“L’‘Homo sapiens’ ha de destruir la jerarquia i el líder”

El primer i més important és el de la socialització de la revolució cientificotecnològica. La introducció de la ciència a través de la tecnologia en les relacions socials de producció ha canviat absolutament la manera d’adaptació dels humans. Mai abans hi havia hagut una capacitat operativa tan gran per part d’una espècie animal al planeta. En segon lloc, els humans estem intervenint de manera aclaparadora en la tendència al canvi climàtic. En tercer lloc, hem crescut de manera exponencial en nombre d’espècimens. En quart lloc, ens vam agrupar en grans concentracions urbanes a partir de la revolució neolítica fa 8.000 anys i després, amb la revolució industrial, en fa més de 200. Ara, a finals del segle XX i inicis del XXI, en la revolució cientificotecnològica. Hem de metabolitzar aquests canvis o col·lapsarem.

L’hominització i la humanització ha estat un procés integrat. Això vol dir que l’evolució biològica i l’evolució social, tècnica i cultural han anat de bracet. Ara, la nostra capacitat d’adaptar-nos està lligada a la nostra consciència operativa i a la vegada a la consciència crítica d’espècie. Aquesta darrera no està socialitzada, encara és una consciència emergent. Hem trigat massa a adonar-nos de la importància d’aquesta adquisició humana, i el caràcter animal ha dominat la nostra capacitat de relacionar-nos. Una evolució poc responsable i un progrés poc conscient són les falles més importants, o podríem dir les nostres mancances, i les que ens poden portar al col·lapse com a espècie. Cal eliminar desequilibris de tipus ecosocial. Cal una distribució de l’energia. Cal una energia que estabilitzi la nostra atmosfera i que no la contamini. Calen unes relacions de cooperació real i una socialització tecnològica conscient.

La pèrdua de diversitat i la mobilitat poden estar en la base d’aquest tipus de pandèmia. Per tant, el primer que hem d’aprendre és a mantenir i augmentar aquesta diversitat. La homogeneïtzació del planeta és una equivocació d’espècie. En aquest sentit, la globalització és un gran error humà. Hauríem de canviar el procés d’adaptació humana. Jo he plantejat en moltes ocasions la planetització com a alternativa al que està passant ara mateix a la Terra. Hem de frenar la destrucció de la diversitat en el marc d’una espècie col·laborativa, però no homogènia. Aquesta crisi ens ha posat davant del mirall, i el que hem vist no ens ha agradat. La covid ens pot haver ensenyat a millorar el nostre nivell d’autocrítica. Si això és així, haurem progressat molt.

Efectivament, la falta d’anticipació, la falta de planificació en una espècie que té unes grans capacitats tecnològiques i socials es fa difícil d’entendre. Som capaços de generar una xarxa planetària, però no entenem què significa la interdependència específica. Tota una contradicció que ens indica que la direcció de la nostra espècie està segrestada per interessos de classes extractives i no inclusives. Estem en mans de la incompetència i de la competitivitat, i no de la competència d’espècie. Una espècie competent i no competitiva hauria col·laborat des del primer moment a planificar i a establir protocols de supervivència; això no ha passat. La consciència crítica d’espècie encara no està socialitzada.

És obvi que la socialització de la ciència i de la tecnologia són les grans claus adaptatives de l’Homo sapiens. El coneixement és la base de la selecció cultural que ha de substituir a la llarga la selecció natural, que funciona sota les lleis de la naturalesa. L’adaptació humana s’ha de produir de manera que els objectius humans s’equilibrin amb el funcionament del nostre entorn, però ara des de una perspectiva teleonòmica i no per atzar. Aquest és el paper del coneixement i alhora ho ha de ser del pensament. La confecció de la vacuna en un any ha estat possible primer perquè ja hi havia coneixement previ d’aquesta família vírica. A més, hi ha un munt d’institucions i científics que hi han treballat i alhora ha estat possible perquè els humans hem escurçat el temps d’emergència d’un descobriment i la seva socialització. La nostra història està accelerada.

