L’APAGADA DIGITAL

Es poden arribar a imaginar una apagada elèctrica general? La suportarien dràsticament i serien capaços d’adaptar-s’hi? S’imaginen els seus fills o nets sense energia per al seu telèfon mòbil? Aquesta situació és la que planteja Don DeLillo (Nova York, 1936) en la seva nova narració, El silenci, una nouvelle o un conte allargassat a les cent pàgines, que Edicions 62 ens presenta en una bona traducció i en un magnífic cos de lletra per a satisfacció dels miops.

Distopia o al·legoria futurista ubicada en l’actualitat, El silenci està en la línia de Submon (1997), ambientada el 1951 amb el rerefons d’un conflicte atòmic amb la Unió Soviètica, i Cosmopolis (2003), en què el prosista plantejava una Nova York paralitzada per una manifestació violenta, o Soroll de fons (1984), en què un núvol tòxic amenaçava una comunitat del mig oest americà. El perill de les tecnologies ha servit a DeLillo per presentar una sèrie de novel·les, en la línia de l’enyorat James Ballard, a través d’una investigació de la psicologia humana als límits també del llenguatge i els personatges, que m’ha recordat Els noms (1982), que la crítica considera la seva gran novel·la i que li va servir per tensar com mai la matèria primera de la literatura, el llenguatge. Construïda amb frases breus i diàlegs que ens mouen per les parelles protagonistes, El silenci ens condueix des de l’aterratge de l’avió –que porta uns protagonistes a veure’n uns altres–, fins a l’intent de comprendre la situació mitjançant la novel·la voltairiana. DeLillo s’interroga sobre les guerres, els ciberatacs, les intrusions digitals, l’àntrax, els atacs biològics, els patògens, el nivell marí i altres pors que arriben fins als virus, que han coincidit aquest mateix any amb la sortida de la novel·la, i que l’autor segurament va haver d’incorporar durant les correccions.

DeLillo se sent còmode en aquests escenaris apocalíptics. No és tampoc lluny dels inferns de la soledat que ha retratat amb brillantor en novel·les més aconseguides com Body art, Americana i, fins i tot, Libra. Resulta fascinant la seva capacitat d’observació quan adverteix d’una manera quasi crítica sobre les addicions a la tecnologia sense oblidar el caos i la destrucció que ens porten a la situació actual. Un dels personatges resulta revelador: “La semifoscor. La tenim en algun racó de la consciència col·lectiva. La pausa, la sensació d’haver-ho viscut abans, això. Una mena d’aturada natural o intromissió forana. Un sentit de la precaució que heretem dels nostre avis o besavis, o potser de més enrere. Gent que havia d’afrontar amenaces greus.”

L’aturada digital és possible, i DeLillo ho aprofita per dispensar-nos una faula moral de lectura profunda que podria obrir un debat que no s’obrirà, però que per als lectors resulta estimulant.