Crítica
Distopia realíssima
El britànic John Lanchester (Hamburg, 1962) és un dels novel·listes anglesos més prestigiosos de la generació que va seguir les passes de Lodge, Barnes, Martin Amis, Ishiguro i companyia. Al nostre país, l’hem conegut per les traduccions en castellà d’Anagrama i en català d’Edicions 62, que li va publicar títols de referència com ara El port de les aromes, El refinament del gust, Novel·la familiar i El senyor Phillips. Històries autobiogràfiques, reconstruccions de ciutats i la imatge de l’anglès despistat protagonitzaven aquestes obres, sempre amb talent i bones sensacions per al lector. Aquí va aconseguir el Premi Llibreter del 2005 i ha esdevingut un narrador seguit, que ara desembarca amb El mur al nou segell Univers, d’Enciclopèdia, que compensa bé qualitat i comercialitat.
El mur és una història diferent a les anteriors, però entronca amb la línia distòpica tan destacada en la literatura britànica, la que el connecta amb Orwell, Huxley, Burgess, Ballard i tants d’altres i el separa del costumisme d’alguns dels seus contemporanis. Cal dir que la novel·la és una història fascinant, tant pel que diu com pel que no diu, tant per les històries un punt anodines que pateix el protagonista –un soldat que arriba a un mur destinat durant dos anys, i on patirà totes les inclemències del clima i de l’absurda disciplina militar–, com per les mateixes inèrcies del text, que s’eleva en la reflexió sobre l’estil, sobre les distincions entre allò prosaic i poètic d’una manera majestuosa. Lanchester ha assolit una maduresa i una comoditat quan narra que l’han convertit en un mestre. Ens sentim tan preocupats pel possible atac dels Altres com ens passava a la mítica El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, i en una situació gairebé el·líptica com en una narració de Samuel Beckett: incertesa i expectativa.
La lectura ens invoca a un altre temps, com si fóssim en una esfera d’Albert Camus o lluny de les modes de la literatura anglosaxona o dels designes dels editors tutelats per Frankfurt. John Lanchester juga a l’especulació, i el seu mur és com els que coneixem, les barricades militars instal·lades per Adrià, pels marroquins al Sàhara, pels soviètics a Berlín o per Trump a la falsa frontera mexicana, però és també un mur tan desolador que ens fa pensar en el canvi climàtic.
Des del segon capítol, l’escriptor es posa estupend amb una poètica instal·lada en la mateixa sensibilitat del protagonista, en la percepció del que podem considerar prosa, poesia, ficció i realitat, entre allò prosaic que representa el mur i allò poètic que implica intuir-lo. Una novel·la filosòfica en temps de fast food és com una simfonia de Mahler tocada per un combo de jazz rock, amb un estil enumeratiu i líric, intens i deliberament no èpic que ens rescata del tedi. Magistral.
L’optimisme de López-Nussa
He parlat en altres ocasions i en aquesta mateixa secció de l’extraordinari pianista cubà Harold López-Nussa, actualment resident a l’Havana, però ubicat als grans segells jazzístics internacionals, com és el cas del prestigiós Mack Avenue, que no ha aturat les seves produccions durant la pandèmia.
El nou àlbum, Te lo dije, conté el ritme nerviós del pianista i de la banda, entre la samba i el bolero, i destil·la un jazz alegre com el son. Provinent de la música clàssica, en què va destacar des dels 8 anys, i immers en una família plena de músics, López-Nussa és un valor segur. Et pots comprar els seus discos sense audició perquè mai t’enganyarà ni tocarà amb aire depressiu. La demostració és aquest vibrant Te lo dije, en què acompanyat de talents com Julio César González al baix, Ruy Adrian López-Nussa a la bateria i Mayquel González a la trompeta, entre altres col·laboradors, ens porten al deliri i a la felicitat. Disc ideal per llevar-se o per ballar a qualsevol hora, Te lo dije és un xut d’optimisme, una festa que ens fa partícips de l’illa de la música enmig d’un món fosc. El disc és també un diàleg obert entre les interaccions dels estils que marquen l’actualitat, sempre amb el respecte amb què López-Nussa afronta la comunió entre la música popular i les possibilitats il·limitades dels instruments.
