Música

40 anys sense Lennon

El món que imaginava el músic dels Beatles no s’ha fet realitat, tot i que el seu llegat pacifista, cultural i musical encara perdura, immaculat i llegendari, per a moltes generacions

PERSONALITAT COMPLEXA
“Va ser un home amb moltes contradiccions, per descomptat, que passava de l’eufòria a la tristor i la melancolia”
INFLUÈNCIA
“Lennon deia que els Beatles eren més famosos que Jesucrist. I era veritat. Va ser el fenomen de masses més gran del segle XX”
EL DESTÍ
“Havia marxat a Nova York perquè allà se sentia segur, podia caminar pel parc. A Londres no ho podia fer. I allà, un sonat el va matar”

Eren prop de les onze de la nit d’un dilluns quan Mark David Chap­man, un empleat d’hos­pi­tal de 25 anys, va dis­pa­rar cinc trets a l’esquena de John Len­non davant de casa seva, als apar­ta­ments de l’edi­fici Dakota de Nova York. Qua­tre li van impac­tar. La seva dona, Yoko Ono, l’acom­pa­nyava. Va ser el 8 de desem­bre del 1980. El Beatle va ser decla­rat mort a la sala d’emergències del Roo­se­velt Hos­pi­tal poc després del succés. La notícia va córrer per tot el món i la com­moció en tot el pano­rama musi­cal, artístic, social i cul­tu­ral va ser enorme. Des­a­pa­rei­xia tota una icona del segle XX. Tenia 40 anys.

“Jo era aque­lla nit a Bar­ce­lona, al Bocac­cio, amb Geor­ges Mous­taki. Havíem fet un con­cert a la tarda a Mata­de­pera i després vam anar a cre­mar l’adre­na­lina. Vaig arri­bar a casa a quarts de sis del matí, i quan em vaig posar al llit em va sonar el telèfon. Eren de RNE per dir-me que havien assas­si­nat Len­non, per dema­nar-me què em sem­blava. Així va començar una car­rera de tot el dia xer­rant amb molta gent”, recorda Josep Maria Fran­cino (Ter­rassa, 1947), peri­o­dista, músic i una de les veus més auto­rit­za­des de casa nos­tra per par­lar del feno­men Beat­les. “Em va col­pe­jar molt. Jo por­tava els Beat­les a la meva mot­xi­lla des de l’any 63, des que vaig escol­tar el Twist and shout. Havien tin­gut una gran influència en mi com a per­sona i musi­cal­ment. Matar una de les qua­tre parts d’aquesta història, la banda sonora de la meva vida, tot i que ja sé que és un tòpic, va ser un cop molt dur. I una con­tra­dicció, perquè Len­non havia mar­xat a Nova York perquè s’hi sen­tia segur, podia cami­nar pel parc. A Lon­dres no ho podia fer. I allà, un sonat el va matar”, explica Fran­cino, que pos­se­eix una valu­osa col·lecció amb tota la música edi­tada pel mític grup de Liver­pool, nombrós mate­rial audi­o­vi­sual amb con­certs i entre­vis­tes, heme­ro­teca, bibli­o­gra­fia, pòsters, roba de mar­xan­datge dels anys sei­xanta…

El 9 d’octu­bre pas­sat, Len­non hau­ria fet 80 anys. Poques set­ma­nes abans d’aquesta data, el seu assassí va dema­nar perdó a Yoko Ono en la seva onzena petició de lli­ber­tat con­di­ci­o­nal, un cop més dene­gada. Al llarg dels anys, no han fal­tat les teo­ries de la cons­pi­ració sobre les moti­va­ci­ons de Chap­man. Un sonat o un agent de la CIA? “Després de tants anys, això encara és molt confós. No s’acla­reix. Si escol­tes les decla­ra­ci­ons de Chap­man o lle­gei­xes l’informe Len­non de l’FBI –tot i que la mei­tat està esbor­rat–, tant una cosa com l’altra podrien ser. Que Chap­man és un boig que va dir a la dona que mata­ria Len­non perquè volia ser famós com ell? És cert. De fet, ho ha estat. Tot és pos­si­ble. Als Estats Units han matat molta gent que feia nosa. El que importa és que aquell 8 de desem­bre es va aca­bar una història i en va començar una altra. Què hau­ria fet si fos viu?”, refle­xi­ona. Ningú podrà saber del cert quina hau­ria estat la seva con­tri­bució a la música i a l’art en gene­ral. El que sí que se sap, i està docu­men­tat fins a l’exte­nu­ació és el que va crear men­tre va viure, tot i l’errònia pre­dicció de la seva tia Mimi: “Amb una gui­tarra no et gua­nyaràs mai la vida”, li va dir. Però Len­non se la va com­prar. La resta és història.

