DICCIONARIS DEL FUTUR

Una vegada hi havia una comunitat lingüística que tenia un diccionari fabulós. Era “el diccionari” i portava el cognom de qui el va escriure. Les persones que tenien aquella obra sabien que encarnava l’esperit d’un país amb una llengua reprimida de manera ininterrompuda des del Decret de Nova Planta fins als guanyadors de la Guerra Civil.

El diccionari va superar en vida una llarga dictadura –parlem del segle XX–, però no va superar el pas del temps. Va arribar el dia, doncs, que es va publicar “el nou” diccionari: renovat, revisat, reescrit, repensat. En les entrades reestructurades ja no hi havia ni balls indecorosos, ni ornaments femenívols, ni exemples sexistes. Per descomptat, el nou diccionari era en paper. Però vet aquí que, just l’endemà de sortir al carrer, el món va començar a digitalitzar-se. Pertot sortien PDF, pertot es proclamaven els futurs avantatges de la xarxa. Així doncs, per evitar de fer-se vell abans del compte, el nou diccionari no va trigar a oferir una segona edició: gratuïta i només en línia! El paper estava destinat a la fira del llibre vell i d’ocasió.

Tant es va modernitzar el món com la comunitat lingüística, que es va entusiasmar a penjar diccionaris a internet. Diccionaris bilingües i multilingües, diccionaris de sinònims, diccionaris dialectals, diccionaris inversos, diccionaris terminològics de jardineria, d’alimentació, de botànica, de zoologia, de gemmologia, d’anatomia, de bioètica, de fisioteràpia, de cartografia, d’educació, de ioga, de sociologia, d’LGBTI, de dret civil, de dret administratiu, de dret penal, de comunicació empresarial, de fires i congressos, del que vulguis i del que convingui. I de videojocs? També. I de ciberseguretat? No faltaria sinó! Atac BlackNurse, atac d’injecció de teclat, atac DDoS, atac de suplantació d’identitat, atac del 51%, atac reflex, atac Sybil... i un munt d’altres accions sobre el control d’un sistema informàtic.

Fins que el 22 d’octubre del 2020, la màxima autoritat acadèmica d’aquella comunitat lingüística va anunciar una aplicació de consulta que permet accedir a tretze diccionaris (el més antic és un manuscrit de principis del segle XIX d’Antoni Febrer i Cardona: Diccionári menorquí españól francês y llatí; el més nou, el primer diccionari normatiu després del diccionari fabulós). Una meravella.

Fins que el 30 d’octubre del 2020 el centre de terminologia d’aquella comunitat lingüística va anunciar dinou novetats, entre les quals l’actualització de la terminologia de la covid-19 i la publicació, sempre en línia, d’un diccionari de medicina nuclear i d’un d’emergència climàtica i d’un de l’activitat parlamentària. Una altra meravella. Us ho dic jo, que n’he escrit uns quants, de diccionaris: de dubtes, de barbarismes i de pronunciació.

A la fi, una professora d’universitat d’aquella comunitat lingüística (de la universitat, justament, Pompeu Fabra) es va alçar i ho va dir amb un somriure: la nostra llengua és rica en productes lexicogràfics en línia; l’usuari hi accedeix amb una rapidesa envejable. Però tots els diccionaris s’han concebut fins ara d’una manera tradicional, i el traspàs a la interfície digital no ha anat més enllà de la hipertextualització, parcial o total. Tanta digitalització, va dir la bona professora, i tan poca digitalitat.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte no s’ha fos. Es fondrà el dia que la comunitat es tregui de sobre la repressió secular i que també sàpiga crear un diccionari especial, únic..., amb cerca per reconeixement de veu, amb cerca incremental, amb informació per nivells, amb interacció amb altres recursos no lingüístics: un diccionari realment fabulós.