Teatre

Disset sucs de taronja natural

Ada Vilaró, que va estrenar ‘360 grams’ el 2019, de la qual ja acumula unes trenta representacions, arrenca en breu la segona part de la gira amb disset funcions més. Destaca la temporada programada al mes de maig a l’escenari Joan Brossa de Barcelona d’aquest treball generós, que lliga la paraula amb el gest i l’experiència personal més íntima

Com mos­se­gar una taronja sense pelar i sor­tida de la nevera. El gust és intens, el suc rega­lima i les geni­ves es quei­xen del sabor àcid. Així és aquesta pro­posta d’Ada Vilaró, que ha cui­nat a foc molt lent i que li ha ser­vit per lle­gir-se a ella mateixa dalt de l’escena: assu­mir el seu epi­sodi dolorós per­so­nal; redes­co­brir un altre ritme de vida, que con­trasta amb les urgències d’una soci­e­tat que crema eta­pes i que no pensa a rat­llar la pell de la taronja per incor­po­rar un punt de con­trast al pastís. Si el 2020 va fer una tren­tena de fun­ci­ons de (tot i la pandèmia) 360 grams (que es va ini­ciar com a working pro­gress al Sismògraf d’Olot el 2019), ara en pre­para un mínim de dis­set (i té pen­den la d’Alpens, anul·lada pel coro­na­vi­rus per con­cre­tar en una data). En cada una fa un suc de taronja que raja d’un petit porró. Seran dis­set sucs fets amb l’auten­ti­ci­tat del moment, olo­rant el dolor i la recon­ci­li­ació amb el cos.

Ada Vilaró és una artista que, des dels seus apre­nen­tat­ges a l’Ins­ti­tut del Tea­tre com a actriu s’ha anat mode­lant una car­rera molt més car­re­gada de gest i d’escolta que no pas de paraula, com aquell Públic Pre­sent 24 hores, fràgil i vul­ne­ra­ble, al car­rer i a expen­ses del que el ciu­tadà volgués apor­tar-hi. Vilaró és cofun­da­dora de l’Escena Poble­nou (que con­ti­nua diri­gint, cons­tant) i té una veu pròpia molt par­ti­cu­lar, que sovint la fa callar per sen­tir els batecs del cor (URGEN­Tes­ti­mar). Del que podria ser un drama del qual des­gra­nar les morts pro­pe­res i la seva malal­tia, en sur­ten rodant les taron­ges de la vida, car­re­ga­des de fer­ti­li­tat. Ada Vilaró domina el temps i l’espai dalt de l’esce­nari. Expo­sant-se al màxim, aquest cop fent molt ús de la paraula per trans­me­tre la seva història, la de la seva mare i la de la seva àvia, atura el cor del públic quan calla i deixa que el seu cos parli. Ves­tit o des­pu­llat, perquè la inten­si­tat del movi­ment marca una força que cap­tiva. Si en els dar­rers tre­balls es limi­tava a ofe­rir una mirada franca que redi­mia, ara ha pas­sat a un llu­minós atac. No deixa d’abraçar, però s’aferra a la vida amb més força que mai.

Vilaró talla en sec el que podria ser un monòleg quo­tidià al gir més con­tem­pla­tiu. Supera les inco­mo­di­tats que li escup el mirall, es com­para amb una Venus que es cobreix amb el braç. Es reco­neix viva i ho rei­vin­dica amb la cele­bració de com­par­tir la vida. Trans­met en una dimensió absor­bent, uti­lit­zant petits girs per man­te­nir un ritme, una sor­presa en la seva manera de nar­rar. Té la vida als seus dits. Escapça amb una des­tral de ràbia tot allò que li impe­deixi desen­vo­lu­par-se.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor