Ha treballat en tres de les grans galeries d’art de Barcelona: primer a la Trece, quan només tenia 22 anys; després, a mitjans dels anys vuitanta, a la galeria Ciento, de Marisa Díez de la Fuente i, a partir del gener del 1993, es va unir al projecte de Carlos Duran com a sòcia de la galeria Senda, on actualment encara fa rutllar tots els engranatges d’un negoci que posa cara a cara els artistes amb compradors, col·leccionistes d’art i visitants. És per aquests quaranta-set anys que Chus Roig s’endurà enguany el Premi Honorífic Fundació Banc Sabadell a la trajectòria com a galerista, dins dels Premis GAC que organitzen les Galeries d’Art de Catalunya (GAC) i l’associació Art Barcelona. L’entrega dels guardons, que també reconeixeran la trajectòria artística d’Antoni Llena i premiaran representants de vuit categories més, tindrà lloc el 16 de desembre en una cerimònia que es retransmetrà en streaming des de la llibreria Ona del carrer Pau Claris de Barcelona. Roig està contenta que sigui el mateix sector qui li reconegui la feina: “Fa molt il·lusió. Primer, que et donin un premi per la teva trajectòria, per la feina que has fet i que, a més, t’agrada fer, i segon, que te’l doni el teu sector, que sigui un reconeixement dels col·legues”, respon després de rebre la felicitació, via telefònica, a l’inici de l’entrevista.
Aquest any és ben complicat per a tothom, a causa de la pandèmia. Com han afrontat la crisi sanitària les galeries d’art?
Ens hem hagut de reinventar. La veritat és que hem continuat fent feina durant tota l’època del confinament i, sobretot, hem estat treballant molt en l’àmbit de les xarxes socials. A la galeria [Senda], vam dur a terme un projecte molt maco: vam demanar píndoles d’un minut de durada als nostres artistes, tant als d’aquí com als de fora; els vam demanar que fessin un petit vídeo. La majoria els van fer des de casa seva, perquè no podien anar a l’estudi, i ens explicaven com era el seu dia a dia, si treballaven, què feien... La resposta va ser magnífica. Tots van enviar el seu petit vídeo. Vam presentar unes trenta píndoles dels nostres artistes, i van agradar tant que el Museu Pushkin [de Moscou] es va posar en contacte amb nosaltres perquè algun dels artistes els fessin alguna cosa per penjar-ho al seu web i fer-ne una exposició. Per als artistes va ser important, això. Ens hem de reinventar per continuar treballant. Però aquesta situació de pandèmia ha estat dura i ens ha afectat el fet de no poder obrir durant uns mesos i perquè hem hagut de canviar les dates d’algunes exposicions. Per exemple, nosaltres [a la galeria Senda] havíem d’inaugurar el dia 1 d’abril una exposició magnífica de Peter Halley que la vam haver de passar al setembre i, a més, el Peter Halley no va poder venir a la inauguració, cosa que va ser una pena. Però és el que hi ha i el que hem hagut d’entomar.
Les galeries encara arrossegaven la crisi econòmica de la dècada anterior?
Sí, i ara s’ha tornat a trastocar tot. Però totes les crisi fan que et replantegis moltes coses i al final t’obliguen a reinventar-te, perquè no pots deixar de fer coses. Et reinventes com pots. Les crisis fan que et repensis moltes coses.
Aquesta crisi farà que a partir d’ara canviï la manera d’apropar-nos a l’art i que tingui molt més pes l’entorn digital?
Els llocs web i totes les plataformes on pots mostrar totes les obres encara seran més importants. Al nostre web, per exemple, també tenim una shop on la gent pot entrar i pot comprar directament; triar l’obra i pagar-la de forma segura, com es pot fer en qualsevol altra botiga. Les xarxes socials i tot l’entorn digital evidentment aniran a l’alça i s’utilitzaran molt més que no pas fa un parell o tres d’anys. Ja s’estava utilitzant, però ara encara més.
La venda d’art s’ha frenat enguany, a causa de la situació de pandèmia?
Ha baixat molt, sí. Jo penso que per comprar art hi ha d’haver alegria, i ara no n’hi ha gaire, d’alegria. Però crec que ens refarem, de la mateixa manera que ens hem refet en altres ocasions. Fa quaranta-set anys que soc en aquest món i, de crisis, n’he viscut diverses. Quan sembla que no ens en sortirem, ens n’acabem sortint, i de vegades no sols ens en sortim, sinó que ens en sortim, i reforçats.
En quin percentatge ha baixat la venda durant tots aquests mesos de pandèmia?
És difícil donar xifres, perquè cada galeria té les seves obres i els seus artistes. No sabria dir ara en quin percentatge ha baixat la venda.
Quan mira enrere, com creu que ha canviat el món de les galeries en tots aquests anys? Hem anat a millor?
Sí, hem anat a millor. D’entrada, el sector s’ha professionalitzat molt. Quan vaig començar, fa quaranta-set anys, de galeries d’art contemporani, n’hi havia ben poques, a Barcelona. I no és que fossin amateurs, però sí que ara està tot molt més professionalitat. La gent que treballa a les galeries està molt més preparada, s’organitzen més fires, la gent sap més idiomes i es belluga més... Hem anat molt a millor.
