Lectures escollides
Notes de l’ànima i altres sons
Una tria literària que combina, respectivament, les emocions generades per la música, els malsons provocats pels totalitarismes i les aventures d’una tropa de personatges descatalogats de la vida
Des de temps immemorials, s’han atribuït a la música diferents propietats condicionants o inductores de l’estat d’ànim. Probablement, la més antiga seria la coneguda dita que sosté que amanseix les feres, inspirada en el mite clàssic d’Orfeu, el virtuosisme melòdic del qual segons la llegenda posseïa capacitat relaxant i atuïdora de l’audiència tant racional com irracional i, segons s’explica en les fonts antigues, fins i tot la inanimada. La filòsofa, musicòloga i gestora cultural Aina Vega i Rofes (Flix, 1984) s’endinsa d’una manera exhaustiva en les propietats psicològiques de la música per demostrar-nos que, al marge de l’amansiment de salvatgines més o menys amenaçadores, segons la seva personalíssima catalogació, aquest art impacta sobre els sentits de les persones d’una cinquantena de maneres diferents. Perquè Vega, a Melodies de l’ànima (Angle Editorial), aboca un sòlid coneixement filosòfic, hi suma una oceànica cultura musical especialment sorprenent en una persona que tot just transita per la trentena i, com a colofó, hi afegeix una remarcable sensibilitat emocional per elaborar un compendi en què el lector pot resseguir amb una proposta de banda sonora la majoria d’estats d’ànim que afecten les dones i els homes o, pel cap baix, aquells que tenen prou desenvolupat el sentit de la receptivitat musical.
L’autora conjumina les sensacions de l’ànima amb el pas del temps enquadrant en cada estació de l’any tretze emocions, des de la serenitat fins a la hipocresia, passant per la por, el penediment, la traïció, l’empatia, l’admiració i un total de cinquanta-dues variacions anímiques evocades amb un fil musical que cus un tramat dens exclusivament teixit amb música clàssica. Aina Vega, que entre altres mitjans ha aportat ocasionament els seus coneixements als lectors d’aquesta revista, desplega una reflexió filosòfica didàctica enriquidora i alhora comparteix d’una manera entenedora el seu vast domini tant de la musicologia (amb un glossari dels principals termes al final del volum) com una tria discogràfica acurada. Així, cadascuna de les entrades d’aquest generós volum de sensacions sonores està associat a tres referències sonores sobre una mateixa peça musical.
Si no té pressa, el lector es pot confegir prèviament una llista a la biblioteca de les plataformes musicals disponibles a les xarxes (tret, és clar, que tingui discoteca pròpia en vinil o alguna altra mena de suport físic) i, un cop preparat el compendi, anar llegint el llibre tot regalant-se l’oïda amb les recomanacions de l’autora. Un servidor ho ha fet, o, més ben dit, ho està fent, perquè no té pressa a escurçar aquest impagable gaudi dels sentits que l’autora defineix com a “autobiografia intel·lectual, musical i emocional.” Una joia doblement recomanable. Per la solvència del contingut i per haver-lo compartit en forma de llibre amb generositat, una qualitat que, per cert, l’autora situa en el bloc estacional de l’estiu i acompanya amb tres propostes wagnerianes d’audició de Die Walküre. Només és un dels cinquanta-dos imprescindibles exemples per llegir i escoltar.
MALSONS D’OPRESSIÓ
Sense deixar el món de les emocions, però viatjant a una narració trasbalsadora en què les melodies de Wagner hi podrien encaixar fruit de l’apropiació sinistra que en va fer el nazisme, l’editorial Ara Llibres acosta el lector al controvertit treball de la periodista Charlotte Berardt (1907-1986), un llibre senyera en la literatura sobre el totalitarisme en general i de l’holocaust en particular. A El Tercer Reich dels somnis, l’autora, encoratjada per Hanna Arendt, va aplegar els documents que havia anat recollint des del 1933 fins al 1939 (quan abandona Alemanya per establir-se als Estats Units) amb els testimonis de ciutadans alemanys, amics i coneguts, que explicaven els somnis que tenien després de l’arribada de Hitler al poder. Un recull d’experiències corprenedores fet no pas per una simple espectadora, sinó per una víctima ella mateixa del nazisme, expulsada de la feina per estar casada amb un jueu i empresonada juntament amb el seu marit durant les detencions massives de comunistes que van seguir a l’incendi del Reichstag. Els malsons de la dona d’un activista clandestí; una noia que somia en el seu nas gros; un oculista de 45 anys a qui demanen en somnis que atengui Adolf Hitler, textos onírics que descriuen fins a quina profunditat el poder autoritari és capaç de perseguir, amenaçar i atemorir la consciència individual, “narcotitzant la seva personalitat fins a convertir-los en peces sense idees ni voluntat d’una massa dirigida”, segons escriu la traductora i autora de l’epíleg, Anna Punsoda. Una asseveració que es complementa magníficament amb una citació de la mateixa autora del llibre: “Quan el director nacional d’Organització de l’NSDAP (partit nazi) va dir que al Tercer Reich només es podia tenir vida privada en somnis, va menystenir les possibilitats del nazisme.”
bona ‘opera prima’
La tercera recomanació de la setmana està situada als antípodes de les dues anteriors. És el debut literari del gestor cultural Quico Vilaró, que, amb Objectes perduts (Pagès Editors) construeix una història de misteri protagonitzada per un alt executiu degradat a l’oficina municipal que dona nom al llibre on ha de sobreviure envoltat d’una galeria de personatges d’una humanitat pintoresca, grotesca i, al capdavall, entendridora. Una visió chapliniana de la comèdia, cosint humor i drama amb una costura imperceptible però prou resistent perquè no acabi en estripada, amb una tristesa de fons tocada d’humor en superfície i també a l’inrevés, configurant un sinuós viatge d’anada i tornada de la foscor a la llum.
Vilaró desenvolupa una trama basada fonamentalment en la força dels personatges, tot un catàleg de desarrelats, freaks i exemplars rescatats de l’extraradi d’allò que es pot considerar la normalitat aplicada a les persones. Amb tocs del Camilleri més afuat, especialment en els diàlegs, i pinzellades del Tom Sharpe més descordat, la novel·la s’endinsa pels baixos fons barcelonins, on els objectes perduts són en realitat tota aquesta tropa d’individus que llisquen de la ment de Vilaró al paper. El llibre està enquadrat en la col·lecció de novel·la negra de l’editorial lleidatana però, com totes les coses recomanables en aquesta vida, Objectes perduts defuig els encasellaments i les etiquetes, cosa que, d’altra banda, sol passar sempre amb la bona novel·la negra. Una opera prima prometedora que garanteix una lectura amena i trepidant.
