La lluna, el temps i els sants

Un negoci reial

Però a principis del segle XIX “malauradament a Espanya hi ha una situació política complicada”: “Tenim una monarquia absolutista que ens fa molt mal, perquè va prohibir l’edició de diaris i almanacs i calendaris. És obvi el perquè van prohibir els diaris, per una qüestió de difusió d’idees, però això vol dir que els calendaris també difonien idees. Hem dit que era una publicació humil i senzilla, però al final resulta que no ho era tant. Han estat a l’ull de la política, i alguns calendaris han volgut influenciar o criticar el sistema (per exemple, els satírics) i d’altres han estat fonts d’informació cultural o gremial. Es conserven col·leccions de calendaris que ens faríem creus de tot el que s’hi pot arribar a trobar llegint-los. Si segueixes el rastre dels calendaris vas trobant tot el rastre de la vida i dels fets polítics; són un reflex de la societat.” Norbert Tomàs destaca com es lucrava la monarquia amb els calendaris: “El rei donava una llicència en exclusiva, a través d’una subhasta, i decidia quin editor podia editar-lo aquell any. I per això cobrava: era un gran negoci. En temps de Ferran VII hi havia l’edició del calendari oficial, del qual van arribar a editar fins a 3 milions d’exemplars. En aquell moment la població espanyola era de vuit milions i mig. Realment se’n venien molts. Posteriorment van seguir els períodes liberals, de lluites, de les primeres constitucions..., “però la monarquia seguia posant el control”. El 1856 es va recuperar la llibertat d’edició; però el rei obligava a comprar les dades bàsiques astronòmiques a l’únic observatori oficial que hi havia a Espanya, creat per la monarquia, que era a Cadis: “Amb això la monarquia es continuava enriquint; la monarquia sempre s’ha enriquit!”, exclama.

És a partir de la llibertat de confecció i impressió d’almanacs que es produeix la gran eclosió d’editors, justament perquè suposaven un gran negoci. A partir de la segona meitat del segle XIX, la producció de calendaris a Catalunya donava bona feina a editors, impressors, gravadors i dibuixants. Se’n feien grans tiratges que, en algun cas, van arribar a superar el milió d’exemplars. Inicialment anaven molt dirigits al món de la pagesia, que fins llavors “estava molt controlat per l’Església i l’Estat”. Però el món del camp es va començar a organitzar: “Van començar a aparèixer els oficis, les organitzacions gremials...”, i va aparèixer, per exemple, el Calendari del pagès, de l’Institut Sant Isidre, amb moltíssima informació dirigida a formar els pagesos. I a poc a poc van anar apareixent molts altres calendaris, de diverses temàtiques: d’informacions històriques o polítiques, literaris, satírics, humorístics i grotescos, comercials...

La publicitat s’hi va fer forta: “Tant van proliferar que comerços i empreses amb cert renom publicaven els seus propis almanacs per regalar als clients com a reclam publicitari.” D’aquí prové la pràctica de regalar calendaris: “És clarament una oportunitat d’introduir publicitat a les cases de la gent.” Tomàs recorda, per exemple, el calendari modernista que editaven els Magatzems Jorba de Barcelona. Però també les farmàcies, les impremtes, les papereries i llibreries regalaven calendaris.

No tot eren lletres. El grafisme hi ha jugat un paper important, que ha anat evolucionant amb el pas del temps: “Al principi hi havia algun gravat sobre els signes del zodíac, i després apareixen uns arquetips que es difonen a tot el món: cada mes té una al·legoria sobre les feines del camp i tenim al cap que al mes de desembre hi ha un dibuix d’un pagès a la vora del foc que arriba de fora amb un feix de llenya, o a l’octubre n’hi ha un que sembra el camp, o al setembre la collita del raïm... Són arquetips de les estacions i els mesos.” A partir de mitjan segle XIX “els dibuixos són cada vegada més romàntics, més refinats”. I amb el modernisme “hi ha una eclosió de calendaris molt il·lustrats, plens de gravats finíssims, elegants...”. Però és al segle XIX quan hi ha la gran evolució de la impremta com a indústria: “A Barcelona, la Impremta Ramírez, al carrer Escudellers, editava un calendari luxosíssim, amb cobertes de pell, tintes daurades..., una edició espectacular, un virtuosisme tècnic”, explica el comissari de l’exposició. Ell ha constatat que “tots els països seguien més o menys el mateix patró, i per tot el món es repetien aquests arquetips d’imatges. Però han anat evolucionant. Per exemple, el calendari d’Appenzeller, de Suïssa, celebra enguany els 300 anys d’edició ininterrompuda: “És clar que el d’ara no té res a veure amb l’estètica de llavors; sí que hi ha un gravat de portada i les dades típiques dels calendaris, però s’ha convertit més en una revista.”

Avui dia, en l’època d’internet i de les comunicacions virtuals, continuen tenint sentit, aquests calendaris i almanacs? “Totalment. És com si volguéssim menjar formatge virtualment: no pot ser, el formatge te l’has de menjar.” Tomàs diu que en un calendari “hi ha compendiada moltíssima informació”. El de l’ermità, per exemple, anuncia 1.400 festes majors, 400 fires i 400 mercats. “S’ha convertit en un element etnogràfic. A la gent li agrada tenir-ho compendiat, i té el record de tota la vida de tenir-lo a casa. És com dir, per què comprem una espelma si tenim llum elèctrica? Ens agrada l’olor de la cera que crema, volem l’espelma. El calendari ve a ser el mateix. Té el valor de tradició i la gent es fia més del calendari de tota la vida que de trobar informació dispersa per tot arreu.”