Música

El somni de Pau Casals

La Fundació Pau Casals commemora el centenari de l’Orquestra Pau Casals amb el desig de donar a conèixer el llegat d’un dels catalans més universals

DIMENSIÓ POPULAR
“Des de bon començament, Pau Casals va concebre l’Orquestra com un instrument per fer arribar la música a tota la societat”

Fa cent anys, es va pro­duir un fet espe­ci­al­ment relle­vant, d’aquells que repre­sen­ten un punt i a part en la història cul­tu­ral d’un país. El ven­dre­llenc Pau Casals, que havia acon­se­guit renom inter­na­ci­o­nal com a reno­va­dor i virtuós del vio­lon­cel, que havia recor­re­gut mig món, des de la Casa Blanca fins a París i que, des del 1914 s’havia esta­blert a la ciu­tat de Nova York amb la seva esposa, va deci­dir tor­nar al nos­tre país. No ho va fer atret per un ins­tint melangiós, ni tam­poc després de rebre una oferta irre­sis­ti­ble, sinó per fer rea­li­tat un somni. Des de feia anys, en el seu peri­ple arreu del món, havia anat “des­co­brint, àdhuc en pobla­ci­ons de segon ordre, magnífiques cor­po­ra­ci­ons orques­trals que asso­lien un grau de per­fecció ben enve­ja­ble”: “I cregué pos­si­ble, amb volun­tat i constància, arri­bar a acon­se­guir quel­com sem­blant entre nosal­tres, no dub­tant que havia de tro­bar en sa pàtria ele­ments artístics i econòmics indis­pen­sa­bles per a rea­lit­zar-ho”, tal com expli­ca­ria mesos després el mateix Pau Casals en un lli­bret.

Per fer rea­li­tat el seu somni, el músic va haver de superar un munt d’entre­bancs. Pri­mer de tot, va reclu­tar 88 intèrprets de pres­tigi, alguns d’ells pro­vi­nents de l’Orques­tra del Liceu, d’altres de les audi­ci­ons que es van fer a l’acadèmia de música del seu germà i d’altres que va fer venir expres­sa­ment. També va acon­se­guir engres­car “socis subs­crip­tors” i, sobre­tot, alguns de “pro­tec­tors”, que van fun­dar un Patro­nat per tal de finançar les des­pe­ses de l’Orques­tra. La reacció ini­cial no va resul­tar exces­si­va­ment apas­si­o­nada. Pau Casals, però, no va dei­xar que l’apa­tia de la bur­ge­sia local entelés el seu somni i no va dub­tar a sufra­gar les pèrdues anu­als que es van ori­gi­nar, de fins a 500.000 pes­se­tes després de les vuit pri­me­res tem­po­ra­des. El músic, doncs, no només va abo­car el seu talent al somni, sinó també el seu pres­tigi per­so­nal i la seva capa­ci­tat econòmica.

Una dimensió popu­lar

L’Orques­tra Pau Casals podria haver estat una aposta eli­tista, però, des de bon començament, el seu prin­ci­pal pro­mo­tor li va donar una dimensió popu­lar. I tant l’Orques­tra com l’Asso­ci­ació Obrera de Con­certs, cre­ada alguns anys després, es van con­ce­bre amb la idea d’acos­tar la música simfònica a la classe tre­ba­lla­dora. Una autèntica revo­lució a l’altura dels cors d’Anselm Clavé. Encara més a la Cata­lu­nya d’ales­ho­res, espe­ci­al­ment col­pe­jada per la crisi de sub­sistències, els efec­tes de l’epidèmia de la grip i la tensió social. Al cap­da­vall, era una manera d’enten­dre la música i la cul­tura com a motors per trans­for­mar la soci­e­tat.

