TORNANT AMB ELS AMICS

Josep Maria Mes­tres Qua­drenys va morir dilluns als 91 anys. En feia dis­set que havia començat a escriure sobre els seus antics com­panys, ja des­a­pa­re­guts, uns escrits que final­ment van pren­dre forma de lli­bre el 2007 Tot recor­dant amics (Arola Edi­tors). Des de la talaia de casa seva, amb un estudi amb un fines­tral que hau­ria enve­jat el mateix Gaudí (la fines­tra panoràmica que tenia a l’estudi de la torre del Park Güell avui està tapada per edi­fi­cis i una arbreda) s’entre­te­nia hores con­ver­sant amb els que ja no hi eren. D’ulls petits que inter­ro­ga­ven edu­ca­da­ment l’entre­vis­ta­dor, i amb la calma que demana fumar amb pipa i dei­xar que la flaire enva­eixi l’estança, el seu amic i com­pany Oriol Pérez Treviño escri­via en l’obi­tu­ari del diari El Punt Avui que ha mar­xat un somi­a­dor de qui pro­jec­tava “una enveja sana pel que deu estar orga­nit­zant, no sé exac­ta­ment a on, jun­ta­ment amb Brossa, Tàpies, San­tos, Cercós, Ricci..., men­tre de lluny s’ho deuen mirar, amb un som­riure sor­ne­guer, Ger­hard i Miró”.

El com­po­si­tor Josep Maria Mes­tres Qua­dreny (Man­resa, 1929 - Bar­ce­lona, 2021) es va fer com a músic durant els anys del fran­quisme. Sense voler va com­plir, també, amb la defi­nició que ell feia de la cul­tura cata­lana: “Pocs i mal avin­guts.” Deia que si hagués cone­gut Robert Ger­hard en vida i l’hagués tin­gut com a mes­tre, hau­ria arri­bat al mateix port sense neces­si­tat de pas­sar-se anys en mean­dres.

Durant la dic­ta­dura, la infor­mació era escassa. Amb prou fei­nes hi havia publi­cada una història de la música espa­nyola. I va haver de fer un tren­ca­ment de l’estètica amb la gene­ració de Mont­sal­vatge sense conèixer la tra­dició. Va ser molt laboriós escriure música pròpia sense abans conèixer els ante­ce­dents. El resul­tat d’aquesta recerca es guarda avui en cinc arma­ris com­pac­tes a casa seva: “Vaig haver de recons­truir la història musi­cal pel meu compte.” Les tro­ba­des per­so­nals, periòdiques, eren impres­cin­di­bles per cons­truir un refe­rent comú. Tot­hom assis­tia a les poques pre­sen­ta­ci­ons musi­cals o d’art.

Amb la democràcia, per estrany que pugui sem­blar, encara es va reduir més el nom­bre de pre­sen­ta­ci­ons de música con­tem­porània, i els com­po­si­tors tam­poc es con­gre­ga­ven com dècades enrere. Mes­tres Qua­dreny adme­tia des­conèixer la majo­ria de nous com­po­si­tors. I se’n lamen­tava.

Va ser mem­bre del Cer­cle Manuel de Falla, pro­mo­tor de Música Oberta del Club 49 i del Grup Ins­tru­men­tal Català, així com del Labo­ra­tori de Música Elec­troacústica Pho­nos, ja en els anys setanta, quan en feia trenta que havia ini­ciat la seva car­rera en soli­tari. Però tenia molts amics en l’art. Entre ells, Joan Brossa amb qui van con­fe­gir mol­tes obres d’òpera con­tem­porània, que, anys més tard, els van vin­cu­lar amb Car­les San­tos.

Hi havia un direc­tor del MOMA de Nova York que jus­ti­fi­cava l’explosió de cre­ació cata­lana per la pobresa moral i espi­ri­tual de l’entorn. La tesi sense mala sang del direc­tiu va ser “com una punya­lada” per al músic, que ho con­ti­nu­ava negant més tard: “Miró també va haver de llui­tar con­tra el con­ser­va­do­risme durant la República.” Tot i això, sí que reco­nei­xia en una entre­vista con­ce­dida el 2007 que, en situ­ació d’avant­guarda, llui­tar con­tra un poder dona més força. “Avui, l’ene­mic és més per­vers.” En aquest sen­tit, afe­gia el com­po­si­tor: “El con­su­misme és pit­jor que Franco.” Durant la dic­ta­dura, es podia pas­sar gana i rebre cops si s’era crític amb Franco, però ara el con­su­misme ha con­ver­tit la soci­e­tat en un grup amorf de “men­fo­tisme”: “La gent està fotuda i no se n’adona.”