L’Agrupación Sr. Serrano ha desembarcat en el teatre familiar sense estovar les seves condicions de fer un espectacle complex. Elabora una obra que, a partir del mite de Prometeu i de la seva irregularitat de robar el foc a Zeus, qüestiona la infracció de regles i la proporcionalitat del càstig. No en tenen prou de plantejar un conte que podria quedar als núvols, el tornen a rellegir a partir del Prometeu modern o el Frankenstein (un doctor que atempta contra la llei de la mort per construir un ésser que li dona vida). En l’epíleg resolen el dubte d’un personatge que han anat intercalant en les escenes: un home ros, de mirada altiva que acaba sent detingut per la policia en una ambaixada a Londres, i amb un posat un punt decrèpit. La seva infracció va ser la de revelar secrets d’Estat per denunciar la impunitat del poder en la societat.

Per construir les seves històries utilitzen figures i maquetes de Lego. A diferència de les obres que presenten al públic adult, en la versió digital s’interroga la canalla de 6 a 11 anys (també es farà presencialment i se suposa que també hi haurà aquesta oportunitat). És la fórmula alternativa a comprovar que no es perden en la història. Perquè en aquests muntatges els pares queden fora de l’escena. Desapareix el filtre habitual de les sessions familiars, en què el pare va explicant a la criatura què està passant. Perquè els Serrano volen que el seu públic respongui sense la supervisió dels seus tutors. El despertar crític dels fills s’accentua amb aquesta experiència a partir d’altres companys desconeguts i d’un intèrpret que es converteix en una mena de tiet que explica una trama misteriosa i un punt escabrosa.

Els Cabosanroque s’han atrevit a baixar al supermercat, guarnits amb les mascaretes prescriptives, i s’han dedicat a trobar les ombres de les maldats, com si fossin els dimonis que documentava Jacint Verdaguer (Dimonis), en les etiquetes de Don Simón. La seva recerca sempre s’ha decantat per una investigació sonora que basteixi universos per si sola. Com quan van treballar amb Carles Santos (Maquinofòbia pianolera), amb un orgue mastodòntic o amb el difícil equilibri coreogràfic flamenc de Rocío Molina (Impulso). Ara, en canvi, han optat per la comunicació més directa (tot i que sempre farcida de sons i personatges que posen so a les bandes sonores). S’han passat a la novel·la negra més efectiva, sense gaire matisos. En tot cas, esquitxant referències bibliogràfiques com si fossin detalls barrocs i romàntics, però que descriuen bé el món de lectura calmada a la butaca amb manta i llum de peu dels seus creadors, en què els imagino...

En aquesta Audioguia hi ha un joc molt pueril que provoca coses estranyes a les cues del súper, perquè seguir les instruccions comporta desordenar el fet de transitar per dins de la botiga. O aturar-se a agafar coses i tornar-les a deixar. O a observar el tall de la peixatera. I, sovint, mirar de cua d’ull qui es creua al passadís, com si fos el sospitós que descriu l’àudio. El joc agafa la seva potència quan relaciona els tipus de nassos i boques (ara tapades per la mascareta) amb la tipologia de caràcters. Com que ara tothom se les cobreix, es fan inútils tots aquests estudis paranoics i es podrien cremar tots en una foguera catàrtica, entre els congelats i els polvorons.

Imaginar quan hi ha mitja vida amagada sota d’una mascareta és màgic. Riure’s de les incomoditats, també. Tal nas, tal trobaràs. Quin olfacte el de Cabosanroque, que han sabut afinar i donar nous valors al món quotidià (els efectes de la mascareta, que algun dia haurà de ser caduc).

Una invitació a jugar amb el públic, des del minut 1: accepta bé les respostes que es fan tipus Kahoot per anar avançant un enigma que, de comèdia informal, passa a drama familiar i va apujant el to fins a thriller apocalíptic i satànic.

El guió l’han escrit amb Cristina Clemente i Marc Angelet (Lapònia). Potser la peça té uns girs i unes solucions enginyoses, però els canvis de filtres (de comèdia a terror) desubiquen l’espectador que, tot i voler jugar, es va sentint cada cop més fora de la situació. I ja només està encuriosit amb com es resoldrà el cas.

