AMOR A L’ANDALUSA

Amor, o sucre, a l’andalusa. És bàsicament el que proposa El verano que vivimos, basada en fets reals, que no aporta res de nou respecte a l’escenari melodramàtic clàssic d’un amor impossible i que mostra dues parts ben diferenciades pel que fa a l’estructura argumental i, sobretot, al resultat. En la primera, la presentació, en un poble costaner gallec l’any 1998, i el nus conductor, l’excusa per tornar al passat i descobrir què va passar a Jerez quaranta anys abans. Que la impulsora d’un relat de passions desenfrenades sigui una becària reconvertida en hàbil investigadora i escriptora, aliada convenientment amb el fill del protagonista, és el plantejament més forçat i absurd de la història de totes les històries, amb el recurs del flashback ficat amb calçador. La connexió entre el present i el passat mai acaba de funcionar. Tots dos, suposadament, segueixen el fil i ens expliquen què va passar l’estiu del 1958, quan un jove arquitecte va arribar a unes vinyes per construir una bodega per a un amic seu, un clàssic senyoret andalús propietari del negoci.

Aquí arriba la segona part, que és la interessant, no només pel pes de la història, sinó també per l’efectivitat del relat i la feina de realització. Carlos Sedes, l’autor de la reeixida sèrie de televisió Fariña, dirigeix sòlidament aquest drama al sud de la Península, amb el suport d’una excel·lent fotografia, un dels punts forts del film, i una encertada escenografia. Tot i ser una història previsible i plena de tòpics, la realització és més que correcta i, el que és més important, arriba a l’espectador, sobretot visualment. Hi col·laboren molt el trio protagonista, força encertat, creïble i amb carisma. Blanca Suárez (la despreocupada Lucía) funciona amb un dels seus papers més seriosos davant les càmeres, i a Javier Rey (Gonzalo) i Pablo Molinero (Hernán) els surt brodat.

L’Andalusia rural de finals dels cinquanta et condueix a una atmosfera especial, entre vinyes, d’una Espanya real, viscuda i ben reflectida a El verano que vivimos. A partir d’aquí, tot gira al voltant del temps com a concepte metafòric. Del moment màgic que es pot viure, i que potser ja no tornarà, és a dir, que cap instant és infinit. Tampoc en l’amor.

Tot està molt ensucrat, òbviament, amb una relació impossible al centre de tot plegat. Un protagonista permanentment turmentat per no poder atrapar i controlar el temps, només podrà finalitzar la seva història personal de manera agònica, la qual cosa, d’altra banda, no és cap sorpresa. En algun moment, el relat vol ser massa grandiloqüent i èpic, amb algun excés, per intentar donar més volada a la pel·lícula de la que en realitat té. La irrupció final de Mercè Sampietro, sempre efectiva i carismàtica, fent el paper de la Lucía de gran, i la cançó que tanca el film, d’Alejandro Sanz, són dos pesos pesants que intenten aportar més embolcall al producte final. Per als fans del fenomen Merlí, també s’ha de destacar la presència de Carlos Cuevas en un dels dos papers sobrers d’aquesta pel·lícula, que protagonitzen un final fora de joc, com tota la seva aportació al relat.