Crítica
TORNAR A L’ALEGRIA PER TORNAR A FELANITX
Amb el seu nou llibre de poemes, Felanitx, el mallorquí Andreu Gomila fa un pas endavant i, als 43 anys, se situa al capdavant d’una generació desigual, que fa més soroll que no pas obté resultats. Podríem dir que com Albert Balasch, Melcion Mateu i Sebastià Alzamora ha aconseguit arrodonir la seva obra amb un llibre major. A més, el poemari va guanyar el Premi Gabriel Ferrater, un dels més prestigiosos del nostre panorama.
Felanitx és un llibre crònica, però també un retorn al paisatge de la infantesa, que l’autor va abandonar per venir a estudiar i treballar a Barcelona. És també una ferida oberta, que l’escriptor reconeix en el llarg i potent poema que dona títol al llibre i que acaba d’una manera ben explícita: “...com la duresa del cos, / com les flors del mes de maig, / com aquesta terra meva / que es resisteix a partir. / Soc d’aquí, però d’enlloc / perquè he volgut formar part, / bocaterrosa, orb, mut, / d’un indret que no existeix, que només és pura absència.”
En la col·lecció d’heptasíl·labs que conformen el poema esmentat, Gomila mira enrere mentre fa descripcions de la seva família actual, dels fills, de la parella i dels paisatges, i els records d’ahir i de la joventut el porten a territoris èpics –que adquireixen una gran força en contrast amb el lirisme– quan ens parla de republicans, com l’alcalde i farmacèutic de Felanitx Pere Oliver, exiliat a les Filipines i a qui no li van permetre reobrir el seu establiment en la tornada de l’exili el 1952, o Rafel Estades, brutalment assassinat pels feixistes. El dia que es reobrin els crims de la Guerra Civil –ho va fer amb talent Miguel Dalmau– saltarà la banca. Aquestes referències poden arribar a les platges, a les places o als instants en què el poeta ens commou amb més intimisme: “Vares venir a banyar-te / al meu mar per convertir-te / a la fe dels llaüts tímids / amb els teus rínxols de foc / aquesta manera teva / de somriure cap enfora / de que tothom parla al bar...” És aquest to ferraterià el que fa poderosa la poesia de Gomila, que ens ha acostumat a ubicar en espais geogràfics concrets els seus llibres, però que sempre havia mantingut una certa reserva per despullar els sentiments. Els poemes de la segona secció actuen com a complement ideal del llarg poema inicial i iniciàtic, poemes d’amor en què el seu poble apareix sovint, però que no té el protagonisme categòric de la primera part. Ens relaxen i són d’una gran bellesa, però continguts, tot i que algun podria figurar com una estrofa de la primera part. Acaba Gomila amb els versos de Flors mortes, que són més un “continuarà” que un comiat: “Quan tornarà aquella alegria? Quan tornarem a Felanitx?!”
INÈDITS DEL GENIAL JAMES DEL 1965
Només per la interpretació que fan d’Indian Summer, ja valdria la pena aquesta recuperació de gravacions inèdites del pianista nord-americà Bob James del gener i l’octubre del 1965. En el primer bloc l’acompanyen el baixista Larry Rockwell, que també havia estat amb Sarah Vaughan, i el bateria Robert Cleve Pozar. En el de tardor, Bill Wood i Omar Clay els responsables de la secció rítmica.
En la seva biografia podem constatar que nascut el 1939 –encara és viu–, va aprendre a tocar el piano als 5 anys, quan la seva germana es va adonar de les seves bones condicions. Al llarg de la llarga trajectòria, James ha alternat les interpretacions de clàssics com Pachelbel, Bach i Mussorgsky amb la introducció del hip-hop o les col·laboracions amb asos de la categoria de Quincy Jones, Gábor Szabó, Milt Jackson, Stanley Turrentine i Grover Washington, Jr. En fi, un pianista grandiós, com aquestes gravacions deixen constància. Tal com diu el crític Mark Stryker al disc: “Si James fos un cineasta, la música popular ben feta que el va convertir en una estrella suggeriria un èxit de taquilla d’estiu. No obstant això, les seves primeres gravacions s’assemblen més a les pel·lícules oblidades d’un jove director amb un gust artístic per la nouvelle vague francesa i ansiós per desafiar les convencions de Hollywood.” Genial!
