PER A QUAN ARRIBI NADAL

Una vegada hi havia una comunitat lingüística prou petita per tenir una llengua estàndard potent i prou fragmentada administrativament per tenir una llengua estàndard impotent.

En aquesta comunitat, la llengua oral feia servir les preposicions per o per a segons els casos. Resulta que en una part del territori es distingia per de per a: això passava en valencià, en tortosí i en el parlar de la Franja de Ponent. En canvi, en una altra part del territori, sempre es deia per: això passava en la varietat central, el baleàric, el rossellonès, l’alguerès i una part de la varietat nord-occidental.

Els primers, que eren minoritaris, tenien dues preposicions en llengua oral i els altres, que eren majoritaris, en tenien només una. Els uns amb els altres s’entenien sense problemes quan parlaven (no caldria ni dir-ho, per favor: la comunicació és mai ambigua?). També s’entenien sense problemes quan escrivien, encara que els uns feien anar les preposicions no exactament com feien anar les preposicions els altres. És ben veritat que tots plegats feien anar les preposicions d’una manera una mica anàrquica: els que en sabien, escrivien com podien. I els que no en sabien, doncs també. Aquests no s’ho pensaven, que no en sabien (no, on vas a parar); i aquells, els savis, tampoc (els savis són arreu, com l’oxigen a l’aire). Si per alguna cosa destacava la comunitat lingüística en qüestió era per sobreeixir de gent entesa o molt entesa.

Va arribar el dia que s’hi va voler posar ordre. Diguem-ho bé: la llengua va necessitar modernitzar-se. Els gramàtics s’hi van esforçar, amb Pompeu Fabra al capdavant, i la societat va anar entomant tota la casuística. Usos de per unànimement acceptats o rebutjats; i també usos de per a unànimement acceptats o rebutjats. La llista era llarga i feia pensar, sobretot als membres de la comunitat que tenien només una preposició.

Aleshores un diari de Barcelona va tirar pel dret. “Farem servir només una preposició.” “Quina?, quina?”, es preguntaven els uns als altres amb la fe de l’assedegat. “Quina ha de ser...: l’única que fem servir aquí!”

El resultat no va agafar i les trifulgues van continuar, fins i tot quan s’hi van arromangar els gurus amb arguments de tota mena: filològics, gramaticals, socials, culturals. La bola de la confusió es va anar fent grossa, perquè els uns continuaven dient el que havien dit sempre i, com a novetat, el que no havien dit mai, i els altres continuaven escrivint les preposicions per o per a de la manera que més bé els semblava, fos fundada o infundada. Naturalment, es van crear grups i grupets, més o menys ocurrents, més o menys displicents, per tota la comunitat. “Calla”, va dir un dia el membre més ingenu, “ara sortirà una gramàtica que ens ho aclarirà”. Ha ha ha.

Sí que el pobre va encertar una part

del pronòstic: la gramàtica es va publicar. “Per a tots nosaltres, serà un remei”, va sentenciar. Però va sortir un entès amb un dit a la gramàtica: en tractar-se d’una opinió, també es pot escriure per. I així davant d’infinitiu: per fer (també per a fer), per a seguir (també per seguir)... De què depèn? De la intenció, del verb, de la procedència de qui ho diu, dels llacs que hi ha sota el gel de Mart. Mare de Déu Senyor!

Aleshores la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va distribuir tots els usos i els valors (precisem-ho: només uns quants) amb exemples aclaridors. I al final, la gràcia: encara que s’escrigui per a també és admissible dir per en registres orals formals. Però, ep, només en les varietats en què es diu per... perquè en les altres es pot continuar dient per a. Vaja, que diria el president.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte no s’ha fos. Ni davant de sintagma nominal, adverbi i oració subordinada ni davant d’infinitiu. Ni davant d’expressions temporals ni per expressar opinió ni l’orientació. Ja tenim tema per al dia de Nadal, que serem pocs i ens entendrem de seguida.