LLUÍS DANÉS
DIRECTOR DE CINEMA, GUIONISTA i ESCENÒGRAF
“El poder és el veritable monstre”
PARAL·LELISMES
“Avui també és molt fàcil entrar a la presó sense ser culpable de res, només cal que hi hagi un estat d’opinió favorable perquè hi entris”PERSONATGE
“L’Enriqueta era una dona desequilibrada, miserable, i que es buscava la vida en una Barcelona que massacrava els pobres”PRENDRE PARTIT
“En aquest món no hi pot tenir cabuda l’equidistància, perquè si l’exerceixes et poses del costat dels opressors”DIFICULTATS
“M’agradaria no haver de destacar que fer cinema en català no és gens fàcil, però és que, malauradament, és la pura realitat”Lluís Danés (Arenys de Mar, 1972) entra en el món dels llargmetratges amb l’aplaudida La vampira de Barcelona, estrenada al Festival de Sitges i que va obtenir el premi del públic. Amb una llarga carrera com a director artístic i com a guionista, Danés recrea en el film la història d’Enriqueta Martí, coneguda com la Vampira del Raval i acusada de segrestadora, proxeneta i assassina de nens. Amb ella es va teixir una de les pitjors llegendes negres de la Barcelona de principis del segle XX, que poca cosa tenia a veure amb la realitat, com s’explica a la pel·lícula.
Primera incursió en el cinema de ficció. Ha hagut de superar molts esculls o ha estat un passeig?
No, no. Res és de passeig! Estic aprenent amb l’edat que res és fàcil i, en general, és molt complicat fer cinema. Si, a més, aquest cinema és en català, es converteix en un exercici d’atreviment absolutament radical, en especial per la falta d’ajuts. Ha estat un film amb un pressupost molt baix, fet que ens ha obligat a rodar en molts pocs dies. Un plus de complexitat, vaja.
Li agraden els reptes.
No gaire. M’hauria agradat més comptar amb prou mitjans per reduir l’estrès dels límits que teníem. Compta que es tracta d’un film en blanc i negre i amb una posada en escena, com a mínim, no convencional, fet que ho complicava tot encara més. Però és cert que sarna con gusto no pica, i tenia clar allà on em ficava. M’agradaria no haver de destacar que fer cinema en català no és gens fàcil, però és que, malauradament, és la pura realitat, i crec que aquest any no devem haver arribat a cinc produccions en la nostra llengua. El panorama és molt trist i decebedor.
Ha triat la història d’una dona colpejada per la societat que li va tocar viure. Trobo certs paral·lelismes amb Laia, que va fer per a la televisió. Les dones que pateixen l’atrauen?
Les dues històries s’assemblen moltíssim. Les dues parlen de com una societat eminentment masclista, com també ho és l’actual, ataca les dones per tapar les inseguretats d’un patriarcat sovint abusiu, cruel i, sobretot, amb uns sentiments d’inferioritat claríssims. L’Enriqueta Martí segur que no era una santa, però era més una pobra dona que no una mala dona. M’agrada explicar les històries dels perdedors, com també vaig fer al documental de Llach, la revolta permanent, en què agafava com a fil conductor la massacre de treballadors a Vitòria el 1976. Tant a la Vampira com a Laia no hi ha lloc per a l’esperança, i em serveix per alertar l’espectador que a la realitat no hi ha tants finals feliços com ens ven el cinema.
Qui era Enriqueta Martí?
El personatge real no té res a veure amb el monstre que es va inventar la premsa de l’època i que ha arribat als nostres dies. De fet, no hi ha cap prova que determini que Enriqueta Martí fos una assassina en sèrie de nens. No hi va haver ni judici! El que sembla provat és que va segrestar una nena de casa bona, la Tereseta Guitart, i es treballa en la hipòtesi que ho va fer per demanar caritat. La pressió social que es va generar a partir de la denúncia de la família va destapar una xarxa de pederàstia amb infants del Raval i es va acabar buscant un cap de turc. Martí va ser acusada d’esbudellar nens i de fer ungüents amb les seves vísceres que garantien la joventut eterna. Ella, una dona obrera, exprostituta i remeiera era la víctima perfecta per alimentar la llegenda.
