anys abans de la mort de Franco. Casals, que es va exiliar a França el 1939, va fer la promesa que no tornaria a Catalunya fins que no s’hi restablissin les institucions democràtiques. No va poder fer realitat el seu desig. Però la Fundació Pau Casals ha permès conservar i divulgar tot el seu patrimoni a la impressionant Vil·la Casals, la seva antiga casa a la vora del mar, que l’any 2001 va reobrir com a museu. I no només el patrimoni material, perquè va deixar dit que la seva fundació havia d’estar al serveis dels seus dos grans ideals: la música i la pau, convençut com estava que la música podia contribuir a fer un món millor. Aquest estiu, el govern ha declarat el Museu Pau Casals com a museu d’interès nacional, pel valor tant de l’edifici com per les col·leccions que conté. I la Fundació també està a punt d’iniciar unes obres de reforma estructural d’aquest edifici que proposa un recorregut per la música i l’esperit del violoncel·lista vendrellenc, i que també en conserva alguns objectes personals (mobles, instruments musicals, objectes decoratius, medalles i condecoracions...). Records que Casals guardava com relíquies, com ara cabells de Felix Mendelssohn, un manuscrit de Brahms o una màscara mortuòria d’Enric Granados, amb qui l’unia una estreta amistat. A més de recollir la memòria universal del músic, el museu té un fons molt important d’obres d’artistes catalans, com ara un conjunt de pintures del segle XVIII de Francesc Pla, el Vigatà, que decora una estança de la casa, i escultures de Josep Llimona i Josep Clarà.
La Fundació Pau Casals du a terme una intensa activitat cultural. Per acabar l’any, ha coproduït amb el Museu de la Música de Barcelona una exposició sobre l’Orquestra Pau Casals, comissariada per Núria Ballester, que s’inaugurarà el 24 de novembre a Barcelona i el dia 1 de desembre al Vendrell. Donarà a conèixer, a les dues seus i complementàriament, la història de l’orquestra i el seu impacte, i s’hi podran veure documents històrics, programes de concerts i partitures.
