Adeu a la Carulla

Mont­ser­rat Caru­lla es va pre­sen­tar així en rebre el Premi Gaudí d’Honor el 2013: “Bona nit, soc Mont­ser­rat Caru­lla, actriu, cata­lana i inde­pen­den­tista.” Segu­ra­ment, en aquesta defi­nició es va dei­xar una part indes­tri­a­ble de la seva tra­jectòria: la seva capa­ci­tat d’esti­mar els fills i d’aguan­tar el pes de la casa durant anys, com ja havia fet la seva mare quan el pare (con­duc­tor de l’exèrcit repu­blicà que va haver de fugir a França un cop per­duda la Guerra Civil) va que­dar reclòs al camp de con­cen­tració d’Arge­lers durant ben bé un any (quan es van retro­bar, la filla no el reco­nei­xia). També hi ha un altre atri­but que tota la pro­fessió li reco­neix: la seva capa­ci­tat d’obli­dar-se d’ella mateixa quan inter­pre­tava un paper a l’escena men­tre que a la sala d’assaig era una com­pa­nya que aco­llia, nova­ment com una matri­arca, els actors que s’ana­ven incor­po­rant a la pro­fessió, tan soferta, tan vis­cuda. Mont­ser­rat Caru­lla va morir dimarts a l’edat de 90 anys. Amb la tran­quil·litat de tenir els deu­res fets i, segu­ra­ment, la recança de no veure la inde­pendència de Cata­lu­nya.

La vida va ser molt prolífica per a Mont­ser­rat Caru­lla. En el lli­bre El record és un pont al pas­sat (Ara Lle­tres, 2013) feia un bon repàs de la seva car­rera, des de la inti­mi­tat. Amiga de les pau­ses (períodes en què no tre­ba­llava per poder lle­gir, escriure, dis­treure’s i pas­se­jar amb el seu dar­rer com­pany ram­bla Cata­lu­nya avall), va deci­dir aco­mi­a­dar-se del tea­tre el 2013. En prin­cipi, sense fer grans titu­lars, amb la calma que la carac­te­rit­zava. En rea­li­tat, l’impuls d’un dels seus qua­tre fills, en Roger, d’escriure-li una obra va fer que allargués dos anys i mig més la car­rera tea­tral. Iaia! va ser una opor­tu­ni­tat magnífica per anar-se aco­mi­a­dant pro­fes­si­o­nal­ment de tot Cata­lu­nya. Amb una obra que tenia la comi­ci­tat dels ulls sem­pre vius i, alhora, la calma que des­pre­nia en les con­ver­ses tran­quil·les al men­ja­dor de casa seva, envol­tada de lli­bres i de records, i amb els som­riu­res dels fills. Com els de Vicky Peña, la filla que es va empas­sar hores i hores d’assaig de la mare paci­ent­ment (cui­dant els ger­mans més petits), perquè no tenien prou recur­sos per pagar can­gurs. Va tenir tot un ensurt quan la mare va inter­pre­tar un per­so­natge que moria a escena, recor­dava Caru­lla al lli­bre, entre ten­dra i enri­o­lada. Les dues jun­tes van lle­gir el pregó de la Mercè del 2009. Han man­tin­gut una relació molt estreta, encara que pren­gues­sin opci­ons polítiques dife­rents. A escena, un dels moments cul­mi­nants va ser veure-les inter­pre­tant mare i filla a La reina de la bellesa de Lee­nane. Peña va inter­pre­tar fa molt poc La visita de la vella dama, de Dürren­matt, una de les peces que Caru­lla hau­ria vol­gut repre­sen­tar algun dia, tot i que no va poder ser perquè la pro­ducció té un ampli repar­ti­ment. La versió dels Farrés Brot­hers van resol­dre-ho des­ple­gant una família immensa de tite­lles de mida natu­ral, al cos­tat dels dos pro­ta­go­nis­tes.

Mont­ser­rat Caru­lla va debu­tar pro­fes­si­o­nal­ment al tea­tre el 1960. Al Romea, amb una peça de Josep Maria de Sagarra. S’hi va voler aco­mi­a­dar, cin­quanta-tres anys més tard, amb Iaia! Va néixer en una família humil, en què es va ena­mo­rar del tea­tre per una casu­a­li­tat (tot imi­tant la Betty Boop dels dibui­xos ani­mats). Del tea­tre ama­teur va pas­sar al pro­fes­si­o­nal i va anar eixam­plant els seus horit­zons en una Bar­ce­lona de post­guerra amb molt poc marge per al català. Com mol­tes actrius cata­la­nes de la post­guerra, va aca­bar fent tem­po­ra­des a Madrid. Amb el seu marit, el dobla­dor Felipe Peña (1921-1989), havien pac­tat a Bar­ce­lona que els fills, que ana­ven a escola en català, par­la­rien cas­tellà a casa perquè tin­gues­sin dos bons accents. Quan van anar a Madrid, com que l’estudi era en cas­tellà van dei­xar el català per par­lar-lo a casa. La por de per­dre la llen­gua pròpia va fer que Caru­lla decidís tor­nar a Bar­ce­lona.

Segons el regis­tre IMDB, dels vui­tanta-un tre­balls audi­o­vi­su­als de Caru­lla, cin­quanta-vuit són a la tele­visió. De fet, va començar fent tea­tre per a tele­visió, amb el pro­jecte de TVE Tea­tro catalán (1965-1974), però va ser amb TV3 i el boom de les tele­no­vel·les en català, a les quals va estar lli­gada des de la fun­da­ci­o­nal La granja (1989-1992), que va adqui­rir popu­la­ri­tat a Cata­lu­nya i va esde­ve­nir gai­rebé indis­pen­sa­ble. Va inter­pre­tar la Mar­tina a Secrets de família (1995), la Cèlia a Labe­rint d’ombres (1998-2000), la Teresa Tor­ner a El cor de la ciu­tat (2000-2008) i la tieta Con­sol a La Riera (2012-2014). Si no es va pro­di­gar més al cinema va ser, pos­si­ble­ment, per una mala experiència el 1951, a Sur­cos, que la hi va apar­tar per un mal entès. Uns qua­ranta-cinc anys més tard, Pilar Miró la va fit­xar per a Tu nom­bre enve­nena mis sueños. A Cata­lu­nya, va par­ti­ci­par a Com­panys, procés a Cata­lu­nya (1979), de Josep Maria Forn i Costa, El vicari d’Olot (1982), de Ven­tura Pons i La ciu­tat dels pro­di­gis (1999). Un dels seus últims papers va ser a El orfa­nato (2007), de’n Bayona.

Al tea­tre, va man­te­nir una gran com­pli­ci­tat amb Joan Ollé des de l’adap­tació de La plaça del Dia­mant que van estre­nar al Borràs, però era habi­tual en repar­ti­ments d’obres i en reci­tals poètics. Caru­lla va tenir reco­nei­xe­ments en vida, des del Premi Mar­ga­rida Xirgu (1992) fins a la Creu de Sant Jordi (1995) i la Meda­lla d’Or al Mèrit Artístic (1999). Va ser una mare de for­tes con­vic­ci­ons cata­la­nes que esti­mava i res­pec­tava els pobles d’Espa­nya, però no els que havien per­pe­trat violència el 1714 i el 1936. Com el Brecht d’Els fusells de la senyora Carrà, llui­tava pels drets dels pobles des del tea­tre, i pre­di­cant amb l’exem­ple. Suau i tenaç.