A les presons de la memòria

Només per la descripció grisa de Bucarest amb què inicia L’ala esquerra (“la tristesa sense fi de la meva vida”), primera part d’Encegador, Mircea Cartarescu (1956) ja hauria passat a la història de la literatura. Allò era, però, un inici guanyador de la part més ambiciosa de la seva obra, la novel·lística, que aplega la monumental Solenoide i les dues parts, L’ala esquerra i Cos, que ens he regalat Periscopi amb les traduccions sofertes d’Antònia Escandell Tur. En català també tenim els contes de Per què ens estimen les dones i els poemes de Res.

Per aquest motiu, els aficionats vam entrar en trànsit quan Periscopi va anunciar l’aparició aquesta tardor del segon volum del seu cicle. Mircea Cartarescu juga en una altra lliga respecte al que es fa ara: no pretén convèncer ningú ni mostrar-se accessible. És d’una altra estirp, la que reuneix figures com Canetti, el segon Céline, Beckett i Joyce fins a arribar als nostres Onetti, Benet, Julián Ríos, el mai prou valorat Palol o l’últim Albert Jané, que ha passat sense pena ni glòria, i així ens va. El cos, de Cartarescu, és novament l’obra d’un forçut que es desfà mentre narra les desventures del jove Mircea, la història desgraciada de la Romania comunista i ens integra en un discurs impossible sobre els límits del dolor, fins a l’extrem d’acabar el primer capítol amb un explícit “aquest llibre il·legible”.

És una introducció poètica, que ens obrirà els camins d’una memòria desgastada, una narració quasi bíblica que busca l’epifania, un spleen rere l’altre fins a deixar-nos exhaustos per la descripció de la misèria amb gran bellesa. Densa i sòlida com una sopa russa, la prosa del romanès és enumerativa i poètica fins a la borratxera, fins al deliri celinià de la trilogia alemanya. La percepció visual i onírica, com si estiguéssim en un viatge de trip, arrasa amb l’argument i la trama tènue per mostrar-nos un cervell escindit entre un passat traumàtic però vitalista i les meduses que apareixen i desapareixen mentre el personatge cau sobre el lector, que s’ha aturar i reprendre la lectura amb aire renovat. Excessiu, sòrdid en molts moments d’una narració de gairebé sis-centes pàgines, l’escriptor exigeix col·laboració per la seva prosa barroca i per la manera de narrar sense límits. En un moment ens pot mostrar una escena de poema de Baudelaire a la coberta d’un vaixell o introduir-nos en els efectes narcòtics existencialistes de Sartre o de Camus. La personificació de Bucarest, els viatges al no-res, la família i els desapareguts apareixen entre tocs d’humor dins d’una obra d’art de grans dimensions que perdurarà en aquests temps fòssils.