Articulacions
NOU RETRAT D’ALFONS EL MAGNÀNIM
No passa cada dia que es dona conèixer una obra de gran transcendència historicoartística. I tampoc és habitual que algú organitzi una exposició on s’exhibeix una sola peça. Aquestes dues circumstàncies s’han donat darrerament a Barcelona, a la galeria Artur Ramon, que ha tret a la llum un impressionant retrat petri del rei Alfons el Magnànim (1396-1458), d’uns 35 cm d’alçada i 11 kg de pes. El delicat baix relleu fa sobresortir del bloc de marbre blanc el rostre de perfil, amb el seu personal i intransferible nas ganxut, de qui va ser rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i de Nàpols, i comte de Barcelona.
Es tracta d’una descoberta excepcional que ha estat celebrada com cal, amb una publicació acadèmica editada per la mateixa galeria i que signa l’historiador de l’art Joan Bellsolell, especialista en l’art produït a Catalunya en l’època del Renaixement. En un llibre que no arriba a les cent pàgines, l’autor estudia l’obra minuciosament i l’emplaça amb precisió entomològica en el context en què va ser creada, això és, la Itàlia de mitjan segle XV, la Itàlia humanista i del ressorgiment clàssic. El retrat segueix el model que Antonio di Puccio Pisano, dit Pisanello, va difondre del Magnànim a través de dibuixos i medalles, amb la qual cosa la identificació amb el monarca és irrefutable. Ho confirma la representació a la part baixa d’un gerro amb lliris que al·ludeix a l’orde cavalleresc de la Jarra i el Grifo, fundat pel seu pare el 1403, i que s’emprava per identificar els membres de la família reial. Una peça com aquesta només pot procedir d’algun lloc especial i amb pedigrí. I així sembla que és, ja que després d’aparèixer el llibre s’ha pogut saber que l’obra tindria el seu origen, ni més ni menys, que al monestir de Poblet.
No es tracta de l’únic retrat del Magnànim sobre marbre i en baix relleu conservat a Catalunya. En aquest sentit, se’n conserva un altre, més petit, propietat de la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí, on va arribar, precisament, a través de la galeria Artur Ramon. I n’hi ha d’altres en diferents institucions europees, com el Museu del Louvre i el Victoria & Albert. Tots ells palesen una de les obsessions del monarca, la de presentar-se com un príncep del Renaixement, com el campió de l’humanisme, i per això es va servir de les formes artístiques per posar en marxa una política de representació que, efectivament, li va funcionar a la perfecció. En l’obra que ens ocupa, el marbre i les formes escollides no van ser gratuïts. Eren a l’antico, seguint els repertoris retratístics romans, cosa que li permetia connectar-se amb la tradició del món clàssic que tant admirava el Magnànim. Darrere de tot plegat, cal dir-ho, hi havia una voluntat manifesta de prestigiar-se i de legitimar-se políticament.