Sobrecàrrega de repressió

L’art polític, com­promès, de denúncia, creix sem­pre al cos­tat de l’actu­a­li­tat. I davant d’uns fets tan amargs com els que van envol­tar les càrre­gues poli­ci­als de l’1-O del 2017 i les deten­ci­ons i el camí cap a la presó i l’exili d’alguns dels nos­tres polítics, els artis­tes van reac­ci­o­nar amb la cre­ació com a palanca de denúncia. Pocs dies abans d’aquell 1 d’octu­bre de fa ja més de tres anys, es recons­tituïa a Olot l’Assem­blea d’Artis­tes de la Gar­rotxa, amb vint-i-cinc mem­bres de con­dició i tra­jectòria diver­ses i un sol punt en comú: “La volun­tat de res­pon­dre a l’ofen­siva de l’Estat con­tra les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i els drets fona­men­tals.” A hores d’ara, aquest col·lec­tiu és l’impul­sor del pro­jecte d’art polític de més llarga durada a Cata­lu­nya d’aquests dar­rers anys, segons Xevi Roura, un dels seus inte­grants. Du el nom de Sobrecàrre­gues, i con­sis­teix en la rein­ter­pre­tació del qua­dre La Càrrega (1898-1902), de Ramon Casas i Carbó, una pin­tura que està expo­sada al Museu de la Gar­rotxa d’Olot. “El 2017, quan refun­dem l’Assem­blea d’Artis­tes de la Gar­rotxa, comen­cem amb una sèrie de pro­jec­tes que van lli­gats a l’1 d’octu­bre. Un cop pas­sa­des aques­tes dates i quan ja comen­cen a haver-hi les deten­ci­ons, arran­quem amb el pro­jecte, amb la idea ini­cial de donar la volta al pes­si­misme del moment, i con­tra la repressió, donar un to posi­tiu a la lluita”, explica Xevi Roura.

Des del març del 2018, cada pri­mer dis­sabte de mes un artista penja la seva pròpia vari­ació de l’obra a la façana de l’ajun­ta­ment d’Olot. Ja són vint-i-set els cre­a­dors de dife­rents dis­ci­pli­nes (pin­tors, escul­tors, fotògrafs, poe­tes, dis­se­nya­dors...) que han pres part en aquesta ini­ci­a­tiva de l’Assem­blea (podeu veure’n la llista a la plana següent). El dar­rer és Fer­ran Coves, amb una obra que s’expo­sarà durant tot aquest mes de gener i que mos­tra car­tells elec­to­rals amb el lema ¡Vota Felipe VI! Siem­pre gana­mos: “És la imatge de la cam­pa­nya elec­to­ral del deep state, d’aquest estat ocult que mana, que l’artista inter­preta que és aquesta monar­quia sus­ten­tada per un poder judi­cial i poli­cial; és aquest poder ocult que no deixa avançar en el progrés de la democràcia, sinó que queda tot anco­rat i ben lli­gat en aquests poders. És una cam­pa­nya impos­si­ble, perquè no podem votar la monar­quia ni cap d’aquests esta­ments; té un punt irònic, aquesta mena de cam­pa­nya política impos­si­ble de qui real­ment mana”, explica el mem­bre del col·lec­tiu gar­rotxí.

Amb les Sobrecàrre­gues, cada artista crea ver­si­ons con­tem­porànies, crítiques i refle­xi­ves del qua­dre de Casas, en què es veu un guàrdia civil a cavall que car­rega con­tra un mani­fes­tant. Ara, els artis­tes “fan una inter­pre­tació del moment i de la sim­bo­lo­gia del qua­dre a la seva manera”. “S’ha aca­bat con­ver­tint en un pro­jecte polític que fa pre­sent al car­rer, i d’una manera molt directa, la situ­ació actual que estem vivint. No té unes pre­ten­si­ons museísti­ques, sinó que jus­ta­ment el que vol és un mis­satge molt directe”, explica el mem­bre de l’Assem­blea d’Artis­tes de la Gar­rotxa. La pre­sen­tació de cada pri­mer dis­sabte de mes coin­ci­deix amb les con­cen­tra­ci­ons que l’ANC i Òmnium con­vo­quen també al davant de l’ajun­ta­ment d’Olot.

Les peces expo­sa­des tenen les matei­xes mides que el qua­dre de Ramon Casas (3 m d’alçada i 4,75 m d’amplada) i van acom­pa­nya­des d’un text expli­ca­tiu de la pro­posta que el mateix autor o algun col·labo­ra­dor fa per a l’ocasió i també d’un car­tell en què s’explica el pro­jecte. “És interes­sant posar-ho, perquè ho fa més fàcil per a l’espec­ta­dor. De vega­des, hi ha peces que són una mica crípti­ques i el fet que hi hagi un text ajuda una mica. A més, el dia que fem la pre­sen­tació, lle­gim el text i s’explica una mica el currículum de l’autor o què li ha sug­ge­rit el tre­ball.”

Com que les acci­ons de repressió con­tra Cata­lu­nya són, de moment, cons­tants i impa­ra­bles, i aquest pro­jecte vol ser un alta­veu de denúncia “de la situ­ació que viuen els pre­sos polítics, els exi­li­ats i la repressió i per­se­cució que pateix l’ide­ari repu­blicà i inde­pen­den­tista”, l’engra­natge de pre­sen­ta­ci­ons d’obres tam­poc s’atura. “Ens vam com­pro­me­tre a man­te­nir el pro­jecte viu men­tre hi hagi pre­sos polítics. Ha anat mutant, però l’anem tirant enda­vant”, diu Xevi Roura, que també és el con­ser­va­dor del Museu de la Gar­rotxa d’Olot.

En tot aquest temps no han fal­tat els atacs “de grups con­tra­ris a la lli­ber­tat d’expressió” con­tra les obres d’art expo­sa­des ni tam­poc les pres­si­ons polítiques: “N’hi ha hagut diver­sos, d’atacs. El més greu pot­ser va ser amb l’obra de Quim Domene La Manada [que es va pre­sen­tar l’octu­bre del 2019], que una per­sona va tallar de punta a punta. Això va que­dar fil­mat, perquè hi ha una càmera davant de l’ajun­ta­ment”, però hi ha hagut altres atacs con­tra aquest patri­moni artístic: “Un cop van llançar pin­tura, a una altra peça la van cre­mar amb una cigar­reta, a una altra hi van escriure una cosa a sobre... S’han anat suc­ceint peti­tes acci­ons d’aquest tipus.” I també han rebut pres­si­ons polítiques per des­pen­jar alguna obra: “Per exem­ple, en una de les peces en què apa­rei­xia la sigla PSC, hi va haver quei­xes perquè es retirés. A més, quan hi ha hagut període elec­to­ral hi ha hagut denúncies de ciu­ta­dans, i la Junta Elec­to­ral els ha donat la raó i ens ha obli­gat a tapar-la o a treure-la pun­tu­al­ment”, explica Roura que, d’altra banda, vol lloar la posició del con­sis­tori olotí: “Tenim permís per ins­tal·lar les obres, i l’Ajun­ta­ment sem­pre ha tin­gut una posició de creure que tot això és lli­ber­tat d’expressió. Tan­ma­teix, mal­grat els atacs i les pres­si­ons, l’Assem­blea ho té clar: “Res ens farà fre­nar.”

Cada obra està un mes pen­jada a la façana muni­ci­pal i després passa a mans de l’Assem­blea, que les guarda amb la intenció de fer-ne més difusió en el futur. Fa apro­xi­ma­da­ment un any, les setze Sobrecàrre­gues pre­sen­ta­des fins a aquell moment ja es van expo­sar con­jun­ta­ment al pati de l’Hos­pici, que és la seu del Museu de la Gar­rotxa d’Olot. Aquesta expo­sició for­mava part de la mos­tra orga­nit­zada pel mateix museu al vol­tant de l’arri­bada a Olot del qua­dre La Càrrega. “Fins ara, anem guar­dant les obres amb la intenció de poder-les expo­sar i fer difusió d’aquest tre­ball”, rebla Xevi Roura, que també des­taca que tot ple­gat “és un tre­ball auto­fi­nançat i també un pro­jecte que surt de la gene­ro­si­tat de tot­hom, amb el suport des­in­te­res­sat dels artis­tes que donen la cara i expres­sen la seva opinió”. De cada Sobrecàrrega se’n fan cin­quanta impres­si­ons: “Hi ha gent que les col·lec­ci­ona, i això per­met pagar les següents i també fer uns ingres­sos a les cai­xes de soli­da­ri­tat”, per fer front a les des­pe­ses dels repre­sa­li­ats polítics.

La Càrrega és una pin­tura rea­lista a l’oli que es con­serva al Museu de la Gar­rotxa d’Olot. “És una peça que sem­pre ha tin­gut molt pro­ta­go­nisme i que s’ha fet ser­vir molt en dife­rents moments.” Casas hi va repre­sen­tar la situ­ació de tensió social de final del segle XIX a la Bar­ce­lona de la revo­lució indus­trial, on es van viure epi­so­dis de revolta social on hi va haver diver­ses càrre­gues poli­ci­als. “Ens va sem­blar que iden­ti­fi­cava el que pas­sava en aquell moment [l’1 l’octu­bre del 2017] i, a més, és un ele­ment sin­gu­lar de la nos­tra comarca, perquè el qua­dre el tenim aquí. El vam aga­far com a punt de sor­tida, tot i que ha anat per­dent pes a mesura que ha pas­sat el temps. Així com al prin­cipi tots els artis­tes l’aga­fa­ven com a referència, de seguida ens vam ado­nar que hi havia artis­tes que no se sen­tien còmodes aga­fant la idea for­mal del qua­dre, i ho vam obrir al que repre­senta, al que trans­met.” Això ha permès que sor­tis­sin peces com la d’Àlex Nogué (titu­lada Escla­fa­des) i la de Gabriel (La llum del seu acer), “en què no hi ha la idea explícita del qua­dre, sinó que és més el seu con­tin­gut”.

