UN FRÀGIL BALUARD

Amb la perspectiva que donen quatre dècades de trajectòria, l’obra de Jordi Larios (Palafrugell, 1959) és una de les més interessants que es van iniciar en els anys vuitanta, quan les provatures i els avantguardismes van cedir a l’eclecticisme de la nova generació. Filòleg, va estudiar al Col·legi Universitari de Girona per doctorar-se a la Universitat Autònoma. Entre el 1982 i el 1987 va treballar al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les illes Balears, abans d’instal·lar-se al País de Gal·les, on durant vint anys va treballar al Departament d’Estudis Europeus de la Universitat de Cardiff. Actualment, fa de professor al Departament de Llengües Modernes, Lingüística i Cinema de Queen Mary, de la Universitat de Londres, on dirigeix el Centre d’Estudis Catalans.

En vespres grocs és el quart llibre de la seva obra poètica, llunyà i alhora pròxim en intencions al seu debut amb Home sol, publicat el 1984 per Quaderns Crema. El nou llibre està dividit en dues seccions de poemes breus, en alguns moments aforístics i elegíacs. És resplendent i en certs moments pessimista. Es pot interrogar sobre la mateixa desfeta de l’ofici: “Cada poema, un fràgil baluard, / una desfeta més, una fotesa.” Les antítesis que omplen el recull són des d’aquesta aparent fragilitat d’una potència vitalista que t’obre els ulls mentre et fereix amb les seves conclusions fatals, que ens arriben al punt d’intersecció entre el vers i la vida. Dins del territori fronterer, Larios fa forta la seva saviesa i la mostra amb intensitat i elegància, en un procés en què la mateixa brevetat és densitat en el pòsit essencial, com les dues primeres estrofes d’un dels epitafis que corona el llibre: “Vols recular pel temps intravessable / cap a un estiu de portentosa llum? / Que velles les paraules que ara malden / per dir-nos les derrotes i el desig.” En aquest mateix poema l’encerta de nou: “A fora el vespre escriu / el seu propi epitafi.” Larios manté el domini de les figures retòriques, que utilitza amb brevetat enmig del discurs. Les sinestèsies provoquen una lectura sensorial, que enmig de les contradiccions i del to sentimental fan lluents els poemes. La depuració en el llenguatge i les figures provoquen una destil·lació existencial, com en el poema breu Abans: “Mare / érem.” O quan descriu els paisatges a Shoregate amb brillants personificacions: “La llum agenollada o displicent a Shoregate. / La duresa del vent en els portals. / La frígida elegància de l’odi / en els despatxos ombradius.” Som davant d’un llibre que enlluerna per la seva bellesa i elegància. Com quan escriu en el mateix poema: “La nit que sempre imposa el seu desfalc. / Les cases i les coses desvalgudes. / La verda pulcritud dels camps.” Passarà inadvertit, però és un dels llibres de la temporada.