Meritxell Yanes i David Planas s’han atrevit amb tot. A Ventura han convertit casa seva en escena. S’han atrevit a fer la primera sèrie teatral, Dolors, sis capítols d’un surrealisme desbordant. Amb resums dels capítols anterior, inclòs espai amb anuncis. I ara, han entès que davant de la pandèmia la forma teatral prenia forma de videoconferència per Zoom. Aquest és el seu primer mèrit. En aquesta peça aspiraven a compartir ubicació, a compartir el mateix temps en diferents espais, però al final es constata que és el públic qui se sent desubicat. Potser hauria estat més directe dedicar-se, simplement, a jugar. I a sembrar l’equívoc amb els dos pecats no confessats de la parella.

Carol López va retratar la generació dels 30 amb V.O.S. (versió original subtitulada). Ara, retrata les incerteses en la maduresa dels 50 servint-se d’una banda sonora universal. Els actors (que formen part de la família artística i de les amistats de la dramaturga i directora) juguen a interpretar-se a ells mateixos, a mostrar el que podrien ser els seus somnis i, sobretot, les seves pors. Ho fan amb la simplicitat del primer pla, sense grandiloqüència, a partir d’unes vides anònimes, quasi d’extraradi, que difícilment traspassaran l’èpica. L’obra, vista a través de la sala en línia permet veure les interpretacions de ben a prop, però anul·la el privilegi de l’espectador de platea de mirar les reaccions o els racons on no passa l’escena per detectar com es viu en cada racó. Tot i així, amb imatges captades amb una càmera a l’espatlla li donen un toc pop que s’identifica molt bé amb el to de la peça, divertidament informal, humilment tràgica i transcendent.

La peça construeix uns personatges des dels primers monòlegs. A mesura que avancen les escenes es van entenent (de vegades amb un flashback ben cinematogràfic) les relacions dels personatges. I perfilant l’ego de cadascú. Com és i com el veuen. Cadascú de la família presenta una vida, ara, més calmada. Era molt més tragicòmica la dels 40 anys (Res no tornarà a ser com abans). Ara, als 50, viuen amb la satisfacció dels petits èxits personals i laborals i amb els petits fracassos d’allò que es farà inabastable: es conformen amb els ports coneguts, però sempre es pot somiar ser la dona de vermell en la intimitat, fabular amb l’heroïna que tots portem a dins. El problema és quan es contrasta el somni amb els llençols gastats d’un llit de convalescència. És màgic retratar una generació a través dels segons plans, els quotidians, que són els més humans i que generen una empatia directa amb l’espectador. La seva particular banda sonora recull la tendra Laura, de Lluís Llach, al costat d’altres peces més optimistes com Pasa la vida, de Pata Negra, i Volando voy, de Camarón de la Isla.

L’actriu Muntsa Alcañiz és la veu i la imatge de la narradora d’aquest conte. L’estètica dels titelles fets amb paper de vàter i el joc de les preguntes Trivial (sense que es resolgui quines són les respostes) són camp abonat perquè la iaia que fa de cangur d’aquesta canalla que la deu escoltar embadalida els en clavi algunes de fresques en contra de les corones i del poder jeràrquic per prescripció divina.

Aquesta és l’adaptació dels “Clàssics per a criatures” del Lliure, que s’han deixat endur pel vessant més tradicional: la narradora dialogant amb els que l’escolten i sortint momentàniament de la trama per deixar anar les seves disquisicions còmiques. El clàssic de La vida es sueño no es qüestiona, segurament perquè té un final que redimeix dels mals. Ara bé, si l’obra ha agafat volada durant prop de quatre-cents anys és per la seva reflexió sobre la ficció i la realitat, el destí i la capacitat humana de combatre-hi. La pregunta és si aquest raonament tan conceptual podria traspassar a la canalla i aquesta en podria treure conclusions pròpies. La peça hi passa bastant per sobre i es preocupa més de la narrativa, de les accions que s’encadenen a la velocitat del llamp.