Durant anys, aquell somni va recórrer el país de dalt a baix. I va dei­xar empremta en mol­tes gene­ra­ci­ons de cata­lans, que van asso­ciar la seva estrena musi­cal a l’obra de Pau Casals. El ras­tre i el pòsit que va dei­xar aque­lla orques­tra és ben pre­sent arreu del ter­ri­tori. Els 363 con­certs oferts durant les dis­set tem­po­ra­des que es va man­te­nir posen de mani­fest la vita­li­tat d’una orques­tra que, al mateix temps, va esde­ve­nir la porta d’entrada a des­ta­cats com­po­si­tors i intèrprets inter­na­ci­o­nals, com ara Ric­hard Strauss, Ígor Stra­vinski i Manuel de Falla, que va estre­nar el Con­cert per a cla­vicèmbal.

Aquell somni, però, com molts d’altres, es va començar a esvair un 18 de juliol del 1936, quan la força es va impo­sar a la raó. En tenir conei­xe­ment del cop d’estat, Pau Casals va fer que l’orques­tra inter­pretés l’Himne a l’ale­gria, tota una aposta de la cul­tura com a antídot con­tra la barbàrie. L’orques­tra encara va seguir actu­ant alguns mesos més, mal­grat el tras­bals de la guerra. A par­tir del 1939, però, el somni va dei­xar pas a la negra nit del fran­quisme, a un llarg i penós parèntesi en la vita­li­tat cul­tu­ral del país.

El seu llegat, al Vendrell

CARINA FILELLA

Quan va ser conscient, després de trenta-quatre anys a l’exili, que el retorn a Catalunya encara era una possibilitat llunyana, Pau Casals va crear, juntament amb la seva dona, Marta Montañez, una fundació amb l’objectiu que el seu patrimoni es quedés a Catalunya, a la seva casa d’estiueig del barri de Sant Salvador del Vendrell. Era l’any 1972, i el violoncel·lista tenia 95 anys. De fet, va traspassar l’any següent, dos anys abans de la mort de Franco. Casals, que es va exiliar a França el 1939, va fer la promesa que no tornaria a Catalunya fins que no s’hi restablissin les institucions democràtiques. No va poder fer realitat el seu desig. Però la Fundació Pau Casals ha permès conservar i divulgar tot el seu patrimoni a la impressionant Vil·la Casals, la seva antiga casa a la vora del mar, que l’any 2001 va reobrir com a museu. I no només el patrimoni material, perquè va deixar dit que la seva fundació havia d’estar al serveis dels seus dos grans ideals: la música i la pau, convençut com estava que la música podia contribuir a fer un món millor. Aquest estiu, el govern ha declarat el Museu Pau Casals com a museu d’interès nacional, pel valor tant de l’edifici com per les col·leccions que conté. I la Fundació també està a punt d’iniciar unes obres de reforma estructural d’aquest edifici que proposa un recorregut per la música i l’esperit del violoncel·lista vendrellenc, i que també en conserva alguns objectes personals (mobles, instruments musicals, objectes decoratius, medalles i condecoracions...). Records que Casals guardava com relíquies, com ara cabells de Felix Mendelssohn, un manuscrit de Brahms o una màscara mortuòria d’Enric Granados, amb qui l’unia una estreta amistat. A més de recollir la memòria universal del músic, el museu té un fons molt important d’obres d’artistes catalans, com ara un conjunt de pintures del segle XVIII de Francesc Pla, el Vigatà, que decora una estança de la casa, i escultures de Josep Llimona i Josep Clarà.

La Fundació Pau Casals du a terme una intensa activitat cultural. Per acabar l’any, ha coproduït amb el Museu de la Música de Barcelona una exposició sobre l’Orquestra Pau Casals, comissariada per Núria Ballester, que s’inaugurarà el 24 de novembre a Barcelona i el dia 1 de desembre al Vendrell. Donarà a conèixer, a les dues seus i complementàriament, la història de l’orquestra i el seu impacte, i s’hi podran veure documents històrics, programes de concerts i partitures.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor