Adeu a la Carulla

Montserrat Carulla es va presentar així en rebre el Premi Gaudí d’Honor el 2013: “Bona nit, soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista.” Segurament, en aquesta definició es va deixar una part indestriable de la seva trajectòria: la seva capacitat d’estimar els fills i d’aguantar el pes de la casa durant anys, com ja havia fet la seva mare quan el pare (conductor de l’exèrcit republicà que va haver de fugir a França un cop perduda la Guerra Civil) va quedar reclòs al camp de concentració d’Argelers durant ben bé un any (quan es van retrobar, la filla no el reconeixia). També hi ha un altre atribut que tota la professió li reconeix: la seva capacitat d’oblidar-se d’ella mateixa quan interpretava un paper a l’escena mentre que a la sala d’assaig era una companya que acollia, novament com una matriarca, els actors que s’anaven incorporant a la professió, tan soferta, tan viscuda. Montserrat Carulla va morir dimarts a l’edat de 90 anys. Amb la tranquil·litat de tenir els deures fets i, segurament, la recança de no veure la independència de Catalunya.

La vida va ser molt prolífica per a Montserrat Carulla. En el llibre El record és un pont al passat (Ara Lletres, 2013) feia un bon repàs de la seva carrera, des de la intimitat. Amiga de les pauses (períodes en què no treballava per poder llegir, escriure, distreure’s i passejar amb el seu darrer company rambla Catalunya avall), va decidir acomiadar-se del teatre el 2013. En principi, sense fer grans titulars, amb la calma que la caracteritzava. En realitat, l’impuls d’un dels seus quatre fills, en Roger, d’escriure-li una obra va fer que allargués dos anys i mig més la carrera teatral. Iaia! va ser una oportunitat magnífica per anar-se acomiadant professionalment de tot Catalunya. Amb una obra que tenia la comicitat dels ulls sempre vius i, alhora, la calma que desprenia en les converses tranquil·les al menjador de casa seva, envoltada de llibres i de records, i amb els somriures dels fills. Com els de Vicky Peña, la filla que es va empassar hores i hores d’assaig de la mare pacientment (cuidant els germans més petits), perquè no tenien prou recursos per pagar cangurs. Va tenir tot un ensurt quan la mare va interpretar un personatge que moria a escena, recordava Carulla al llibre, entre tendra i enriolada. Les dues juntes van llegir el pregó de la Mercè del 2009. Han mantingut una relació molt estreta, encara que prenguessin opcions polítiques diferents. A escena, un dels moments culminants va ser veure-les interpretant mare i filla a La reina de la bellesa de Leenane. Peña va interpretar fa molt poc La visita de la vella dama, de Dürrenmatt, una de les peces que Carulla hauria volgut representar algun dia, tot i que no va poder ser perquè la producció té un ampli repartiment. La versió dels Farrés Brothers van resoldre-ho desplegant una família immensa de titelles de mida natural, al costat dels dos protagonistes.

Montserrat Carulla va debutar professionalment al teatre el 1960. Al Romea, amb una peça de Josep Maria de Sagarra. S’hi va voler acomiadar, cinquanta-tres anys més tard, amb Iaia! Va néixer en una família humil, en què es va enamorar del teatre per una casualitat (tot imitant la Betty Boop dels dibuixos animats). Del teatre amateur va passar al professional i va anar eixamplant els seus horitzons en una Barcelona de postguerra amb molt poc marge per al català. Com moltes actrius catalanes de la postguerra, va acabar fent temporades a Madrid. Amb el seu marit, el doblador Felipe Peña (1921-1989), havien pactat a Barcelona que els fills, que anaven a escola en català, parlarien castellà a casa perquè tinguessin dos bons accents. Quan van anar a Madrid, com que l’estudi era en castellà van deixar el català per parlar-lo a casa. La por de perdre la llengua pròpia va fer que Carulla decidís tornar a Barcelona.

Segons el registre IMDB, dels vuitanta-un treballs audiovisuals de Carulla, cinquanta-vuit són a la televisió. De fet, va començar fent teatre per a televisió, amb el projecte de TVE Teatro catalán (1965-1974), però va ser amb TV3 i el boom de les telenovel·les en català, a les quals va estar lligada des de la fundacional La granja (1989-1992), que va adquirir popularitat a Catalunya i va esdevenir gairebé indispensable. Va interpretar la Martina a Secrets de família (1995), la Cèlia a Laberint d’ombres (1998-2000), la Teresa Torner a El cor de la ciutat (2000-2008) i la tieta Consol a La Riera (2012-2014). Si no es va prodigar més al cinema va ser, possiblement, per una mala experiència el 1951, a Surcos, que la hi va apartar per un mal entès. Uns quaranta-cinc anys més tard, Pilar Miró la va fitxar per a Tu nombre envenena mis sueños. A Catalunya, va participar a Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn i Costa, El vicari d’Olot (1982), de Ventura Pons i La ciutat dels prodigis (1999). Un dels seus últims papers va ser a El orfanato (2007), de’n Bayona.

Al teatre, va mantenir una gran complicitat amb Joan Ollé des de l’adaptació de La plaça del Diamant que van estrenar al Borràs, però era habitual en repartiments d’obres i en recitals poètics. Carulla va tenir reconeixements en vida, des del Premi Margarida Xirgu (1992) fins a la Creu de Sant Jordi (1995) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic (1999). Va ser una mare de fortes conviccions catalanes que estimava i respectava els pobles d’Espanya, però no els que havien perpetrat violència el 1714 i el 1936. Com el Brecht d’Els fusells de la senyora Carrà, lluitava pels drets dels pobles des del teatre, i predicant amb l’exemple. Suau i tenaç.