Crida llibertat
Moltes revoltes de la nostra història han començat amb unes paraules. Algunes pronunciades des d’un pedestal i, fins i tot, com bé sabem aquí, des de dalt d’un vehicle. A la respectable Acadèmia Welton, una institució de llarga tradició situada a Nova Anglaterra, a la tranquil·la i serena Vermont, l’esperit de rebel·lió té lloc en una classe on uns versos de Walt Whitman dedicats originàriament al difunt Abraham Lincoln –“Oh, capità! El meu capità!”– són declamats en senyal de rebel·lia pels alumnes més íntegres, enfilats a sobre dels pupitres, desafiant en aquest cas les decisions injustes de les autoritats competents.
Així esclata la petita gran revolució d’El club dels poetes morts, una filigrana cinematogràfica, firmada pel mestre Peter Weir, que narra la història d’uns estudiants a qui un professor idealista els canviarà les vides. Una pel·lícula d’encàrrec que a l’autor de Pícnic en Hanging Rock li va anar com l’anell al dit després de quedar exhaust amb el rodatge de La costa de Los Mosquitos (1986) i decebut per l’acollida que va tenir. El relat de Tom Schulman casava a la perfecció amb l’esperit del cineasta australià, que va estudiar de jove en una institució semblant; de fet, va ser tal la seva implicació en el projecte, que es veu que fins i tot li emprenyaven els diumenges perquè el rodatge s’havia d’aturar. I això es nota. En cada pla, en cada escena, en cada frase pronunciada i en cada mirada (com li brillen els ulls al senyor Kipling quan observa admirat les aptituds dels seus alumnes!). Res no fa nosa i tot s’integra a la història, des de la fotografia naturalista de John Seale fins a l’excelsa música de Maurice Jarre. I ja no diguem el repartiment, encapçalat per un Robin Williams estel·lar i uns magnètics Robert Sean Leonard i Ethan Hawke.
El context social en què s’ambienta el film, a finals dels cinquanta, en l’era més conservadora del maccarthisme, marcada per les protestes d’estudiants als Estats Units, no surt ni s’esmenta a la pel·lícula, però sí que té una lògica argumental i emfatitza aquesta història situada el 1959 (per què si no?) en què un professor nou, exalumne de l’escola, aporta aire fresc a les fermes normes d’un internat d’elit, on les famílies confien que convertiran uns nens en homes de bé, entenent per això que seran polítics, advocats, financers, jutges... (bé, millor deixem-ho aquí). “Tradició, disciplina, honor i excel·lència” són les consignes que es poden llegir en un estendard que es desplega cada any a l’inici de curs, per si no els ha quedat clar on els han enviat els seus estimats pares. Només hi falta un “Arbeit macht frei” (‘el treball fa lliure’).
Un altre tipus de llibertat és la que pregona el personatge díscol de Keating, que també anima els joves a viure el moment, a disfrutar i a agafar-se a la vida amb el cèlebre carpe diem que molts vam aprendre d’ell. Paraules inspiradores que acabaran distorsionant el tarannà recte, formal i marcial, per no dir sectari, de Welton. I precisament una secta, cultureta no us penseu –la que dona nom al títol– és la que (re)fundaran un grup d’alumnes influenciats pels cants de llibertat (d’opinió, creació i pensament).
Tots sabem, però, que malauradament, com altres revoltes, serà esclafada inicialment per la gravetat de les lleis de la institució on estudien. Tanmateix, sempre restarà aquell pòsit que molts s’emportaran a casa –els espectadors també–, com aquelles paraules alliçonadores que encara ressonen del senyor Kipling: “Digui el que digui la gent, les paraules i les idees poden canviar el món.” Gràcies, professor!