Sempre que hi ha un atzucac en la història humana, hi ha una resposta que pot ser ofensiva o defensiva. És en aquest marc de la por, que es poden manipular les societats. Es poden generar les situacions d’alienació i instrumentalització d’espècie. Comportaments defensius propis de la incapacitat humana de frenar les grans diferències individuals i col·lectives. El combat pacífic per evitar l’autoritarisme es troba en el marc de la individualitat crítica. Això vol dir en la lluita contra la injustícia i contra la col·lectivització individual. La lluita contra l’individualisme és la que ens fa falta perquè hi hagi una bona convergència social que eviti l’autoritarisme. Penso que l’autoritarisme només és possible frenar-lo en el marc de la consciència crítica que hem anunciat.

Probablement la jerarquia i els líders són la darrera rèmora animal que els humans hem de suportar. La destrucció de la jerarquia probablement és la més important acció que pot fer l’Homo sapiens per poder organitzar-se des d’una perspectiva racional i conscient. L’organització i la coordinació són complementarietat, l’estructura piramidal és coacció innecessària. Pot anar des del despotisme fins al paternalisme, dues malalties socials humanes que ens empitjoren com a espècie. El lideratge és fracàs i a la vegada incapacitat humana per a la interdependència. Contra imposició i delegació, corresponsabilitat d’espècie. Només cal mirar lideratges actuals i entendre com la incompetència afavoreix aquesta forma d’organització anacrònica.

Bona pregunta. La consciència és un fet humà que neix com a conseqüència de l’evolució social de la intel·ligència. La capacitat crítica és una incorporació que hem fet els humans, en introduir el dubte en totes les preses de decisió que ens perjudiquen com a col·lectiu. Només una educació basada en el coneixement empíric i un pensament humanista, en el marc de l’humanisme tecnològic, ens poden conduir a una pràctica individual d’espècie que a la vegada sigui una pràctica intel·lectual col·lectiva. Educació i individualitat crítica com hem proposat abans. Una educació i pràctica social crítica i de tipus intergeneracional. Trencant els mecanismes de separació educativa per edats, la consciència s’ha d’incorporar de seguida que els humans tinguin capacitat per pensar per ells mateixos.

Estar informat és molt important per compartir decisions, però, encara ho és més tenir coneixement per poder entendre la informació que busques o que et fan arribar. La capacitat crítica a través del pensament és fonamental per tal de fer aportacions quotidianes a la col·lectivitat i d’aquesta manera evitar la col·lectivització de l’individu. La nostra espècie ha de ser capaç de construir la societat del pensament, del pensament crític, i d’aquesta manera superar la societat del coneixement que es comença a fossilitzar. Trencar aquesta anacronia és bàsic en la socialització de la revolució cientificotecnològica. Una societat ben informada i amb capacitat crítica és propi d’una humanitat progressiva.

No tan sols correm el risc de perdre la nostra diversitat cultural, sinó que ja estem en procés de desaparició del que és divers, si no prenem mesures actives i adequades en aquesta pèrdua de diversitat de cultures i llengües, que han estat el nostre èxit evolutiu com a espècie hibrida única els darrers 40.000 anys. Si perdem diversitat cultural, perdem la memòria del sistema humà que s’ha anat construint al llarg de la nostra evolució, i que s’ha anat traspassant dels uns als altres fins a assolir formes d’adaptació, depenent del clima, de la geografia o de la nostra capacitat de producció d’aliments.

Evidentment que com espècie social, tècnica i tecnològica hem d’utilitzar les nostres propietats per donar-nos una direcció concreta; aquesta és fer-nos humans. Molt probablement aquesta humanització no és possible sense que la tecnologia estigui socialitzada, això vol dir a l’abast de tothom, i no només pel que fa a l’ús funcional, sinó el coneixement que se n’ha de tenir, tant teòric com pràctic. Només d’aquesta manera es pot evitar el control per part de les elits i el seu poder. Un humanisme tecnològic crític ens assegura una col·lectivitat en què l’individu pot aportar el que sap.

