“Al cinema fet a Catalunya li cal ajuda”

De cap manera. Tot el con­trari. Són la baula de la cadena que ha permès la con­tinuïtat i, per tant, aquest és el sen­tit de l’home­natge i seguirà per molt de temps més. Veure el cinema a les sales, asse­guda en un espai con­ce­but expres­sa­ment i amb unes con­di­ci­o­nes con­cre­tes que no ens podem tro­bar a casa, és molt dife­rent de veure un film a través de la tele­visió o de la pan­ta­lla d’un telèfon. D’entrada, és veure’l en grup, en col·lec­ti­vi­tat, amb els amics o com­panys que hi vas i amb la resta de la gent amb qui com­par­tei­xes l’experiència i, en segon lloc, et suposa també viure’l en grup perquè rius quan tot­hom riu, pas­ses por quan tot­hom en passa o t’emo­ci­o­nes quan la resta de la gent del teu vol­tant també ho fa. És, igual que ho fas en un tea­tre, viure amb un major grau d’inten­si­tat l’experiència artística.

És cert, però també recordo que quan es va crear el vídeo més d’un va vati­ci­nar errònia­ment la fi del cinema a les sales. La gent a Cata­lu­nya, amb una oferta cada cop més àmplia de suports per veure audi­o­vi­su­als, cada cop omple més els cine­mes. O aques­tes eren les dar­re­res dades que teníem d’un estudi fet per Fran­cesc Villa­ronga que es van fer públi­ques abans d’una pandèmia que ho ha des­tros­sat tot.

Entre altres aspec­tes, i recu­pe­rant el que deia sobre l’incre­ment d’espec­ta­dors, cons­ta­tava que Cata­lu­nya és el quart ter­ri­tori d’Europa en con­sum de cinema a les sales de cinema euro­peu, tot i que ha per­dut 100 com­ple­xos cine­ma­togràfics des de l’any 2000. Tot i aquest des­cens en el nom­bre de sales, el nom­bre d’espec­ta­dors havia cres­cut un 17% en els últims cinc anys, amb una xifra d’uns 20 mili­ons anu­als.

Aquest dilema sobre si la crisi sanitària ha ata­cat de mort el con­sum de cinema és fals, perquè pre­ci­sa­ment en aquests mesos una de les coses que més s’ha fet és con­su­mir cinema, sèries i tot tipus de pro­duc­ci­ons. La gent ha aug­men­tat la neces­si­tat de veure pro­ducte audi­o­vi­sual, de con­su­mir cul­tura més que mai i sí, de fer-ho de mane­res dife­rents. Però també a les sales de cinema s’ha començat a con­su­mir òpera, quan abans ningú no hi havia pen­sat o també musi­cals inter­na­ci­o­nals que molta gent no es pot per­me­tre anar a veure a Lon­dres o Nova York. Aquest canvi de manera de con­su­mir ha vin­gut per sumar, no pas per res­tar.

Econòmica­ment, ha estat un des­as­tre per a mol­tes sales que es van veure obli­ga­des a tan­car segons l’apli­cació de la nor­ma­tiva sanitària. Algu­nes, malau­ra­da­ment, ja no obri­ran més, però encara hi ha empre­sa­ris que volen superar l’enorme entre­banc i que fan mans i mànigues per man­te­nir l’oferta. A altres nivells, com és el de la pro­ducció, també s’ha patit moltíssim, perquè els rodat­ges s’han hagut de fer en unes con­di­ci­ons sovint extre­mes per garan­tir que el pro­ducte anava enda­vant. Para­do­xal­ment, en el temps en què s’ha con­su­mit més cul­tura ha estat molt més difícil fer-ne. Vaig anar amb el meu fill al tea­tre l’altre dia i quan vam sor­tir li vaig pre­gun­tar si li havia agra­dat l’obra. La seva res­posta va ser que el que li havia agra­dat més havia estat poder tor­nar al tea­tre. Em va sem­blar abso­lu­ta­ment defi­ni­tori que un jove em con­firmés el plaer de poder tor­nar a sen­tir en directe el plaer de les emo­ci­ons. La neces­si­tat de la cul­tura s’ha fet més evi­dent que mai.