‘L’AMIC’ MCCART­NEY

Un altre dels aspec­tes més con­tro­ver­tits que ha acom­pa­nyat la seva lle­genda i sobre el qual s’ha escrit una àmplia bibli­o­gra­fia va ser la seva relació amb l’altra pota domi­nant dels Beat­les, Paul McCart­ney. “Van aca­bar junts, si més no, anímica­ment. Es van veure a Nova York i van tocar junts. En Paul mai ha dit una paraula més alta que l’altra d’en John. I en John, tot i les pulles que es van llançar amb alguns dis­cos i els molts pro­ble­mes que van tenir, sem­pre va reconèixer en el dar­rer any de vida que en Paul era el millor amic que havia tin­gut mai. Que es van bara­llar? Sí. Que no es bara­llen, els amics?”, opina el veterà peri­o­dista, que diri­geix l’espai radiofònic Amb B de Beat­les i que va escriure Beat­le­ma­nia, una revisió del feno­men a través de la seva pròpia experiència vital. “En John rei­vin­di­cava el seu lide­ratge perquè ell havia creat la banda. The Beat­les van sor­tir de The Quarry­men i The Quarry­men era en John. Ell va fun­dar l’arrel. Ells (John i Paul) tenien dos tipus de lide­ratge. El rela­ci­ons públi­ques era en Paul, que apa­gava els focs, i en John era qui els ence­nia i mos­trava una per­so­na­li­tat de com­bat. Musi­cal­ment eren igual de líders, perquè tre­ba­lla­ven junts i, quan no ho feien, tenien una qua­li­tat simi­lar pel que fa als temes, perquè tenien la seva com­petència par­ti­cu­lar. Sols, tenien una lluita cre­a­tiva, amb un bene­fici total. Van ser molts anys con­vi­vint vint-i-qua­tre hores amb la gui­tarra a les mans”, afirma Fran­cino, que ha cone­gut Paul McCart­ney i que va esta­blir cor­res­pondència amb la mare de George Har­ri­son.

La sim­bi­osi entre aquests dos genis, Len­non i McCart­ney, va fer escla­tar la Beat­le­ma­nia, un feno­men glo­bal que va dei­xar imat­ges de fans de l’època ines­bor­ra­bles. “Len­non deia que els Beat­les eren més famo­sos que Jesu­crist. I era veri­tat. Els Beat­les, com a feno­men social de mas­ses és el més gran que hi va haver en el segle XX, sens dubte”, opina. “Però Len­non també va dir que en rea­li­tat només eren qua­tre amics que feien cançons per diver­tir-se i pas­sar-s’ho bé. I aquesta era la rea­li­tat. Que això se’ls va esca­par de les mans? Sí. S’escapa de les mans de l’artista. Però van crear una quan­ti­tat de música bru­tal, que la gent va voler i encara vol”, asse­gura Josep Maria Fran­cino.

AL SHEA STA­DIUM

El cert és que al final el feno­men va esde­ve­nir un mons­tre fora de con­trol. Les seves macro­gi­res pels Estats Units van aca­bar sent el final de tot ple­gat. “Al Shea Sta­dium de Nova York, amb 60.000 per­so­nes, no sé sen­tia res. En John es girava al públic cri­dant, sense dir res, i la gent es tor­nava boja. En John mirava en George com dient que a la gent li era igual el que fes­sin. Quan van aca­bar, en Paul va dir a en Ringo que amb una cançó s’havia cre­uat. I en Ringo li va dir que aque­lla cançó no l’havien pas tocat… Por­ta­ven una car­rera de direc­tes junts tan gran i durant tan temps, que toca­ven de memòria. Mal­grat el soroll i els pro­ble­mes tècnics, les veus les feien cor­rec­tes, tot a lloc”, comenta.

“El més afec­tat per les gires va ser en George. No volia tor­nar a pujar a un esce­nari. En John també n’estava fart, i en Paul era més carn d’esce­nari. I encara ho és. En George i en John eren els més tocats, perquè ja no és diver­tien com als pubs, on almenys sen­tien el que toca­ven. I no podien tocar les cançons que enre­gis­tra­ven als dis­cos. Allà va ser on tot es va començar a tren­car. Després, amb Yoko Ono i Linda (la dona de McCart­ney) la cosa també es va com­pli­car. Tot i això van tenir una època de música bru­tal. De fet, quan sem­blava que estava tot més tren­cat, van fer Abbey Road”, diu Fran­cino, que recorda que per a l’any vinent està pre­vist l’estrena del docu­men­tal Get back ses­si­ons, de Peter Jack­son, amb més de cin­quanta hores que van sobrar de la pel·lícula Let it be. “Jack­son diu que en aquest mate­rial va veure uns nois que s’ho pas­sa­ven de collons. I a Let it be no es veu això. Sem­bla un enter­ra­ment”, explica.

Sobre la figura de John Len­non, mai va ser fàcil cata­lo­gar o clas­si­fi­car la seva com­plexa per­so­na­li­tat. Esva­lo­ta­dor, incon­for­mista, boca­moll, llunàtic… Així es va auto­de­fi­nir de jove. “Feia pinta que ho era. A més, de barri baix de Liver­pool”, diu Fran­cino. “Per mi va ser un home amb mol­tes con­tra­dic­ci­ons, per des­comp­tat, que pas­sava de l’eufòria a la tris­tor i la melan­co­lia. Aquests can­vis de per­so­na­li­tat no són estranys mirant la seva vida. Tenia moltíssima per­so­na­li­tat. Es veu només escol­tant la seva música. També amb les seves apa­ri­ci­ons, com als llits per la pau. Va mun­tar a les prin­ci­pals capi­tals del món la cam­pa­nya War is over! (If you want it) –‘La guerra s’ha aca­bat! (Si tu ho vols)’–, en plena guerra del Viet­nam. Tenia una influència forta en molta gent”, valora el peri­o­dista. Musi­cal­ment, el seu lle­gat és indub­ta­ble. “En John tocava bé els teclats, i tot el que feia amb la gui­tarra acústica li sor­tia bro­dat. Ell deia que era el millor rítmic del món. No sé si és cert o no, però es veia que havia tocat molt en directe. Com a com­po­si­tor va fer coses fantàsti­ques i va ser excep­ci­o­nal. Amb Len­non no pots par­lar de cançons. Seria molt reduc­ci­o­nista. Has de par­lar de dis­cos. No hi ha cap cançó per omplir. Cada cançó té una història musi­cal i de con­tin­gut”, opina Fran­cino, que ha tocat els temes dels Beat­les en un dels grups que va for­mar, Magi­cal Mys­tery Grup. “Crec que als ini­cis van crear mol­tes bases per a grups que han vin­gut després com Oasis i el brit­pop en gene­ral. Len­non va escriure grans cançons amb grans har­mo­nies, que supo­sa­ven una fei­nada bru­tal per al pro­duc­tor, George Mar­tin, que era qui havia de tra­duir les seves idees. Ell no escri­via música. Mar­tin havia d’anar tra­duint el que John tenia al cap”, resu­meix.

Len­non també va tenir ombres, pot­ser pro­vo­ca­des per una infància gens fàcil arran de l’aban­do­na­ment dels seus pares i de com­par­tir la seva vida amb dones a qui pot­ser no va aca­bar de trac­tar bé. “La Cynt­hia [la seva pri­mera dona], asse­nyala en un lli­bre algun brot, però no en parla com un mal­trac­ta­dor. Diu que sim­ple­ment estava en una bom­bo­lla, i que ella n’estava fora. Un cop se la des­cui­dar a Lon­dres, en una andana, quan ana­ven a Ban­gor. Vivien una boge­ria”, explica. Sigui com sigui, encara ara tot­hom recorda Len­non com la gran icona del paci­fisme. “Ima­gine segueix sent un tema emblemàtic. Give peace a chance, Happy Christ­mas war is over… Va dei­xar empremta”, asse­gura Fran­cino, tot recor­dant les seves enlli­ta­des per la pau amb Yoko Ono: “Ell ho rao­nava: per què ho faig això? Soc John Len­non i he d’apro­fi­tar la meva fama per donar aquest mis­satge. I tenia raó”, diu sobre l’artista britànic, que en el seu final “va fer cançons més rei­vin­di­ca­ti­ves, par­lant de la dona per exem­ple”. Un dar­rer lle­gat tallat d’arrel una nit d’ara fa qua­ranta anys.

XAVI OLTRA

xol­tra@​lrp.​cat

Lennon, amb els pantalons de Gaspart

XAVI OLTRA

Una de les anècdotes més curioses de la visita dels Beatles a Barcelona en el mític concert a la plaça de toros de la Monumental de l’any 1965, la revela Josep Maria Francino. “L’amo del hotel Avenida Palace era Joan Gaspart pare, que havia enviat al seu fill a Londres per fer pràctiques. A Liverpool, aquest havia anat a The Cavern i havia conegut els Beatles. Quan el seu pare li va dir que venien a Barcelona al seu hotel, en Joan va anar a l’habitació. Li van dir que anirien a la plaça de toros junts en cotxe. En John li va dir que portava els pantalons molt ben planxats i que ell els tenia molt arrugats. «Per què no ens els canviem?», va afegir. Se’ls van canviar i en John va tocar amb els pantalons de Joan Gaspart. Gaspart deuria llençar els pantalons després… En el llibre d’honor de l’hotel no hi ha la signatura dels Beatles, no perquè no volguessin signar, sinó perquè potser en aquella època es pensava que igual allò no era tan important”, recorda Francino, que va viure aquell esdeveniment amb molta passió. “Abans del concert, jo ja havia fet el meu grup i ja havia debutat. M’havia comprat una guitarra i havia escoltat els Beatles. Al concert, ja havien passat dos anys molt forts de Beatlemania. Ser allà davant, amb 17 anys… Vaig al·lucinar. Me’n recordo de les cançons, de quan a en John li va caurei l’harmònica, que li va recollir en Paul… Jo ja em coneixia els temes, menys Ticket to ride. Aquest concert encara el tinc gravat”, recorda Francino, que durant vint-i-cinc anys ha fet un munt d’exposicions amb tot el material que conserva del grup.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor