DE NOU, DES DE LA PANTALLA

L’Agru­pación Sr. Ser­rano ha desem­bar­cat en el tea­tre fami­liar sense esto­var les seves con­di­ci­ons de fer un espec­ta­cle com­plex. Ela­bora una obra que, a par­tir del mite de Pro­me­teu i de la seva irre­gu­la­ri­tat de robar el foc a Zeus, qüesti­ona la infracció de regles i la pro­por­ci­o­na­li­tat del càstig. No en tenen prou de plan­te­jar un conte que podria que­dar als núvols, el tor­nen a relle­gir a par­tir del Pro­me­teu modern o el Frankens­tein (un doc­tor que atempta con­tra la llei de la mort per cons­truir un ésser que li dona vida). En l’epíleg reso­len el dubte d’un per­so­natge que han anat inter­ca­lant en les esce­nes: un home ros, de mirada altiva que acaba sent detin­gut per la poli­cia en una ambai­xada a Lon­dres, i amb un posat un punt decrèpit. La seva infracció va ser la de reve­lar secrets d’Estat per denun­ciar la impu­ni­tat del poder en la soci­e­tat.

Per cons­truir les seves històries uti­lit­zen figu­res i maque­tes de Lego. A diferència de les obres que pre­sen­ten al públic adult, en la versió digi­tal s’inter­roga la cana­lla de 6 a 11 anys (també es farà pre­sen­ci­al­ment i se suposa que també hi haurà aquesta opor­tu­ni­tat). És la fórmula alter­na­tiva a com­pro­var que no es per­den en la història. Perquè en aquests mun­tat­ges els pares que­den fora de l’escena. Des­a­pa­reix el fil­tre habi­tual de les ses­si­ons fami­li­ars, en què el pare va expli­cant a la cri­a­tura què està pas­sant. Perquè els Ser­rano volen que el seu públic res­pon­gui sense la super­visió dels seus tutors. El des­per­tar crític dels fills s’accen­tua amb aquesta experiència a par­tir d’altres com­panys des­co­ne­guts i d’un intèrpret que es con­ver­teix en una mena de tiet que explica una trama mis­te­ri­osa i un punt esca­brosa.

Els Cabo­san­ro­que s’han atre­vit a bai­xar al super­mer­cat, guar­nits amb les mas­ca­re­tes pres­crip­ti­ves, i s’han dedi­cat a tro­bar les ombres de les mal­dats, com si fos­sin els dimo­nis que docu­men­tava Jacint Ver­da­guer (Dimo­nis), en les eti­que­tes de Don Simón. La seva recerca sem­pre s’ha decan­tat per una inves­ti­gació sonora que bas­teixi uni­ver­sos per si sola. Com quan van tre­ba­llar amb Car­les San­tos (Maqui­nofòbia pia­no­lera), amb un orgue mas­todòntic o amb el difícil equi­li­bri core­ogràfic fla­menc de Rocío Molina (Impulso). Ara, en canvi, han optat per la comu­ni­cació més directa (tot i que sem­pre far­cida de sons i per­so­nat­ges que posen so a les ban­des sono­res). S’han pas­sat a la novel·la negra més efec­tiva, sense gaire mati­sos. En tot cas, esquit­xant referències bibli­ogràfiques com si fos­sin detalls bar­rocs i romàntics, però que des­cri­uen bé el món de lec­tura cal­mada a la butaca amb manta i llum de peu dels seus cre­a­dors, en què els ima­gino...

En aquesta Audi­o­guia hi ha un joc molt pue­ril que pro­voca coses estra­nyes a les cues del súper, perquè seguir les ins­truc­ci­ons com­porta desor­de­nar el fet de tran­si­tar per dins de la botiga. O atu­rar-se a aga­far coses i tor­nar-les a dei­xar. O a obser­var el tall de la pei­xa­tera. I, sovint, mirar de cua d’ull qui es creua al pas­sadís, com si fos el sos­pitós que des­criu l’àudio. El joc agafa la seva potència quan rela­ci­ona els tipus de nas­sos i boques (ara tapa­des per la mas­ca­reta) amb la tipo­lo­gia de caràcters. Com que ara tot­hom se les cobreix, es fan inútils tots aquests estu­dis para­noics i es podrien cre­mar tots en una foguera catàrtica, entre els con­ge­lats i els pol­vo­rons.

Ima­gi­nar quan hi ha mitja vida ama­gada sota d’una mas­ca­reta és màgic. Riure’s de les inco­mo­di­tats, també. Tal nas, tal tro­baràs. Quin olfacte el de Cabo­san­ro­que, que han sabut afi­nar i donar nous valors al món quo­tidià (els efec­tes de la mas­ca­reta, que algun dia haurà de ser caduc).

Una invi­tació a jugar amb el públic, des del minut 1: accepta bé les res­pos­tes que es fan tipus Kahoot per anar avançant un enigma que, de comèdia infor­mal, passa a drama fami­liar i va apu­jant el to fins a thri­ller apo­calíptic i satànic.

El guió l’han escrit amb Cris­tina Cle­mente i Marc Ange­let (Lapònia). Pot­ser la peça té uns girs i unes solu­ci­ons engi­nyo­ses, però els can­vis de fil­tres (de comèdia a ter­ror) desu­bi­quen l’espec­ta­dor que, tot i voler jugar, es va sen­tint cada cop més fora de la situ­ació. I ja només està encu­ri­o­sit amb com es resoldrà el cas.

