“Estimo totes i cadascuna de les meves obres”

Ha estat excepcional en tots els sentits; mai m’hauria imaginat que una col·laboració pulicoprivada pogués donar tants bons fruits, tingués tan recorregut i fos tan beneficiosa per a ambdues parts. A nosaltres ens ha donat una visibilitat molt gran, però per a Mataró, sobretot, ha significat una projecció i una presència cultural arreu importantíssima. Veure com a Bulgària, qui en va ser primer ministre, Simeó, participava en una exposició nostra mentre menjava carquinyolis i bevia vi de Mataró no té preu! [riu].

És cert. Les converses inicials per fer un museu d’art contemporani les vaig tenir amb l’alcalde de Sant Andreu de Llavaneres, on visc, però un cop canviat el govern, malauradament no van prosperar. Poc després, vaig rebre una trucada de l’alcalde de Mataró, en Joan Antoni Baron, que em va dir que havíem de parlar perquè estava interessat en el projecte de crear un espai de referència a Catalunya. Quan el vaig anar a veure em va oferir un edifici claus en mà, l’antiga Farinera Ylla i Aliberch. Vaig encarregar un segon projecte arquitectònic que millorava l’inicial de Llavaneres, situat a la carretera N-II. La façana era tota de leds, com la torre de les Aigües, on es podien anar reproduint les obres que hi havia a l’interior. Vam obtenir el suport de la Generalitat i tot semblava encarrilat, però va arribar la crisi del 2007 i l’alcalde em va confirmar que el projecte ja no era viable econòmicament per a la ciutat. Tot i això, l’interès es mantenia i em va oferir la Nau Gaudí.

No. Havien restaurat l’edifici feia poc i s’utilitzava com a telecentre per a joves. Va ser veure-la i enamorar-me’n. Vam haver de canviar la proposta, perquè l’espai era molt més reduït –passàvem dels 7.000 m² de la Farinera als 600 de la Nau Gaudí– i vam decidir que aniríem ensenyant la col·lecció per dècades. Fins avui, hem fet una vintena d’exposicions a l’espai, no totes de la nostra col·lecció, i una vintena més a fora, com la de Bulgària o la de Nova York, on set artistes de Mataró van exposar la seva obra a l’Institut Cervantes.

La sort de trobar un espai com aquest ha estat immensa i no em fa res reconèixer que alguns visitants queden més meravellats amb l’arquitectura de la Nau que amb els quadres exposats, però en conjunt ha estat un gran encert i em sento agraït que sigui Mataró l’únic lloc del món on el mestre Gaudí es dona la mà amb l’art contemporani català més representatiu.

No. Ni de bon tros! Recentment, he tingut unes converses amb diferents regidors de la ciutat en aquest sentit i mantenen intacte l’interès. L’únic escull és l’elevat cost de la reforma de l’edifici i que els temps actuals no acompanyen. Però la idea es manté viva, i confio que es podrà dura a terme en un futur no gaire llunyà.

Perquè és de veritat. Pocs països al món, i ho dic amb coneixement de causa perquè he viatjat i viscut en diferents continents, poden presumir d’un valor artístic com el que tenim aquí a casa i d’uns autors de la talla mundial de Dalí, Miró, Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, Hernández Pijoan... La gran paradoxa és que Catalunya no té cap museu d’art contemporani català on pugui haver una exposició permanent de tots aquests artistes. Fora dels museus concrets dedicats a Miro, Tàpies, Dalí i el mateix Picasso, que també va venir a Catalunya a fer bona part de la seva obra, on s’exposa, la resta? El MACBA recull el llegat fins després de la Guerra Civil, amb un romànic excepcional, un gòtic bo i peces de principis del segle XX, com les de Casas, però... i la resta? Per què hem de renunciar-hi? Fa deu anys que només sento a parlar d’ampliar el museu, però no avancem i és una autèntica llàstima.

Doncs, dins de les meves possibilitats, ho vull intentar, sempre amb l’ajut de les altres fundacions privades, perquè estic convençut que aquest llegat cultural ha d’estar a l’abast de tothom i ha de ser públic.