L’any 1976, ja es va cons­ti­tuir una Assem­blea d’Artis­tes de la Gar­rotxa, arran de la mort de Franco “i la neces­si­tat de cons­truir noves pla­ta­for­mes per tal d’inci­dir en la rea­li­tat social i política del moment”. I el setem­bre del 2017 es va recons­ti­tuir l’asso­ci­ació: “Si bé es poden tro­bar paral·lelis­mes ideològics en les dues assem­blees, els dos movi­ments dife­rei­xen subs­tan­ci­al­ment en les for­mes d’orga­nit­zació i ens els objec­tius”, asse­nya­len els seus inte­grants. “En aquesta segona assem­blea no hi ha par­ti­dis­mes, no hi ha un fil polític exclu­siu; de fet, no par­lem de política en sen­tit par­ti­dista, sinó que els valors que volem defen­sar són la democràcia, el referèndum, una opinió oberta, lliure i democràtica de la situ­ació actual i una crítica del que està pas­sant”, diu Roura. Curi­o­sa­ment, en aquesta segona refun­dació hi ha inte­grants de la pri­mera, com Quim Domene i Claudi Casa­no­vas. A més, l’Assem­blea forma part del col·lec­tiu Artis­tes de la República, que agrupa artis­tes d’arreu de Cata­lu­nya.

Els artis­tes que par­ti­ci­pen en aquesta ini­ci­a­tiva no són tots gar­rot­xins. “En un començament, vam dis­cu­tir molt si havien de ser només artis­tes locals, però ho vam anar obrint. Al prin­cipi, intentàvem man­te­nir un ordre: un artista de la Gar­rotxa i un de forà, però això amb el temps no ha fun­ci­o­nat així i ha aca­bat sent en base a les pro­pos­tes que anem rebent o que dema­nem. Ara també fem encàrrecs o invi­ta­ci­ons diver­ses, i segons la situ­ació del moment, n’esco­llim una o una altra”, expli­quen. “Evi­dent­ment té els seus alts i bai­xos a nivell estètic, perquè res és a gust de tot­hom; hi ha obres que ens agra­den més i n’hi ha que menys, però això és part del pro­jecte.”

A hores d’ara, com que la pandèmia per la covid-19 ho ha engo­lit tot, també ha alte­rat la peri­o­di­ci­tat men­sual. “Vam haver de man­te­nir alguna peça diver­sos mesos i, per les com­pli­ca­ci­ons de la pandèmia, al final del 2020 també hi ha hagut obres que han estat expo­sa­des dos mesos en lloc d’un mes.” Però el pro­jecte segueix ben viu: “És una ini­ci­a­tiva que és molt de car­rer, que no té unes pre­ten­si­ons més enllà de fer pre­sent a la ciu­ta­da­nia el que està pas­sant. Tot i que nosal­tres seguim tenint una vida còmoda, entre come­tes, hi ha gent que no, i hi ha una situ­ació que està per sobre nos­tre que segueix ben encesa. D’aquesta manera, la fem pre­sent al car­rer. Apro­fi­tem la gran arma que són l’art i la lli­ber­tat d’expressió, que ens per­me­ten par­lar de coses que pot­ser en altres àmbits no podríem dir o per les quals rebríem més crítiques. És una eina per donar a conèixer la situ­ació actual.”

A més de les Sobrecàrre­gues, l’Assem­blea d’Artis­tes de la Gar­rotxa ha dut a terme altres tre­balls, com ara el vídeo acció, resum de la Marxa per la lli­ber­tat de la Gar­rotxa, l’1 de febrer del 2020; la ins­tal·lació sonora Veus de cla­ve­guera, l’1 d’octu­bre del 2018, que va con­sis­tir a ocul­tar deu alta­veus al cla­ve­gue­ram del cen­tre d’Olot, “des d’on s’escol­ta­ven frag­ments dels càntics dels ciu­ta­dans de Huelva (A por ellos...), la negació de Rajoy del referèndum (“no ha habido un referèndum en Cataluña”...) i el dis­curs del rei del 3 d’octu­bre vali­dant la feina de la poli­cia espa­nyola”. I, entre d’altres, un ter­cer tre­ball, Li resoldré la seva inqui­e­tud, una ins­tal·lació i vint-i-cinc acci­ons que van tenir lloc els dis­sab­tes al mig­dia des dels bal­cons de l’antic Hos­pi­tal Sant Jaume d’Olot men­tre va durar el judici del procés, cele­brat entre el 9 de febrer i el 29 de juny del 2019.

CARINA FILE­LLA

cfi­le­lla@​lrp.​cat