LA REINA DEL TAULER

No cal ser jugador d’escacs ni que t’interessi mínimament aquest esport per quedar-te enganxat a la sèrie Gambito de dama, de Netflix, que tot i la seva estrena discreta el mes d’octubre passat, s’ha acabat consolidant com una de les sèries més vistes aquesta tardor. La principal clau del seu èxit és la interpretació de la protagonista, Anya Taylor-Joy, que amb només 23 anys ja ha participat en grans produccions de Hollywood –com La bruja (2015), Múltiple (2017) o Glass (2019)– i que ara aconsegueix que quedem fascinats amb aquest personatge fictici d’una noia prodigi dels escacs anomenada Beth Harmon. L’altre gran encert de la sèrie és la recreació del moment històric, a mitjans dels anys seixanta, i una ambientació molt acurada en què cada detall suma i apuntala la versemblança d’una història que, certament, ho necessita. No és cap secret que tant en el context de la sèrie com en l’actual, els escacs són un món d’homes. De tot l’argument, és el punt de partida –una noia que resulta ser un geni jugant– el que resulta menys creïble, no perquè no sigui possible, sinó perquè sens dubte els homes li haurien posat molt més difícil destacar. De fet, la sèrie –que està basada en un novel·la de l’autor nord-americà Walter Tevis– posa més èmfasi en els problemes personals de la Beth que no pas en la discriminació que pateix inicialment, més per ser jove que per ser dona. Per això, aquesta sèrie pot arribar a semblar un estereotip: una nena òrfena traumatitzada pel seu passat i amb una personalitat tèrbola que busca en els escacs el seu lloc al món. Si canviem els escacs per la dansa, la interpretació, la medicina o fins i tot l’exploració espacial, trobarem centenars, per no dir milers, d’històries semblants. Però la sèrie té moltes més lectures i és capaç de fer-nos participar de l’ofec que pateix la nena a l’orfenat i de l’obsessió que en paral·lel va desenvolupant per les partides d’escacs amb el bidell, un home de poques paraules que la introdueix en aquest món. Tot i que la reina del tauler i de la sèrie és Taylor-Joy, també val la pena fer un esment a la jove Isla Johnston, que interpreta la versió infantil de la protagonista en el primer episodi i que amb poquíssimes línies de diàleg i amb moltes mirades inquietants ajuda a descobrir el caràcter complicat i addictiu de la Beth. L’alcohol i les pastilles aviat entren a la vida de la protagonista, obsessionada completament per guanyar, fins al punt d’aprendre rus per poder conèixer millor els seus grans rivals soviètics. Els experts diuen que el personatge de la Beth està, en certa manera, inspirat en el campió nord-americà dels anys setanta Bobby Fischer, que també va ser un nen prodigi dels escacs amb un caràcter complicat i que després d’aconseguir ser campió del món es va retirar als 32 anys. Aquesta relació entre personalitats més o menys trasbalsades i èxit en els escacs ha rebut crítiques per part d’alguns escaquistes, però en general la sèrie ha estat ben rebuda, perquè pot tornar a posar de moda aquest esport que es juga sense moure’s d’una cadira. A més, s’ha tingut molta cura per reproduir correctament les partides que juga la Beth, que són partides reals, i fins i tot es va ensenyar als actors com havien de moure les peces per resultar creïbles.