“Pau Casals era un músic total”

Casals és un exem­ple de com la popu­la­ri­tat pot ser un ene­mic del conei­xe­ment. És un per­so­natge enor­me­ment popu­lar (hi ha qua­tre-cents muni­ci­pis que li han dedi­cat una plaça o un car­rer) i quan pen­sem en ell ens ve el cap El cant dels ocells o recor­dem un frag­ment del dis­curs que va fer el 24 de febrer del 1971 a les Naci­ons Uni­des. Més enllà d’això, però, la major part dels cata­lans en saben molt poc. I això ens pre­o­cupa moltíssim, perquè jus­ta­ment si Casals té una carac­terística de com se l’ha cone­gut arreu del món és com a músic total. En els ambi­ents musi­cals, és recor­dat, per des­comp­tat, com el gran inno­va­dor, amb talent, en la inter­pre­tació del vio­lon­cel. La seva car­rera exi­tosa li va impe­dir fer el que des de petit havia estat el seu somni.

Quan tenia 5 anys, ja jugava a diri­gir el cor del Ven­drell i quan en tenia 17 va diri­gir una òpera del seu gran amic Enric Gra­na­dos. El 1908, amb gran èxit, va diri­gir a París una obra de Beet­ho­ven. Des de molt jove, doncs, ja tenia aquest neguit. I, evi­dent­ment, abans de venir a Bar­ce­lona ja havia diri­git grans for­ma­ci­ons a Viena, Lon­dres i Nova York. Aquí, però va retor­nar jus­ta­ment amb la idea de fer rea­li­tat el seu somni. Ell havia tri­om­fat a París el 1899 amb l’Orques­tra Lamou­reux, i a par­tir d’aquí va con­que­rir els esce­na­ris més impor­tants de tot Europa. En un temps en què no hi havia línies aèries, podia arri­bar a fer 250 con­certs en un any. Tenia, doncs, una agenda extra­or­dinària, fora del que era habi­tual en aquells temps.

El 1914 va deci­dir anar a viure a Nova York, on es va casar amb la soprano nord-ame­ri­cana Susan Met­calfe, però cinc anys després va retor­nar a Cata­lu­nya i va fixar la seva residència a Bar­ce­lona. Hi va arri­bar amb dos objec­tius: d’una banda, la il·lusió per apu­jar el nivell simfònic de la ciu­tat i, de l’altra, fer arri­bar la música a la gent. Era d’aquells ciu­ta­dans que cre­ien en la bellesa, la cul­tura i l’edu­cació com a vehi­cles d’eman­ci­pació social. Deia que el que expres­sava el bo i millor de la con­dició humana era la capa­ci­tat per fer música, i l’antítesi d’això és la guerra. Con­si­de­rava que tot ésser humà tenia la capa­ci­tat i la dig­ni­tat d’empo­de­rar-se d’aquesta capa­ci­tat.

En aquells moments, les orques­tres eren un valor icònic. Una ciu­tat havia de tenir una bona orques­tra. I dei­xeu-me dir una cosa: tot i que l’accés a la cul­tura era menor, perquè hi havia mol­tes més diferències soci­als, tenia una posició de cen­tra­li­tat que ara no té. Ara hi ha més con­sum cul­tu­ral, hi ha més accés, però el pres­tigi ja no es cons­tru­eix essen­ci­al­ment a par­tir de la cul­tura, com pas­sava fa cent anys.

En aque­lla època, Cata­lu­nya tenia 2.300.000 habi­tants. L’espe­rança de vida era entre 40 i 42 anys. No s’havia patit direc­ta­ment la Pri­mera Guerra Mun­dial, però sí les con­seqüències. I, a més, Pau Casals va arri­bar en plena pandèmia de la grip, que va supo­sar més de 50 mili­ons de morts a Europa i a Amèrica. La tra­dició coral i l’acti­vi­tat musi­cal era prou impor­tant a Cata­lu­nya. S’havia inau­gu­rat el Palau de la Música el 1908, el Liceu fun­ci­o­nava des del segle XIX. Era, doncs, una ciu­tat en crei­xe­ment i molt cre­a­tiva.

