EL DIBUIX I LA PINTURA

En el text Agafar un paper i dibuixar, de forma notablement aguda i preclara, John Berger discorre sobre la dimensió i el significat del dibuix, en última instància contrastats amb els de la pintura. Significativament, no ho titula Agafar un llapis i dibuixar (o un burí, o una ploma), perquè l’interessa l’objecte resultant, no pas l’estri executor. Partint de la història personal sobre el dibuix com a eina de coneixement –per als arquitectes i els dissenyadors també ho és, i també, i molt, de comunicació–, Berger conclou que el diferent grau d’abstracció del dibuix en front de formes més acabades de representació en fa un instrument dinàmic en l’esdevenir del temps i, per tant, apropiat per al relat àgil i destriat de la història –de la que sigui: individual o col·lectiva.

A diferència de la pintura, el dibuix no representa la imatge, sinó que en fa una al·lusió referencial. No és un objecte mimètic, sinó informatiu. Les pintures, diu Berger, competeixen amb la natura, sedueixen els sentits. Els dibuixos són diagrames, meres anotacions en un paper. La substància no en participa. El filòsof ho il·lustra d’una manera gràfica: un animal pot entendre una pintura realista, expressiva i perfecta, però mai un dibuix.

Des d’aquesta perspectiva, el Ceci n’est pas une pipe magrittià no tendria sentit si s’hagués tractat d’un dibuix, perquè la incompletesa de la mimesi no hauria requerit la ironia aclaridora. Observant l’aspecte literari de la qüestió, cal plantejar si en l’expressió escrita es poden donar casos equivalents de grau de representació, si hi ha textos “més a prop de la realitat” que d’altres. I si es pot considerar el fet al marge dels trets formals. Semblaria obvi, posem per cas, que una notícia de premsa correctament redactada estigués més a prop de la vida quotidiana que un fragment de Joyce. Ara bé, no seria una consideració vulgar i primària? No seríem deutors del tòpic generalment acceptat sobre allò que és “realista” i allò que no ho és? Hem d’acceptar les convencions imperants en el XIX, abans de la psicoanàlisi i la física de partícules?

És tan estimulant la temptació de buscar exemples com la d’aprofundir en la transposició de conceptes. L’índex, el pla, l’argument, el resum, serien equivalents dels dibuixos? El text seria la pintura? O bé, al contrari, serien dibuixos alguns textos d’expressió esquemàtica, precària, austera? Els despullats de partícules auxiliars, adverbis i adjectius, d’argument, de peripècia, d’anècdota? No cal fer trampes quan disposes de la prerrogativa d’establir les regles del joc.