Ens han posat en un nivell molt més baix del que ens mereixíem. Si ningú no ha dub­tat que calia abo­car els majors esforços en el sec­tor sani­tari, perquè la salut física és un bé indis­cu­ti­ble, en el cas de la salut men­tal, en què la cul­tura té molt a dir, la situ­ació no ha estat ni de bon tros la mateixa. La cul­tura s’ha dei­xat de con­si­de­rar un bé pri­mor­dial dins la nos­tra soci­e­tat del benes­tar. Hi haurà d’haver aju­des, per a la cul­tura en gene­ral i per al cinema en par­ti­cu­lar. I mol­tes.

El pri­mer pas que s’ha de fer no és con­seqüència de la pandèmia, perquè ja fa massa anys que dura i es tracta de donar una solució a TV3. Allò que està pas­sant a Cata­lu­nya amb el cinema català i en català és que ha rebut de valent amb la reta­llada de la tele­visió cata­lana com a màquina de crear fic­ci­ons. S’ha produït una fuga de talents arreu del món i molta gent d’aquí a mar­xat a gua­nyar-se la vida a Madrid. Això genera una demanda impe­ri­osa de dotar TV3 d’una estruc­tura àgil perquè pugui seguir fent de motor de l’audi­o­vi­sual català. És esfereïdor com­pro­var que fa deu anys les pro­duc­ci­ons es repar­tien a mit­ges entre Bar­ce­lona i Madrid i ara a Bar­ce­lona amb prou fei­nes s’arriba al 20% del total. I, final­ment, crec que l’admi­nis­tració ha de fer un esforç de debò per atraure les pla­ta­for­mes que volen venir, que es volen ins­tal·lar a Cata­lu­nya, que hi volen inver­tir. Se les ha d’aju­dar sense excu­ses, perquè l’atrac­tiu del ter­ri­tori sigui sufi­ci­ent perquè no hi hagi alter­na­tiva a pro­duir les seves fic­ci­ons en un altre lloc. No té cap sen­tit que quan elles tru­quin a la porta d’un país ben comu­ni­cat, amb mol­tes hores de sol, amb pai­sat­ges vari­ats en molt pocs quilòmetres, amb totes les con­di­ci­ons necessàries per rodar en les millors con­di­ci­ons no els res­pon­gui ningú. A més, és absurd dis­cu­tir encara que Cata­lu­nya té dret a tenir un audi­o­vi­sual propi, perquè el talent exis­teix i s’ha demos­trat en mul­ti­tud d’oca­si­ons i amb pro­duc­ci­ons que han estat cele­bra­des arreu. És una ver­go­nya que Cul­tura man­tin­gui encara el 0,7% del pres­su­post glo­bal quan el que tot­hom reclama com a just és el 2%. Estem molt al dar­rere del que inver­tei­xen els països veïns, que han entès que el cinema ser­veix, entre mol­tes altres coses, per tre­ba­llar per la cohesió social i per donar a conèixer la nos­tra cul­tura al món.

Que estan dient una men­tida. Si tu no ofe­rei­xes un pro­ducte, evi­dent­ment que no te’l dema­na­ran. És absurd. Arreu del món la gent de cada país va a veure el seu cinema, perquè segur que és del que se sent més a prop, pot­ser fins i tot més repre­sen­tat, que parla dels seus valors, de la cre­a­ti­vi­tat dels seus congèneres, del món que un coneix. A França, amb un munt d’aju­des, suports i incen­tius al sec­tor, el 45% del públic de cinema va a veure cinema francès! Em fa ver­go­nya dir-te les dar­re­res dades de con­sum de cinema fet a Cata­lu­nya...

Hi ha molta gent que vol rodar en català a Cata­lu­nya, però aquest cinema neces­sita ajuda. Les pla­ta­for­mes no dema­nen la llen­gua amb què està fet un film o una sèrie, bus­quen bons pro­duc­tes i sub­ti­tu­len perquè no hi hagi pro­ble­mes de com­prensió i si hi ha demanda es dobla. Bor­gen és una sèrie danesa que Net­flix ha recu­pe­rat aquest any amb un èxit bru­tal. I el danès el par­len 6 mili­ons de per­so­nes! La llen­gua no és cap pro­blema, però l’admi­nis­tració ha de garan­tir que fil­mar en català no ho sigui.