Ell es pen­sava que tin­dria un suport de les ins­ti­tu­ci­ons i dels ambi­ents musi­cals que no va tenir. És aquest com­por­ta­ment, de vega­des molt propi de casa nos­tra, de mirar amb reticències aquell que arriba després d’haver tri­om­fat a fora. Tenim la tendència a creure que som el cen­tre del món, i la rea­li­tat és una altra. El cas és que Pau Casals, sorprès per aquesta fre­dor, va deci­dir pagar ell aquesta orques­tra i posar-li el seu nom com una manera de gene­rar pres­tigi. Ell mateix va selec­ci­o­nar 88 músics i va crear una for­mació extra­or­dinària, que de seguida va con­que­rir el públic. Algun dels músics que van començar opo­sant-se al pro­jecte de Casals van aca­bar sent amics i li van reconèixer el seu talent.

Bar­ce­lona era una ciu­tat que no estava con­nec­tada amb els cir­cuits musi­cals. I per aquí, hi va pas­sar tot­hom. Els millors direc­tors, com­po­si­tors i solis­tes del moment: Ric­hard Strauss, gran amic de Casals; Ígor Stra­vinski, Manuel de Falla... A més, Casals, que era un home més aviat clàssic en el sen­tit que con­si­de­rava Bach, Mozart i Beet­ho­ven pun­tals de la música, es va obrir als nous llen­guat­ges. I també a com­po­si­tors cata­lans. En tot cas, aquell pro­jecte va tenir un impacte inter­na­ci­o­nal extra­or­di­nari. Una altra carac­terística del seu tarannà és el fet que no va voler que l’orques­tra se n’anés a fer bolos pel món, sinó que va pre­fe­rir recórrer el país i anar a ciu­tats com Lleida, Gra­no­llers, Reus, Girona, Sant Feliu de Guíxols..., bàsica­ment amb la idea d’apro­par la música a la gent que no estava habi­tu­ada a anar a con­certs. De forma paral·lela, també va començar a fer con­certs benèfics, fins a l’extrem que va idear un pro­jecte, que es va mate­ri­a­lit­zar, que és l’Asso­ci­ació Obrera de Con­certs.

Pri­mer de tot, hem de dir que Pau Casals no va voler ges­ti­o­nar direc­ta­ment aquest pro­jecte per qüesti­ons pater­na­lis­tes i, en canvi, va pre­fe­rir que l’auto­ges­ti­o­nes­sin els obrers. Els diu­men­ges al matí, als matei­xos llocs on anava la bur­ge­sia, s’ofe­ria un pro­grama fantàstic i amb els matei­xos direc­tors i solis­tes. L’impacte d’aquesta ini­ci­a­tiva va ser extra­or­di­nari. Van aple­gar més de 3.000 socis repar­tits per tot el ter­ri­tori català. A més del pro­grama de con­certs, també van tenir la revista Fruïcions, un cor, una escola de música...

De fet, el dar­rer con­cert va ser el dis­sabte 18 de juliol del 1936. Casals estava assa­jant al Palau de la Música quan va arri­bar un mis­satge en què es noti­fi­cava que havia escla­tat el cop d’estat. Va ser ales­ho­res, pen­sant que seria el dar­rer con­cert, quan va dir: “Amics, pot­ser que ens aco­mi­a­dem tocant l’Himne de l’ale­gria.” El bagatge, mal­grat tot, és extra­or­di­nari. En els setze anys que va fun­ci­o­nar, es van arri­bar a cele­brar més de 360 con­certs. I en una Cata­lu­nya de 2.300.000 habi­tants es van arri­bar a ocu­par 300.000 seients. La pro­porció i l’impacte és extra­or­di­nari. Això, jun­ta­ment amb la seva acti­tud bel·lige­rant de fer arri­bar la música als més humils. La Guerra Civil va estron­car el pro­jecte. Una orques­tra són uns valors, un reper­tori, uns músics... i tot això es va aca­bar. Només va per­du­rar, i encara ho fa, el record.

Pau Casals era una per­sona molt sen­zi­lla i gene­rosa, que es car­te­java amb gent cone­guda com Tho­mas Mann i Albert Ein­stein, però també amb gent humil. És un dels noms més uni­ver­sals de la cul­tura cata­lana, com Miró i Dalí, però que, a més, va aca­bar cons­truint una agenda de rela­ci­ons extra­or­dinària perquè va tenir un com­promís social molt intens. Amb la música, defen­sava la democràcia, un món sense fron­te­res, la pau.