La policia i la premsa hi van tenir un paper destacat.
Nosaltres defensem al film que sense aquestes dues potes de la societat no s’hauria pogut construir el relat. Fins i tot creiem que el fenomen de la premsa groga neix amb la Vampira. Una premsa que barrejava la literatura fantàstica amb els fets reals i amb la connivència de la policia. El protagonista del film és un periodista que primer considera que l’Enriqueta Martí és una assassina, però que quan se submergeix en la història descobreix que hi ha altres interessos orquestrats per la burgesia corrupta. El poder és el veritable monstre. Un poder que manipula i imposa què i com ha de creure la societat, encara que sigui mentida.
Sembla que parli de l’actualitat.
Malauradament, hi ha massa paral·lelismes. Les fake news estan a l’ordre del dia, i la justícia a través del seu braç armat, que és la policia, escriu els fets. Avui també és molt fàcil entrar a la presó sense ser culpable de res, només cal que hi hagi un estat d’opinió favorable perquè hi entris. I quan es demostra que tot és fals, ves a buscar explicacions, perquè els mateixos que t’acusaven als mitjans després no volen saber res de la veritat.
Quina vampira veurem, al film?
En coneixem poques dades, perquè la llegenda ho ha contaminat tot, però hi he volgut mostrar una dona malalta, que va morir d’un càncer d’úter, que arrossegava el trauma d’haver perdut un fill als nou mesos d’haver-lo tingut i que genera el mite de la vampira a partir d’un intent de suïcidi a la presó mossegant-se les venes. De fet, queda clar que els vampirs reals són aquells que creen els monstres de ficció. L’Enriqueta era una dona desequilibrada, miserable, i que es buscava la vida en una Barcelona que massacrava els més pobres i en un Raval superpoblat d’infants, molts d’ells fills de les prostitutes. A banda del segrest de la Tereseta, no se li va poder demostrar cap altre delicte. Mai.
Com va arribar a la història?
Fa molts anys. Acabava de fer Llach, la revolta permanent el 2009 i l’amic Lluís Arcarazo em va dir que estava treballant en un guió sobre el personatge, per a una sèrie de televisió espanyola anomenada La huella del crimen. El capítol no es va rodar i vam estar parlant de com portar-la al cinema. M’ha costat onze anys trobar algú que la volgués produir, i entremig he fet mil coses, però aquest llarg període també ens ha permès anar evolucionant, hem investigat més el personatge, han aparegut llibres sobre l’Enriqueta Martí i hem reescrit el relat. Tant que crec que el guió definitiu, escrit per la Maria Jaén, és la versió que fa catorze.
L’estètica del film mostra en Danés més artístic.
M’agrada explicar les històries d’una manera determinada i el viatge estètic és evident, perquè transita entre el teatre i el cinema. L’artifici, la màgia, la foscor són elements naturals en aquest relat. És com un conte que predisposa l’espectador i m’hi he sentit molt còmode. De fet, l’escenografia i la posada en escena són un personatge més de la pel·lícula. M’he inspirat en l’expressionisme alemany, en films com L’home elefant, de David Lynch, i el Drácula de Coppola, en què hi ha un homenatge als pioners del cinema, que és només una manera d’explicar contes.
Un conte amb missatge?
Sí, que no et refiïs de ningú ni de res que et vulguin explicar. El mal acostuma a trobar-se darrere d’aquell que sembla fer el bé. La veritat oficial és la que més menteix. La història de l’Enriqueta en el fons és una excusa per parlar de com ens manipulen.
Comptar amb un elenc d’actors i actrius catalans de primera fila ho ha fet tot més fàcil?
