UN ALTRE DIA DE FÚRIA

Unhinged (‘trastornat’, ‘inestable’), presentat a les sales de l’Estat espanyol com Salvaje, sembla durant massa moments una versió revisada d’Un dia de fúria (1993, Joel Schumacher), amb un plantejament i una premissa idèntics. Un home madur es veu devorat per la seva crua realitat: la separació de la dona, l’acomiadament laboral, els problemes econòmics i la incomprensió d’una societat insensible, freda i inhumana, que no espera ningú. Simplement deixa caure els inadaptats, o incapacitats per acceptar les regles del joc del dia a dia. Davant d’aquest desolador panorama, el protagonista perd els papers amb l’estrès d’una ciutat sense ànima com a rerefons.

A partir d’aquí, Salvaje se separa bastant de la seva antecessora. Mentre que a Un dia de fúria Michael Douglas explotava de manera visible i notòria contra tot el sistema i davant de qualsevol individu que se li creuava, en aquesta estrena Russell Crowe té una fixació només amb una dona, que pagarà tots els plats trencats, a partir d’un habitual i lleu incident de trànsit.

Tant el personatge de Douglas com el de Crowe traspassen la línia i activen el botó nuclear de la bogeria al volant, però el primer tenia una fita: recuperar la seva família. Una fita il·lusòria, però fita. En el seu camí criticava i apartava tothom que li feia nosa, però amb un cert raonament filosòfic i aprofundint en un problema social d’incomprensió i d’aïllament. Un perdedor, però encara conscient, amb ànima i fent l’esforç de raonar. De fet, entre conflicte i conflicte es permetia fer una pausa per assimilar i justificar les seves accions i decisions. A Salvaje el perillós i desequilibrat Tom Cooper no s’atura per res. Ni per reflexionar un segon sobre el perquè de la seva deriva. Odia tothom i sembla més un assassí que un ciutadà mig descontent. Tampoc hi ha en joc un rival natural en forma de policia, com el que perseguia el personatge de Douglas. Aquí les forces de l’ordre s’entén que fan la seva feina per lliure, sense tenir cap protagonisme en la història.

I és que el producte és ben diferent. Derrick Borte dirigeix un film pur i dur d’acció frenètica, més efectista, que aconsegueix mantenir l’espectador en màxima tensió durant una hora i mitja. No hi ha respir. És l’objectiu i es compleix a la perfecció. La profunditat i la credibilitat de la trama ja són una altra història. L’actor neozelandès Russell Crowe, més passat de pes i violent que mai en una versió de dolent a la qual gairebé no ens té acostumats (Virtuosity i poc més) va al límit i amb tot des del primer minut de metratge. Rachel Flynn (Caren Pistorius) és la mare coratge que pateix de valent per intentar salvar el seu fill i companyia de les urpes de Crowe, fora de forma però més obsessionat en la destrucció que quan aniquilava hordes de bàrbars fent de gladiador. Entreteniment garantit. Les situacions de persecució i assetjament són més o menys previsibles, amb una notable realització i un final cantat. Això sí, amb un missatge massa infantil i ximple després de molt minuts de sang, morts i atropellaments: no toquis el clàxon al cotxe, no sigui cas que algú s’enfadi de veritat. D’acord. Relaxem-nos.