Retalls escènics poètics

En blanc. Així arrenca una peça en què els dos artis­tes van cons­truint bèsties a gran velo­ci­tat (només aju­dats per les modu­la­ci­ons d’alguns caps d’ani­mals). Tot trans­corre tan ràpid que la trama es va des­til·lant de cada qua­dre. Es pot intuir la faula de la tor­tuga i la lle­bre, però la trans­for­men a la seva manera (des­truint l’ense­nyança clàssica). Com a Mis­tery Mag­net, el que importa no és tant ser­vir una història (més o menys clàssica o gam­berra) com anar esquit­xant impul­sos, per­so­nat­ges, situ­a­ci­ons en què el públic creï la seva relació, la tesi d’aquell joc. Coin­ci­deix també amb el tre­ball d’El Conde de Tor­re­fiel (Els pro­ta­go­nis­tes), que es vol con­ver­tir en un mani­fest a la ima­gi­nació (pot­ser dei­xant-ho massa evi­dent). És cada espec­ta­dor, a par­tir dels seus refe­rents, qui cons­truirà una mena de bes­ti­ari, o sim­ple­ment, qui podrà gau­dir del procés de cre­ació i des­trucció de cada figura davant d’un cert deliri o embri­a­guesa dels actors en crear per sobre del mateix pla, a par­tir de les res­tes de la figura ante­rior.

El fang és un mate­rial en trans­for­mació contínua. Ho saben prou bé Quim Girón (Fang), Roberto Oli­van (Socar­rel) i Miquel Bar­celó i Josef Nadj (Paso­do­ble). Aquest parell d’artis­tes/arte­sans del Líban hi saben tro­bar noves tex­tu­res i tras­lla­dar-les a un llenç trans­pa­rent on poder fer dibui­xos que poden recor­dar Borja Ytu­que­pin­tas (Som­nis de sorra, Jojo) i Joan Bai­xas (Brin­dis per Zoé). Pot­ser la diferència és que el Collec­tif Kah­raba, final­ment, pre­senta la majo­ria dels seus tre­balls finals (només fins al final de la funció). Pot­ser com si fos­sin la foto fixa d’un ins­tant efímer d’art. El seu bes­ti­ari tran­sita a l’entorn de la figura humana (només en cons­tru­ei­xen una, al final) que la trans­for­men en una mena de mari­ner que navega sobre els movi­ments amenaçadors dels tau­rons.

Si hi ha alguna obra que con­vidi a tras­pas­sar-la a la versió radiofònica és la d’Els cecs, de Mau­rice Mae­ter­linck. Perquè per­met tras­pas­sar la sen­sació de vul­ne­ra­bi­li­tat (remors que sonen amenaçado­res), dels pro­ta­go­nis­tes als oients. Només hi ha la veu i un espai sonor juga­ner a càrrec del mes­tre Damien Bazin. I una trama insi­nu­ant que podria for­mar un díptic amb la con­versa exis­ten­ci­a­lista d’A porta tan­cada (Sar­tre), o abs­tracta de Tot espe­rant Godot (Beckett) o amb La nos­tra par­cel·la (Lara Díez Quin­ta­ni­lla). Mònica Bofill és una jove direc­tora, amb comp­ta­des opor­tu­ni­tats de donar-se a conèixer, que sap donar pro­fun­di­tat a un text inqui­e­tant. Ella, fins ara, ha sig­nat direc­ci­ons de peces molt diver­ses com Para­di­sos oceànics i Els Bru­ga­rol. De fet, Mae­ter­linck es pro­diga molt poc a Cata­lu­nya, tot i que sigui un dels pares d’un tea­tre que fa viure al públic les sen­sa­ci­ons, l’angúnia dels per­so­nat­ges.

Un grup de cecs espe­ren que un mossèn els torni a l’hos­pici. Han sor­tit a esti­rar les cames per un iti­ne­rari nou, des­co­ne­gut. La seva ceguesa els fa sen­tir que estan en una cova, o que algú els toca, com si fos una brisa, les mans. Estan inde­fen­sos i només poden comp­tar amb els ulls d’un nadó i refer la con­versa de les dones cegues amb el guia, que ha des­a­pa­re­gut. Fa fred, deu fos­que­jar i ningú els recull. Sem­bla que un mar els hagi d’engo­lir. O que la mort els flir­tegi. Escrit fa un segle, remet a un uni­vers obs­cur, avançant-se en part al tea­tre de l’absurd, a la deso­ri­en­tació de la huma­ni­tat després de les grans guer­res.

El text arrenca amb dues lec­tu­res paral·leles: la que des­criu un dels actors, l’apa­rent ins­tant de la gra­vació (meta­te­a­tral), i la trama pròpia de Mae­ter­linck, que arrenca amb res­sons con­ti­nus, com si s’hagués gra­vat dins d’una cova. De mica en mica, la sen­sació d’angoixa va domi­nant la gra­vació i des­a­pa­reix aque­lla lec­tura més analítica, freda, inex­pres­siva de l’inici. La força de les imat­ges aca­pa­ren l’atenció, esmor­te­ei­xen l’omni­potència de la vista res­pecte als altres sen­tits. No les poden veure, però sí que poden per­ce­bre les estre­lles com si fos la fre­dor de les mans. L’apa­rició del gos, que podria donar per resolta l’expe­dició quasi suïcida, en rea­li­tat asse­nyala cap a un final més angoi­xant. L’infant plora des­es­pe­ra­da­ment. La vida és pati­ment i plor, sem­bla indi­car aquest tur­men­tat Mae­ter­linck que bé podria com­bi­nar amb les mans angu­lo­ses de Schi­ele.