He tingut molta sort, perquè no només són artistes de renom, sinó que tots són molt bons. Sobretot ha estat un acte de generositat per part seva, perquè han vingut no pel caixet, sinó perquè els venia de gust participar en aquesta aventura amb certa repercussió mediàtica. El meu profund agraïment a tots ells, perquè són gent a qui admiro i respecto des de fa molts anys. A més, han fet l’esforç d’adaptar-se a unes condicions de rodatge que no han estat les òptimes pel que fa al temps. De moment, tant el públic que l’ha vist com la crítica han valorat satisfactòriament la cinta, i això ens esperona. Sembla que s’ha valorat positivament l’atreviment de la història, encara que no hi ha res d’heroïcitat en el plantejament, perquè l’he explicada tal com ho volia fer, com m’ha sortit de l’ànima. Ah! I l’agraïment també l’he de fer extensiu a aquella gent que es veu i a la que no es veu i que han fet possible que el projecte arribés a bon port, malgrat els entrebancs que han anat apareixent, inclòs el desastre de la covid-19. Recordarem tota la vida aquest rodatge.
Parlava de bona acceptació dels espectadors. Una primera mostra és el primer premi atorgat pel públic al festival de Sitges.
Tot el que està passant al voltant de La vampira de Barcelona és sorprenent. A mi, particularment, m’aclapara una mica perquè, arran del moment que estem vivint, molt poca gent havia vist el resultat final abans de portar-la a la pantalla. Quan es va estrenar a Sitges, vaig copsar que havia anat bé, perquè la gent que se m’apropava ho feia per felicitar-me i no estaven pas obligats a fer-ho! La rebuda del públic va ser molt emocionant, malgrat les restriccions en l’aforament de la sala, amb aplaudiment final inclòs. No m’esperava gens aconseguir el premi, sobretot perquè no és una pel·lícula que s’adapti a les característiques concretes del gènere de terror. Al nostre film, els vampirs porten toga, més que no pas capa! I, a més, els espectadors són molt exigents i estan molt compromesos amb el contingut del festival. I, per acabar-ho de millorar, si el festival cinematogràfic de referència d’aquest país premia una pel·lícula feta en català i a Catalunya i que recrea una història catalana l’alegria no pot ser més gran. Ara el que m’agradaria és que pogués arribar al màxim de públic i que això em permetés poder continuar fent cinema des de la intuïció i també, amb una mica més de mitjans i amb una certa tranquil·litat. Crec que funciona, però demano no haver d’esperar onze anys més per demostrar-ho [riu].
S’ha donat a conèixer en diferents disciplines. La direcció és la definitiva?
No ho sé. Per fer una pel·lícula necessites molta gent que estigui al teu costat, algú que t’aguanti la càmera, algú que t’ajudi a muntar... Un músic amb un instrument ja funciona per si sol. A mi, el que m’agrada és explicar històries i suposo que la direcció és un bon camí per fer de titellaire, per moure els fils, com deia Salvador Espriu. Els ninots que moc de vegades tenen forma de pel·lícula, de vegades de posada en escena d’un grup musical o d’un espectacle en directe. El cinema té un aspecte que és bonic, que és aquest punt d’eternitat que permet, un cop gravat tot el material, poder donar-li el toc final. D’altra banda, també tinc un punt fallero i he fet escenografies que duren només el temps que dura l’espectacle i que es mantenen només en la memòria de les persones, que, en definitiva, són les que les faran grans. Es dona el cas que a mi m’han arribat a explicar muntatges meus que ni jo mateix he reconegut, perquè generalment la gent ho millora tot. Tornant a la pregunta inicial, no sé si la direcció serà l’etapa definitiva. Tampoc sé ara mateix si podré tornar a posar-me darrere una càmera, tot i que reconec que m’encantaria repetir l’experiència. Però primer he de trobar la història que em permeti aportar-hi alguna cosa. Has de ser honest amb tu mateix i si no et veus en determinats projectes, no els has d’acceptar.
És difícil mantenir l’honestedat en una professió tan fràgil com aquesta.
Ja he dit que no a dues propostes que eren prou importants, perquè crec que algú altre les podrà fer millor. Crec que és important sentir-te útil en aquesta professió, perquè la feina que fas, a banda de certa harmonia estètica també sigui ètica, en el sentit que serveixi per a alguna cosa. Suposo que m’ha influenciat molt haver treballat amb gent d’una coherència i una honestedat irreductibles, com és el cas d’en Lluís Llach, i estic convençut que la gent que tenim un petit altaveu l’hem d’utilitzar per denunciar allò que no està bé. En la nostra professió no es pot ser equidistant. Si el públic ens manté fent allò que ens agrada, d’alguna manera ens ha retornat que estem fent bé la feina. El meu objectiu és estar al costat de les coses bones i assenyalar les dolentes.
La seva vinculació amb el procés independentista li ha tancat portes?
Sí, segurament, sí. Suposo que en part ha estat això el que ens ha negat les subvencions de l’Estat per a la filmació de La vampira de Barcelona. Ha estat un entrebanc, però no ens ha condicionat, encara que ha fet que ens esforcem més. De fet, tampoc se n ’amaguen, que no et donaran diners per la teva ideologia política. Vam estar buscant el suport econòmic per al projecte en els moments més crítics del procés, i érem conscients de fins a quin punt estàvem assenyalats. Fins i tot puc entendre que el funcionari de torn consulti a Google el meu nom i comprovi quin ha estat el meu recorregut. No me n’amago pas.
No es pot destriar la creació artística de la política?
Tots som animals polítics i fem política des que ens llevem fins que anem a dormir. I insisteixo que en aquest món, com en molts altres, no hi pot tenir cabuda l’equidistància, perquè si l’exerceixes et poses del costat dels opressors. Tinc amics a la presó i sempre que tingui ocasió alçaré la veu per denunciar aquesta injustícia.
CINEMA,VÍDEO, TEATRE I CIRC
Lluís Danés va estudiar escultura a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i des de llavors ha conreat diferents disciplines que inclouen cinema, vídeo, teatre i circ. El 2005 estrena el primer documental Llach a París que encetarà una llarga col·laboració amb el cantant de Verges. Després de Llach, la revolta permanent (2007), seria el mateix Danés qui dirigira el comiat de Lluís Llach als escenaris amb el treball Llach a Verges (2008). El 2008 Amnistia Internacional va encarregar-li la campanya dels 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. S’ha fet un nom com a escenògraf i director artístic en nombrosos actes i cerimònies i gales, com ara les edicions del 2016, 2017 i 2018 del Festival Cruïlla; els Premis Goya del 2018 i els Premis Gaudí del 2017 i 2018.
TREBALLANT PER NADAL
Encarrilada la pel·lícula de La vampira de Barcelona, Lluís Danés atén aquesta entrevista en un descans del que serà el seu proper projecte Nit de nits. Explica que es tracta d’un programa musical que TV3 emetrà durant les festes de Nadal. “Son quatre espais que s’emetran en les nits assenyalades d’aquestes festes, en prime-time, i per donar visibilitat a la gent de la cultura. Com uns contes, molt del meu univers i que convidin a cantar nadales”, assenyala el director arenyenc. La mítica sala de ball La Paloma de Badalona serà l’escenari on es donaran cita els actors Josep Maria Pou i Ivan Labanda, l’humorista Peyu i el Mag Lari seran els mestres de cerimònies on també hi hauran les actuacions dels cantants Joan Dausà, Marina Rossell, Gemma Humet, Marc Parrot, Elena Gadel i Gertrudis, entre d’altres. També hi prendran part els músics Paula Valls, Cris Juanico, Beth, Sara Pi, Ju, Lídia Pujol, Joan Colomo, Ivette Nadal i el cor de nens del Raval. Danés ha col·laborat en diferents ocasions amb la televisió catalana.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.