És més difícil ara fer de galerista que quan va començar?
Més que difícil és diferent. Abans érem molts menys. I no és que hi hagués menys col·leccionistes, però a poc a poc sí que s’ha anat ensenyant a la gent que el fet de comprar art no és una cosa per a uns pocs. Aquesta és una feina que hem hagut de fer durant anys: aconseguir que s’entengui que comprar art és una cosa a què pot arribar tothom. Igual pots trobar un gravat de 300 euros que et pots trobar una peça de 300.000 euros. Les galeries ens hem anat posant al dia i facilitant el fet que si no pots pagar de cop una obra, la pagues en sis cops i no passa res. Això ha ajudat el possible comprador. Molts es pensaven que comprar art estava a l’abast de poca gent, i que no tothom hi podia arribar. Aquesta mentalitat ja ha canviat i hi ha gent jove, també. O, per exemple, grups d’amics que compren un quadre entre tots per fer un regal per a un casament; cadascú hi posa diners. Són coses que abans ni es plantejaven.
Quins moments inoblidables destacaria de tots aquests anys?
N’hi ha molts. Són tants! Per a mi, un moment molt important i emotiu, per un fet personal, va tenir lloc el 1995, quan amb la Galeria Senda vam fer el salt i vam passar del petit espai que teníem al passatge Mercader al carrer Consell de Cent; inauguràvem una exposició de Navarro Baldeweg, que era un artista amb qui ja havia treballat a la galeria Ciento, i que feia molts anys que no exposava a Barcelona. Justament quinze dies abans de la inauguració, vaig començar un tractament de quimioteràpia i no sabia com em trobaria aquell dia, ni tan sols si podria anar a la inauguració. Afortunadament, la quimioteràpia em va anar bé aquell dia i hi vaig poder anar. Per a mi va ser un moment important. Després, com que he treballat amb molts artistes i amb artistes importants, hi ha hagut molts moments que no oblidaré mai.
Al món de les galeries d’art no hi va entrar per tradició familiar. Com hi va fer cap?
A tota la meva família li agradava l’art i jo havia anat a veure galeries i museus quan era petita amb els meus pares, però no vaig entrar en aquest sector per tradició familiar. Va ser per casualitat: quan tenia 22 anys, i ja havia acabat els estudis, una amiga de la meva germana va venir a casa i va dir que el seu tiet era soci d’una galeria i que necessitaven algú per treballar-hi. Era la galeria Trece, que en aquell moment era una de les més prestigioses de Barcelona. Vaig decidir anar a veure’l, vam parlar mitja horeta i em va dir que l’endemà ja podia començar a treballar-hi. I des d’aleshores. Vaig estar set anys a la Trece, després vaig estar amb la Marisa Díez de Lafuente deu anys a la galeria Ciento, fins que va tancar. I des de fa gairebé trenta anys estic amb el Carlos Duran a la Senda, treballant plegats.
La galeria Senda està a punt de celebrar el trentè aniversari. Preparen alguna celebració especial?
L’aniversari és al mes d’octubre de l’any que ve, i espero que tot estigui més normalitzat i que d’una manera o una altra ho puguem celebrar, perquè trenta anys són molts anys treballant. Des que es va obrir, l’any 1991, la galeria ha anat creixent i tots hem treballat molt (el Carlos i tot el nostre equip) per fer-la gran. Aquestes coses s’han de celebrar.
Just la setmana passada van inaugurar una exposició de Jaume Plensa.
Sí, és una exposició magnífica. El dia de la inauguració [el dimecres dia 2 de desembre], des de les onze del matí vam tenir contínuament gent; no hi va haver ni un moment amb la galeria buida, cosa que és molt gratificant. Una de les coses que m’encanten és veure la galeria plena de gent.
Aquests mesos de pandèmia no han estat propicis per tenir galeries plenes...
No! La veritat és que amb aquesta exposició de Jaume Planesa va venir molta gent i espero que continuïn venint, perquè és magnífica. Hi ha unes escultures i dibuixos realment esplèndids.
Què ha de tenir un bon galerista?
Sobretot s’ha d’escoltar el col·leccionista i ha de creure molt en l’artista. Si creus en l’artista i creus en l’obra, tens tots els arguments del món per defensar-lo. Nosaltres creiem en tots els artistes amb qui treballem, els defensem i pensem que estem al mateix barco; tots treballem pel mateix. El secret del galerista és creure en l’obra que tens, escoltar el col·leccionista, cuidar-lo i també cuidar el visitant, que és una persona molt important per a les galeries.
El sector de les galeries d’art està poc unit, al nostre país?
No, tot i que s’han fet associacions diferents, no trobo que estigui desunit. Art Barcelona es va crear ara fa justament trenta anys per les galeries de Barcelona, bàsicament perquè una galeria d’una ciutat gran com Barcelona possiblement no té les mateixes necessitats que una de petita que obre mitja jornada en una ciutat petita. Però com a associació hem fet moltes coses plegats i exposicions compartides.
Els premis GAC en són un exemple?
Exactament. Són uns premis que dona l’associació Art Barcelona i el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya; són uns premis que ja fa tretze anys que es convoquen i que premien galeries de tot Catalunya, i també es premien exposicions, crítics, col·leccionistes...
CARINA FILELLA
cfilella@lrp.cat