Joan Català ha tren­cat el seu fan­tasma. Del rebuig al món de detall i plan­xes del taller del seu pare ha pas­sat a cons­truir una peça car­re­gada d’aire, de sen­si­bi­li­tat. Pot­ser és el tre­ball que com­brega més amb els refe­rents de Jordi Galí. Però en comp­tes de cons­truir un ele­ment escultòric ela­bo­ren una core­o­gra­fia amb la resistència de les bates, amb els equi­li­bris des­cen­trats i, pun­tu­al­ment, mun­ten uns ele­ments que flo­ten per sobre del cap dels artis­tes i del públic, tot i el pes de l’enclusa.

La iro­nia de José Luis Redondo casa amb el Paco Mir del Tri­ci­cle, però també amb el de Piero Stei­ner (Bèsties). I que la planxa dugui dibui­xada el nervi d’una ploma, evoca a Falaise i Là, els altres dos tre­balls de Baró d’evel. Tot casa des de la sub­ti­li­tat, sin­to­nitza com aque­lla ràdio mig esmorteïda que s’engega quan algú activa els ploms, fins que l’últim del taller els desac­tiva sense ni ado­nar-se que la ràdio no ha callat en cap moment. Tan poètic com aus­ter i rude.

El Ter­rat ha acon­se­guit ajun­tar un gra­pat dels seus actors per cele­brar els seus trenta anys. No vol ser una peça nostàlgica, però no pot ama­gar els records de per­so­nat­ges tan estra­fo­la­ris com un dino­saure, l’entra­nya­ble Palo­mino, l’inclas­si­fi­ca­ble Chi­qui­li­cu­a­tre i la sàdica Niña de Shrek. Han vol­gut posar la comèdia on li cor­res­pon, farts que es menys­tin­gui aquest gènere davant del drama. Per com­pen­sar, els va sem­blar bona idea enta­fo­rar la peripècia d’una retro­bada dels actors en una funció de Romeo i Juli­eta. La veri­tat és que no roda com a tal, tot i que tin­gui moments diver­tits (i algun de ten­dre, al final). Per no enso­pe­gar amb la pedra de sem­pre, s’han tro­bat amb la pedra dins la sabata. No cal que es facin val­dre com a còmics. La seva car­rera els avala. I la manera com són esti­mats, també. El Ter­rat ha escrit una pàgina impor­tant dels pro­gra­mes tele­vi­sius de Cata­lu­nya (i de més enllà). També és cert que s’esti­men el tea­tre (amb ante­ce­dents ben mar­cats des de la Trono i des de La Cubana) i, pun­tu­al­ment, hi fan fun­ci­ons, però no ser­veix de gaire reu­nir els asos de la comèdia per pro­var de fer un salt mor­tal inne­ces­sari. En tot cas, per fer-lo cal­dria una dra­matúrgia més intel·ligent que per­metés lle­gir en diver­ses capes i ense­nyar l’amis­tat dels col·legues, alhora que decla­ren el seu amor al tea­tre.

Cen­taure Pro­duc­ci­ons, com­pa­nyia resi­dent a la Sala Beckett aquesta tem­po­rada, engega el cicle sobre Lluïsa Cunillé amb aquesta posada en escena. La dra­ma­turga signa un text amb uns per­so­nat­ges que mig diuen, en un espai apa­rent­ment ama­ble però que acaba sent angoi­xant. Dar­rere de les dues fun­cionàries (la jar­di­nera i l’assis­tent social) hi ha un món de pre­ca­ri­e­tat, fràgil, vul­ne­ra­ble que les arros­sega com a vícti­mes i que, pot­ser, els atri­bu­eix un paper d’agres­so­res. Màrcia Cis­teró (Moro com a país) i Antònia Jaume (F.R.A.U.) exe­cu­ten una inter­pre­tació intros­pec­tiva que atrapa l’espec­ta­dor. Des de la mitja veu micro­fo­nada (com si es par­les­sin a elles matei­xes) es pro­du­eix un diàleg en què gai­rebé no cre­uen la mirada. L’espai és hermètic i una pei­xera fa la funció de jardí. La intriga (que també uti­litza Paco Zar­zoso, com­pany de La Hon­ga­resa Tea­tre) és el fil que ser­veix per anar des­co­brint l’estrany succés d’una fun­cionària que és aco­mi­a­dada després de dos anys en què ha estat des­a­pa­re­guda, i que no revela ni amb qui, ni on. El jardí és, una altra vegada, una metàfora fosca i des­es­pe­rada d’Europa. Dels cadàvers que s’hi han de desen­ter­rar i de les res­pon­sa­bi­li­tat de cadascú en el pano­rama d’aquesta tragèdia.