Crítica
PATRICK MODIANO I EL PARÍS DE LA PÈRDUA
Al llarg de la seva obra, Patrick Modiano ens ha ofert un tipus de nouvelle evocadora i precisa sobre el París perdut, en especial sobre els anys de l’ocupació alemanya i la deportació dels jueus del Marais i altres barris de la capital francesa. A partir del premi Nobel del 2014, alguns han observat l’obra de l’escriptor com un territori desigual. Tenen raó, però quan l’encerta, ho fa com ningú. I Dora Bruder –que presenta Angle en una traducció magistral de Jordi Martín Lloret– és un cim de la seva producció. D’origen sefardita, els pares de Modiano es van conèixer durant la invasió i van haver de patir les inclemències de la màquina de matar alemanya. L’autor d’obres tan destacades com Una joventut, Barri perdut i En el cafè de la joventut perduda –profusament traduït en català– ha mantingut la ferida oberta com si fos un deute.
Publicada el 1997, Dora Bruder està ambientada en un doble plànol temporal. L’escriptor investiga una història a partir d’un anunci publicat el 1941 al Paris-Soir: “Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marró...” Els pares havien ingressat la noia en un sever internat catòlic, potser per preservar-la. Modiano en busca al districte divuitè rastres. Som al rovell de l’ou del barri que hi ha al darrere de la muntanya del Sagrat Cor, actualment travessat per una ronda viària. Des de la descripció inicial, l’autor manté l’aire melancòlic mentre alterna les descripcions amb els records que conserva de quan era jove i havia visitat el barri amb la mare. Jueus de l’est emigrats, els pares de la Dora no van poder evitar la deportació a Auschwitz que va patir la noia amb milers d’hebreus i d’altres confessions i ideologies. Les descobertes són sucoses, com quan troba que el pare s’havia allistat a la Legió francesa en la Primera Guerra Mundial, havia quedat mutilat al cent per cent, i tot i això no havia aconseguit la nacionalitat francesa. Els detalls queden incorporats dins la narració amb cura. La informació no molesta, perquè Modiano ens fa partícips fins a commoure’ns amb el clímax per despatxos, arxius i tràmits burocràtics. Sobretot quan ens parla d’una fotografia, un carrer o un moll del Sena. L’escriptor sempre ens acompanya i ens sentim transportats en uns estats d’ànim que converteixen Dora Bruder en una de les grans narracions del Nobel francès. “Recordo que vaig notar per primer cop el buit que se sent davant del que ha estat destruït, arrasat”, ens diu en un moment de la recerca. O quan conclou: “Mentre escric aquest llibre llanço crides, com senyals de far que dubto per desgràcia que puguin il·luminar la nit. Però no perdo l’esperança.”
BORDENAVE, A LA PORTA DEL CEL
Disc solemne i romàntic el que ens ofereix el saxofonista francès Mathieu Bordenave, acompanyat del baixista suís Patrice Moret i de les cadències continuades del pianista alemany Florian Weber. A mig camí entre la música de cambra i el jazz adult i evolucionat que representa el segell ECM, La traversée és un disc de fons que no oblidarem fàcilment.
Com explica la discogràfica, l’escriptura de Bordenave per al trio emfatitza que es tracta d’una música en què l’espai tindrà un paper important a jugar, un sentiment que es confirma en la qualitat austera de la improvisació. Aquesta és també una música que comporta alguns riscos, a la seva manera tranquil·la. Abans de la gravació, els músics van tocar només un parell de concerts com a trio. “Per a mi era important no tocar gaire en directe”, diu Matthieu Bordenave: “No volia arreglar i finalitzar els arranjaments, sinó deixar les coses obertes a la possibilitat de canvis a l’estudi...” El resultat són les nou peces que conté l’àlbum, en què podem trobar racons profundament conceptuals i un intimisme que ens servirà per gaudir de la solitud, que avui tothom critica. Bordenave i Weber van col·laborar per primer cop fa cinc anys a partir d’una actuació al club Unterfahrt de Munic, basada en Edith Piaf. Són lluny d’allà, però els reptes no han cessat.
