Crítica
Al cor del diàleg
Després de la publicació fa un any de La família Aubrey, la magnífica col·lecció de narrativa d’Univers ens presenta la segona part de la trilogia de Rebecca West, El cor de la nit, també en impecable traducció de Mar Vidal.
Com es pot parlar de Rebecca West sense quedar atrapat al jardí dels tòpics del feminisme i cenyir-se exclusivament als aspectes literaris? És difícil perquè vivim en un temps de submissió i, fins i tot, escriptores i periodistes de raça com West han d’entrar dins les categories i les etiquetes dels puritans. Novel·lista per a tots els públics, West no és, però, una autora fàcil. Demana concentrar-se i implicar-se en uns diàlegs que defineixen la personalitat dels personatges, com si la trama fos el mateix diàleg. Si un aconsegueix mantenir la serenor i no cedir a la necessitat de descripcions i altres recursos, s’ho passarà tan bé com en una pel·lícula d’Ingmar Bergman o de Woody Allen. La lectura esdevindrà plaer perquè el que aconsegueix fer West amb les germanes i cosina de la família Aubrey és com un Donetes elevat a la categoria del Joyce més civilitzat sense oblidar la Jane Austen, on la candidesa la va portar als cims més alts i imitats de la literatura.
La trilogia de West té un component autobiogràfic. La segona part descriu la formació de l’autora, amb la inestabilitat bohèmia del pare, un periodista i escriptor de cert prestigi; la figura de l’oncle, també rebutjat,i de la mare, una pianista, que influeix decisivament en la formació musical de les noies, tot i que la protagonista reconeix l’escàs talent del seu estil. Teixint un retrat de la família, sobretot d’aquestes cinc dones enrocades a la casa, el text pot resultar una mica desfasat però profundament pertorbador, amb aquests diàlegs que, fins i tot, en les situacions més anodines condueixen a la versemblança de les noies i de la novel·la en si. A diferència de la primera part, El cor de la nit té com a nexe, i tal com diu la protagonista, “un debat permanent sobre els problemes d’endinsar-nos en el món adult”. El Londres de començament del segle XX també sorgeix nítid en l’interlineat d’aquestes poderoses narracions.
Nascuda a Kerry, Irlanda, el 1892, i morta a Londres el 1983, West ha esdevingut un clàssic de la novel·la, però no va ser únicament una escriptora de creació, sinó que el seu èxit va arribar al periodisme, on s’havia refugiat per la impossibilitat d’estudiar a la universitat. Coetània de Virginia Woolf, Doris Lessing i Iris Murdoch –a qui sovint va manifestar la seva admiració–, va ser amant del popular H.G. Wells durant una dècada, amb qui va tenir un fill. Crítica literària i cronista de la Primera Guerra Mundial i del judici de Nuremberg, passarà, però, a la història com a fidel retratista dels problemes de la vida quotidiana.
‘Jim’ i altres Sarah Vaughan
Com una borratxera alegre sense ressaca: així és la veu i la manera de cantar de Sarah Vaughan. Dramàtica i sensual, però natural com una flor silvestre, el vellut de la seva veu és un dels grans regals de la història del jazz. Jim o April in Paris sonen com mai en aquest pertinent recopilatori definitiu que ens ofereix American Jazz Classics de les sessions en què va estar acompanyada d’una banda liderada pel malaguanyat Clifford Brown a la trompeta, i plena de talents com ara Herbie Mann a la flauta, Paul Quinichette al saxo, Jimmy Jones al piano, Joe Benjamin al contrabaix i Roy Haynes a la bateria. Vint-i-un temes que ens faran somiar o levitar amb una veu prodigiosa i un grup que li va cedint tot el protagonisme. De fet, el disc original, del desembre del 1954, estava signat únicament per la vocalista. Tanmateix, la tràgica mort del trompetista el 1956 i el fet que aquesta fos l’única col·laboració enregistrada amb Vaughan van fer que els noms dels dos músics apareguessin a les portades de llançaments posteriors.
Al disc actual tenim un altre regal, la combinació de Vaughan amb el saxofonista Cannonball Adderley, que s’hi ha afegit en la seva totalitat com a bonificació. Tots dos àlbums disposen de la mateixa secció rítmica i dels arranjaments d’Ernie Wilkins. Superb!
