De moment, catorze voltes a l’òrbita

Farrés Brot­hers és una com­pa­nyia de llarga tra­jectòria que, des de la seva habi­li­tat amb els tite­lles, ha anat ampli­ant el seu radi d’acció. Si van demos­trar valen­tia pre­sen­tant a la cana­lla peces de nota­ble risc dra­matúrgic sobre temes com l’Alz­hei­mer (Ope­ració A.V.I.), la violència infan­til (O.V.N.I) i la memòria històrica (La maleta de l’Agustí), ara han virat la dra­matúrgia a mons més lúdics i posi­tius, com amb Tri­pula, que els ha dut a actuar a l’altra punta del món. Aquest Orbi­tal parla de l’amis­tat de la infància (evoca aquell docu­men­tal tea­tral dels Pont Flo­tant de Com a pedres), i els per­met debu­tar amb una mena de cinema live, una ines­go­ta­ble font de recur­sos que casa molt bé amb les ganes de jugar de la cana­lla, però sobre­tot dels matei­xos actors (Jordi Farrés, Pep Farrés). Ara, s’hi ha sumat una ter­cera Farrés (Judit Farrés, que tre­pitja ter­renys tea­trals més allu­nyats com La nos­tra par­cel·la o Qui ets?), que també com­par­tia pro­moció a l’Ins­ti­tut del Tea­tre, amb qui –fan broma i eva­dei­xen dub­tes– no són pas família.

El joc de pro­jec­tar allò que apa­rent­ment s’està gra­vant des del mòbil és molt atrac­tiu i molt efec­tiu. Fa ben poc, una pro­posta simi­lar (Kàtia) aju­dava a viure el viatge de la mare amb la filla adop­tiva a la Rússia d’on la va res­ca­tar. Farrés Brot­hers juga amb molta gràcia i des­ver­go­nyi­ment aquesta aven­tura de tres amics que van somiar anar a la lluna. Quan una pila d’anys més tard, la noia del grup està a punt de viat­jar amb coet a Mart, els recorda en una entre­vista a la tele­visió i lamenta no poder tor­nar-los a abraçar. La part emo­ci­o­nal se suma a la de l’aven­tura. I l’excen­tri­ci­tat dels dos pro­ta­go­nis­tes diver­teix (l’un ha tro­bat les òrbi­tes de la Via Làctia en l’art de fer volar piz­zes i l’altre s’ha que­dat arrau­lit amb les lla­nes i els gats). La peça diver­teix i té uns bonics jocs de salts de con­venció (de per­so­natge real a dibuix pro­jec­tat i, tot seguit, a tite­lla arti­cu­lat pla). Con­ta­gien les ganes del joc de repre­sen­tar i d’ima­gi­nar.

Els Farrés Brot­hers diuen que els agrada tocar allò que no han fet encara. El seu repte és alter­nar espec­ta­cles fami­li­ars amb els d’adults (Equi­li­bris­tes, La visita de la vella dama). I tro­bar nous llen­guat­ges, com ara la llen­gua de sig­nes a El silenci d’Hamelín. L’habi­li­tat de trans­for­mar ele­ments en la seva aven­tura cap a la pista d’enlai­ra­ment del coet (una per­se­cució tre­pi­dant com la de Xir­ri­qui­teula a Laika) és engi­nyosa, però no té la pro­fun­di­tat de molts dels seus tre­balls ante­ri­ors. Però hi ha una auten­ti­ci­tat, sigui física­ment o en pan­ta­lla, que tras­passa i com­mou ínti­ma­ment. En la madu­resa, Farrés Brot­hers ja no es pre­o­cu­pen de tocar temes soci­al­ment sen­si­bles, sinó de fer-ho amb l’auten­ti­ci­tat impres­cin­di­ble.