El llegat d’un intel·lectual

Fa vint anys que va morir Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000), un polític i intel·lectual que va deixar una intensa empremta. Un llegat que podem resseguir recordant la seva obra, els seus articles o llibres i també la seva activitat pública, especialment l’etapa al capdavant del Ministeri de Sanitat i Consum i la vinculació amb el País Basc i l’aposta pel diàleg. A banda dels reportatges que s’han emès per televisió o que s’han publicat a la premsa escrita, a les llibreries coincideixen alguns estudis relativament recents que en ressegueixen la biografia o que ens permeten conèixer-lo a través d’una de les seves grans passions: la recerca constant en la història del pensament econòmic. Sense oblidar, lògicament, aquells que en parlen de forma tangencial, com ara el que signa el seu exsubsecretari de Sanitat i Consum, Pedro Sabando, El Sistema Nacional de Salud: pasado, presente y desafios de futuro (Diaz de Santos, 2020), en què s’explica com es va gestar la llei general de Sanitat, un dels llegats més reconeguts de Lluch. O el que acaba de presentar Antoni Batista, ETA i nosaltres (Proa, 2000), que dedica un capítol a l’assassinat de Lluch, en què posa en valor el seu paper en el procés de pau al País Basc.

N’hi ha tres, però, que se centren principalment en la figura de Lluch, tots tres molt diversos. Un el signa Oriol Martínez Peiruza (Barcelona, 1992), investigador i historiador. El volum parteix de la seva tesi doctoral, que va ser avaluada per un jurat format per Joan B. Culla, Antoni Segura i Joaquim Nadal, tots ells bons coneixedors d’Ernest Lluch. Per unanimitat, la van qualificar amb un excel·lent. L’autor afronta l’aproximació de la figura del polític i intel·lectual d’una manera desacomplexada. Només començar, ja adverteix que es tracta d’una “biografia no autoritzada” i, encara més, parteix de la idea que “en ser assassinat per ETA es convertí en un màrtir de la democràcia i això posa encara més dificultats a l’hora de dur a terme aquesta biografia i més si se sap que el seu recorregut vital no fou pas unidireccional, sinó que va tenir actes contradictoris i polèmics”. De fet, una bona part de les 448 pàgines del llibre estan dedicades als capítols més controvertits de la biografia de Lluch, i l’autor les afronta de forma incisiva, tant a l’hora de seleccionar les cites com d’emetre alguns veredictes. Algunes reflexions que apareixen en el llibre serviran al lector per adonar-se’n. Quan es refereix al paper de Lluch al PSOE, per exemple, l’autor afirma que “amb la fita d’escalar esglaons en el seu escalafó polític, a més d’haver fet aquest canvi de cartes [es refereix a l’abandonament de l’opció valencianista] sempre cercaria ser el protagonista de la política”. O quan ens parla de la LOAPA (la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic) assegura que “Lluch no va actuar assertivament perquè es va deixar endur per les seves aspiracions personals abans de defensar Catalunya i els seus companys dels Socialistes de Catalunya, després de rebre pressions per part de Gregorio Peces-Barba, portaveu del PSOE, i d’Alfonso Guerra”. L’autor, en canvi, dedica molt menys espai a altres aspectes de la biografia de Lluch, com ara la seva gestió al capdavant del Ministeri de Sanitat i Consum o el seu vessant com a intel·lectual, amb les seves aportacions en la història del pensament econòmic.

El llibre d’Oriol Martínez, publicat per Editorial Hades, de Culla (Castelló), acaba de sortir de la impremta, però la tesi es va enllestir el 2018. El mateix any que es publicava un llibre sobre Ernest Lluch, en aquest cas a càrrec d’un historiador i periodista prou conegut, Joan Esculies (Manresa, 1976). Les dues biografies han avançat en paral·lel, però, més enllà d’això i, lògicament, de la coincidència en el biografiat, tenen molt poc a veure. L’estil, la forma d’interrogar el passat i la caracterització del personatge són substancialment diversos. La lectura en paral·lel esdevé suggeridora. En el cas d’Esculies, el llibre és fruit d’un encàrrec de la Fundació Ernest Lluch, però també ha estat “avaluat”, en aquest cas per part del jurat del Premi Gaziel de Biografies i Memòries, que el va distingir el 2018. La biografia que en traça, amb un estil impecable i ordenada a partir de les quatre grans geografies que van caracteritzar la vida de Lluch (a la qual s’afegeix una darrera, “Les il·lusions perdudes”), és rigorosa, ordenada i amena. I l’autor no eludeix els aspectes més polèmics de la vida de Lluch, des del seu paper en la LOAPA fins a la desaparició del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats, per la qual cosa el lector aconsegueix una aproximació notable al personatge i al seu temps.

Les dues biografies tenen un complement perfecte en el llibre Romà i Rossell, el primer de tots, en què s’apleguen els treballs d’Ernest Lluch, capficat a resseguir la història del pensament econòmic al nostre país. Tal com va remarcar en el seu moment, el seu mestre, Fabian Estapé, Lluch “se submergí de tal manera en l’estudi de la història del pensament econòmic que acabà essent-ne la màxima autoritat al nostre país”. En aquest cas, és el mateix Lluch qui ens parla a través del seu vessant d’historiador, desconegut pel públic en general. El volum, a càrrec de l’economista Joan Armangué, ha estat editat per Edicions Cal·lígraf, una petita editorial de Figueres que s’ha especialitzat a descobrir-nos petits tresors. El recull no només permet disposar, en un únic volum, de treballs fins ara dispersos, sinó que possibilita un exercici interessant: resseguir com evolucionen els coneixements i com es matisen les hipòtesis de Lluch sobre un personatge a qui va contribuir a descobrir, des d’un primer esbós que va fer el 1979 per a Ictineu. Diccionari de les ciències socials als Països Catalans fins a la conferència que va pronunciar el 1998 a Figueres, passant per la seva tesi doctoral. El llibre, però, va més enllà de Romà i Rossell i, a través d’aquest, aprofundeix en un dels principals temes de recerca de l’Ernest i en què va exercir un major mestratge: l’articulació de l’austracisme després de la desfeta del 1714. Tal com destaca el catedràtic Joaquim Albareda, “la suggestiva interpretació de l’austracisme que ens va llegar Ernest Lluch ha donat peu a nombrosos estudis que han confirmat, en línies generals, el seu caràcter encertat”. L’interès partia de la seva tesi doctoral, presentada el 1970 i publicada per Edicions 62 tres anys després amb el títol d’El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840), en què es resseguien els orígens ideològics del proteccionisme i que va permetre consolidar la disciplina de la història del pensament econòmic al nostre país.

Les biografies d’Oriol Martínez i Joan Esculies s’acosten a Lluch d’una manera molt diferent