LES ARENES MATINALS

Tal com expliquen els seus fills, Igor i Pol Llongueras, en la justificació del llibre Em faig nit fràgil, que acaba de publicar Galerada en una superba edició, quan va morir el seu pare el maig del 2009, van començar a valorar la possibilitat de publicar les seves poesies: “Que ell no hagués fet cap selecció ni hagués planificat publicar-les ens va fer dubtar força, però finalment vam tenir clar que aquells poemes dispersos que teníem eren un material literari que anava més enllà de ser senzillament «les poesies del pare». Cal dir d’entrada, doncs, que aquest és un recull que no ha pogut ser aprovat pel seu autor. Els escrits inclosos en aquest volum els hem aconseguit de quatre mans diferents, que organitzats de forma cronològica, corresponen als quatre capítols del llibre.”

Quan Igor Llongueras treballava a la televisió d’El Punt Avui i baixàvem amb el seu cotxe cap a Barcelona, me’n parlava de manera entusiasta. Cal dir que l’Igor és un enamorat de la poesia. Ho puc corroborar perquè a la seva taula de treball sempre hi havia poemaris o llibres relacionats amb el gènere. Ja aleshores, sabent que jo era un rastrejador de llibretes de poemes d’amics i coneguts, em va proposar ensenyar-me’ls. L’ocasió es va presentar durant els llargs mesos del confinament. Ens vèiem a prop de la biblioteca de Lesseps, amb l’únic objectiu de valorar si resultaria escaient la publicació. Malgrat les expectatives i les lectures condicionades pels seus fills, calia prendre decisions, buscar editorials i complicitats amb el seu entorn. La poesia d’Oleguer Llongueras està molt associada als diferents grans amors de la seva vida, però conté l’espurna dels dies, dels estats d’ànim, dels diferents paisatges on va viure. És una poesia vitalista, d’exilis i autoexilis, de compromís amb la vida, en estricte format de vers.

Expliquen l’Igor i el Pol: “Les nostres mares respectives, la Laura i la Lu, que després d’haver-se separat del pare havien conservat les poesies que els havia escrit, les van compartir amb nosaltres. Va ser el primer material que vam tenir i ha acabat constituint els dos blocs centrals. El dia que el vam acomiadar, un dels seus quatre germans, el Narcís, ens va entregar una carpeta amb poemes que tenia guardada de quan el pare era jove. Aquell fet i l’interès d’amics seus que sabien que escrivia per conèixer la seva obra ens va acabar de convèncer que calia publicar les poesies.” Finalment, durant els dies complicats de confinament, i enmig dels accidents quotidians diversos que comportava, vam trobar un editor, el Joan Maluquer, disposat a rubricar el nostre projecte. Havíem de fixar, però, la selecció, i l’Igor em va portar una tarda un volum gruixut imprès amb tot el que ell i el seu germà consideraven salvable. M’ho vaig estudiar i vaig intentar descartar poemes més circumstancials, però va resultar impossible.

En un dels poemes ens parla de la platja, “de sedoses arenes matinals”, i aquests versos m’han perseguit en un bell recull, que conté des dels poemes juvenils i els d’amor esmentats, fins a una sèrie de haikus lliures rescatats dels missatges de telèfon mòbil. És l’existència la que es perpetua en totes aquestes instantànies dels dies viscuts, mai perduts, perquè la poesia els ha sabut rescatar. L’Oleguer no va publicar en vida, però un miracle ha aconseguit dur els poemes al sol.