Merit­xell Yanes i David Pla­nas s’han atre­vit amb tot. A Ven­tura han con­ver­tit casa seva en escena. S’han atre­vit a fer la pri­mera sèrie tea­tral, Dolors, sis capítols d’un sur­re­a­lisme des­bor­dant. Amb resums dels capítols ante­rior, inclòs espai amb anun­cis. I ara, han entès que davant de la pandèmia la forma tea­tral pre­nia forma de vide­o­con­ferència per Zoom. Aquest és el seu pri­mer mèrit. En aquesta peça aspi­ra­ven a com­par­tir ubi­cació, a com­par­tir el mateix temps en dife­rents espais, però al final es cons­tata que és el públic qui se sent desu­bi­cat. Pot­ser hau­ria estat més directe dedi­car-se, sim­ple­ment, a jugar. I a sem­brar l’equívoc amb els dos pecats no con­fes­sats de la pare­lla.

Carol López va retra­tar la gene­ració dels 30 amb V.O.S. (versió ori­gi­nal sub­ti­tu­lada). Ara, retrata les incer­te­ses en la madu­resa dels 50 ser­vint-se d’una banda sonora uni­ver­sal. Els actors (que for­men part de la família artística i de les amis­tats de la dra­ma­turga i direc­tora) juguen a inter­pre­tar-se a ells matei­xos, a mos­trar el que podrien ser els seus som­nis i, sobre­tot, les seves pors. Ho fan amb la sim­pli­ci­tat del pri­mer pla, sense gran­di­loqüència, a par­tir d’unes vides anònimes, quasi d’extra­radi, que difícil­ment tras­pas­sa­ran l’èpica. L’obra, vista a través de la sala en línia per­met veure les inter­pre­ta­ci­ons de ben a prop, però anul·la el pri­vi­legi de l’espec­ta­dor de pla­tea de mirar les reac­ci­ons o els racons on no passa l’escena per detec­tar com es viu en cada racó. Tot i així, amb imat­ges cap­ta­des amb una càmera a l’espat­lla li donen un toc pop que s’iden­ti­fica molt bé amb el to de la peça, diver­ti­da­ment infor­mal, humil­ment tràgica i trans­cen­dent.

La peça cons­tru­eix uns per­so­nat­ges des dels pri­mers monòlegs. A mesura que avan­cen les esce­nes es van ente­nent (de vega­des amb un flash­back ben cine­ma­togràfic) les rela­ci­ons dels per­so­nat­ges. I per­fi­lant l’ego de cadascú. Com és i com el veuen. Cadascú de la família pre­senta una vida, ara, més cal­mada. Era molt més tra­gicòmica la dels 40 anys (Res no tor­narà a ser com abans). Ara, als 50, viuen amb la satis­facció dels petits èxits per­so­nals i labo­rals i amb els petits fra­cas­sos d’allò que es farà ina­bas­ta­ble: es con­for­men amb els ports cone­guts, però sem­pre es pot somiar ser la dona de ver­mell en la inti­mi­tat, fabu­lar amb l’heroïna que tots por­tem a dins. El pro­blema és quan es con­trasta el somni amb els llençols gas­tats d’un llit de con­va­lescència. És màgic retra­tar una gene­ració a través dels segons plans, els quo­ti­di­ans, que són els més humans i que gene­ren una empa­tia directa amb l’espec­ta­dor. La seva par­ti­cu­lar banda sonora recull la ten­dra Laura, de Lluís Llach, al cos­tat d’altres peces més opti­mis­tes com Pasa la vida, de Pata Negra, i Volando voy, de Camarón de la Isla.

L’actriu Muntsa Alcañiz és la veu i la imatge de la nar­ra­dora d’aquest conte. L’estètica dels tite­lles fets amb paper de vàter i el joc de les pre­gun­tes Tri­vial (sense que es resol­gui qui­nes són les res­pos­tes) són camp abo­nat perquè la iaia que fa de can­gur d’aquesta cana­lla que la deu escol­tar emba­da­lida els en clavi algu­nes de fres­ques en con­tra de les coro­nes i del poder jeràrquic per pres­cripció divina.

Aquesta és l’adap­tació dels “Clàssics per a cri­a­tu­res” del Lliure, que s’han dei­xat endur pel ves­sant més tra­di­ci­o­nal: la nar­ra­dora dia­lo­gant amb els que l’escol­ten i sor­tint momentània­ment de la trama per dei­xar anar les seves dis­qui­si­ci­ons còmiques. El clàssic de La vida es sueño no es qüesti­ona, segu­ra­ment perquè té un final que redi­meix dels mals. Ara bé, si l’obra ha aga­fat volada durant prop de qua­tre-cents anys és per la seva reflexió sobre la ficció i la rea­li­tat, el destí i la capa­ci­tat humana de com­ba­tre-hi. La pre­gunta és si aquest rao­na­ment tan con­cep­tual podria tras­pas­sar a la cana­lla i aquesta en podria treure con­clu­si­ons pròpies. La peça hi passa bas­tant per sobre i es pre­o­cupa més de la nar­ra­tiva, de les acci­ons que s’enca­de­nen a la velo­ci­tat del llamp.