L’anell que ens va unir
Avui va de dibuixos. Potser algú m’insultarà per reivindicar aquesta pel·lícula coincidint amb el 25è aniversari de Toy Story, indubtablement un dels films que més ha marcat un abans i un després en l’animació. Però, us agradi o no –a mi molt–, El Senyor dels Anells que es va estrenar ara fa quaranta-dos anys també va marcar al seu dia una fita revolucionària en el camp de l’animació, adaptant amb una aposta visual fascinant la creació literària de fantasia èpica més important de tots els temps.
Des de la seva publicació el 1954, l’univers de la Terra Mitjana no ha deixat de créixer exponencialment, ja sigui en el camp literari o l’audiovisual, sobretot des que Peter Jackson la va adaptar al cinema i va reeixir a l’hora d’expandir la seva popularitat i influència. Bé, fins al punt que ni Joc de trons existiria. Amb tot, el cineasta neozelandès no va ser ni de bon tros el primer a traslladar aquell ric i inabastable relat a la pantalla i fins i tot, segons es diu, Stanley Kubrick s’hi va interessar. Jo ho dubto, però sí que està documentat que The Beatles es van engrescar el 1969 i van proposar que fos ell qui els dirigís en una versió amb Paul McCartney encarnant Frodo i Lennon, Gòl·lum; Ringo fent de Sam i George, de Gàndalf. Per sort, l’anell no els va unir a tots!
Qui sí que va aconseguir tirar endavant una primera adaptació no menys agosarada va ser Ralph Bakshi, autor d’un film que havia generat força controvèrsia: Fritz, el gato caliente (molt fan del títol en castellà), classificada X a l’època. Amb aquests crèdits, però, Bakshi va convèncer la filla de Tolkien que seria molt fidel a l’obra del seu pare. Bé, sí que ho va ser, però molt no, ja que va acabar mutilant de valent la història i condensant els arcs narratius del dos primers llibres de la trilogia: La germandat de l’Anell i Les dues torres.
El resultat va ser una obra abstracta –per l’encadenament d’el·lipsis i transicions narratives, però sobretot per la pressió dels productors perquè l’acabés en un temps ínfim–, però també, consegüentment, dotada d’un ritme incessant i imparable, que enganxa des del pròleg (una meravella per com situa l’espectador amb l’essència en aquest univers tan estrany en què s’endinsarà). Des de punt de visual, l’aposta és captivadora, fent ús de la tècnica del rotoscope utilitzada a La guerra de les galàxies (espases làser), a Els ocells, de Hitchcock, i a la pionera Blancaneu, de Disney. Així, la filmació amb actors reals prèviament (el rodatge va tenir lloc en part a l’Estat) per a continuació calcar-ho al dibuix i pintar fotograma a fotograma, donava a la pel·lícula una identitat visual única i irrepetible. I sense saber-ho, servint de storyboard animat a Peter Jackson, que mai va dubtar de la influència exercida per Bakshi. En el film del neozelandès, hi ha escenes clavades, com la de la germandat de hòbbits amagant-se sota l’arbre perseguits pels Natzguls o la mateixa concepció de Gòl·lum, per no dir en l’aspecte narratiu l’eliminació del personatge de Tom Bombadil per no engruixir encara més el guió.
Bakshi, a més de regalar-nos un obra de culte, va posar els pilars perquè Jackson, amb tres pel·lícules monumentals, edifiqués la mitologia descrita amb detall per Tolkien a la pantalla gran. M’agraden molt les diferents aportacions (d’El hòbbit millor girar full), però us asseguro que si em feu escollir sempre retorno a l’obra de Bakshi. Que al seu dia, quan tan sols tenia 8 anys, peregrinés fins a Las Vegas per veure’n l’estrena, segur que hi deu fer. Per aclarir-ho, parlo del cinema de Figueres i dels anys setanta. I per a un gironí de la capital us asseguro que això era un gran pas per a la humanitat.