Sí, i tant que sí! Una vegada un crític d’art em va preguntar, però a tu l’impressionisme no t’agrada? Li vaig respondre que evidentment que m’agradava moltíssim, però el fet és que no tinc prou diners per comprar aquests quadres! Quan vaig començar a comprar art als 25 anys tenia dues opcions: o adquirir impressionisme català de principis del segle XX de segones figures, perquè les primeres ja llavors no estaven al meu abast, o comprar obra de noms destacats d’art contemporani. Em va semblar més coherent comprar el millor de la gent de la meva generació, que ja ronden els 80 anys.

La col·lecció incorpora peces figuratives, abstractes, paisatges, retrats... Hem comprat tot allò que ens ha agradat, sense sentir-nos obligats per un estil determinat. A la meva dona, la Carme, i a mi ens passa una cosa molt curiosa. Ens vam prometre quan jo tenia 16 anys i ella 15 i ens vam casar amb 23 i 22. Des del principi, ens vam acostumar a anar a veure exposicions als museus i a les galeries d’art, quan eren de franc, perquè en aquells temps no teníem ni un cèntim. Ens vam educar conjuntament en aquell món i vam aprendre a valorar les mateixes peces. Encara ara, quan visitem una mostra, cadascú hi entra per un costat i la visita en solitari. Quan ens retrobem li pregunto si li ha agradat algun quadre i en un noranta per cent dels casos és la mateixa peça que m’ha agradat a mi. No fa gaire, a la Galeria Senda, al carrer de Trafalgar de Barcelona, hi havia una mostra d’una vuitantena de dibuixos de l’artista Evru Zush. A la meva dona n’hi van agradar dos i a mi només un, que va resultar ser un dels dos que ella havia triat. He tingut la gran sort que a la meva companya de vida li agrada el mateix que a mi.

Perquè l’art és infinit, i quan comences a conèixer nous artistes t’adones que sempre hi pot haver un lloc a la col·lecció, aprecies aspectes que fins llavors no havies tingut en compte, tens ganes d’incorporar nous estils. Es dona el cas que amb alguns noms vam comprar una obra, per exemple en els anys setanta, i no ens en va agradar cap més fins als anys noranta o ja al 2000, quan vam retrobar una peça que ens va entusiasmar, perquè havia evolucionat, perquè ens va sorprendre. I aleshores, la vam comprar. La realitat és que avui ja no podem comprar tant com abans. La meva professió em va permetre guanyar-me bé la vida i disposar de diners per invertir-los en art. Des del 2007, però, estic retirat i, per tant, he d’anar amb una certa cura, perquè els diners no creixen als arbres. Tot i això, encara trobem peces d’artistes, joves o grans, que no són prou coneguts, que tenen preus raonables que ens podem permetre pagar.

Un Nadal de fa molts anys em vaig passar quinze dies anant de bòlid per comprar regals per a tota la família, i durant la celebració vaig comentar als meus fills si tota aquella despesa era innecessària i si no seria millor destinar els diners a causes més necessàries. La proposta va ser aplaudida i així ho vam fer a partir de l’any següent, quan en cada dinar de Nadal triàvem a quina causa solidària destinàvem els diners. L’any 2000 vam constituir oficialment la fundació, amb un primer objectiu d’ajuda als col·lectius necessitats i un segon de desenvolupament de l’art contemporani.

Si el govern l’ajuda sí, però si no ho fa dubto que ho aconsegueixi. Es compra art quan sobren els diners, perquè no està considerat com a bé de primera necessitat, i les administracions ara mateix han de cobrir altres demandes. Les administracions, però, haurien de tenir en compte que l’art, i sobretot els artistes, han de continuar existint i no ser obligats a sobreviure fent altres feines. Jo demano al nou govern que surti de les urnes que no s’oblidi de l’art contemporani, perquè tot allò que no es fa es perd per sempre més, i seria una autèntica llàstima haver de renunciar al talent creatiu de part d’una generació.

És l’única pregunta que no et puc respondre. Estimo totes i cadascuna de les meves obres, perquè al darrere de cada peça hi ha una història que ha anat construint la meva vida. Com em va dir un dia el galerista Francesc Mestre, les grans obres d’art quan es pengen a casa creixen, i les dolentes decreixen. En el meu cas, però, fins i tot estimo aquelles peces que amb el temps he vist que comprar-les va ser un error. Formen part de mi.