El planeta és una estructura i un sistema que funciona per les lleis de la termodinàmica. Els éssers vius vivim a la biosfera, però necessitarem la hidrosfera, la geosfera i l’atmosfera per sobreviure i reproduir-nos. Els canvis climàtics s’han produït al llarg de tota la història i evolució del planeta. Quan encara no existien els humans, els canvis climàtics ja havien estat freqüents. La diferència és que ara mateix el consum humà irresponsable, així com la forma i l’ús de les energies contribueixen a l’efecte d’hivernacle en un món de més 7.000 milions d’espècimens i això posa en perill el nostre futur. Canvis en l’estructura tròfica, contaminació ambiental... Tot això pot portar problemes a l’hora d’alimentar-nos, malalties greus i, com a conseqüència, problemes per a l’espècie.

S’anomena la sexta extinció. Després de les que es van succeir en l’ordovicià, el devonià, el permià, el triàsic i el cretaci. De la darrera, en fa 60 milions d’anys, en el període cretaci, quan es va produir l’extinció d’una gran quantitat d’espècies, la més coneguda la dels grans sauris, que van permetre el desenvolupament dels mamífers, entre els quals, els nostres avantpassats. L’extinció és un pèrdua de diversitat a què els humans estem contribuint. Això és un perill no tan sols per a les espècies que s’extingeixen. No convé contribuir de manera conscient ni inconscient a l’extinció, perquè els canvis que es produeixen van en contra dels nostres interessos.

Que som una contradicció vivent. Que encara no hem construït les bases que han de fonamentar el que ens ha de fer humans; no per la nostra naturalesa, sinó per les nostres conviccions. No som capaços de planificar el marc del constructor dels trets que probablement configuren el que és humà i que Aristòtil va conceptuar com a animals racionals. Cal un redefinició del marc d’humanització per classificar-nos com a animals pensants i conscients socialitzats per la tecnologia. Això vol dir que només en el marc de l’humanisme tecnològic tenim possibilitat d’acabar de construir l’edifici humà.

Sempre he pensat que les utopies abans han estat quimeres i que deixen de ser-ho quan de manera individual o col·lectiva la pràctica supera la imaginació. La superació de la imaginació es posa a prova quan els humans fem experiments que ens permeten conèixer-nos a nosaltres mateixos. Aquest experiment ens pot portar fins a l’extrem de desafiar el temps biològic. L’allargament de telòmers són experiments que ja es fan i en aquests hi ha la resposta a la immortalitat, cosa que encara és una utopia per als humans del segle XXI, però per als del segle XX era una quimera, i després ja ho veurem. Quan siguem immortals serem transhumants. Per tant, la humanització haurà acabat. Però perquè això sigui una realitat, primer cal acabar el procés d’humanització.

La capacitat de comunicar-nos de manera intel·ligent, lògica i conscient és una de les propietats socialitzades dels éssers humans, encara que de vegades no ho sembli. Les xarxes socials que abans eren de proximitat i presencials s’han tornat no presencials i molt universals. La comunicació intel·ligent a través del llenguatge que els humans vam desenvolupar fa centenars de milers d’anys ha donat lloc a les xarxes tecnològiques i, com a conseqüència, a la hipercomunicació. Això és una realitat, una comunicació interespecífica, però també amb les màquines i tot el que ens envolta. Una comunicació supersocialitzada que genera en moltes ocasions massa fressa de fons. Es tramet el que és necessari, però també el que no ho és. Tots pensem que això és un fenomen nou, però en realitat el que és nou és la manera com es transmet. Els missatges són semblats a les xarxes presencials del passat.

Sí, el model educatiu actual i sistematitzat, tot i que hi ha moltes iniciatives interessants, s’hauria de transformar. He insistit molt a favor de la substitució de valors per consciència crítica. Per una manera intergeneracional de passar el coneixement, per un aprenentatge basat en la capacitat d’aprendre de manera dialèctica i lligada a la lògica de la societat on es viu. Una educació en l’humanisme tecnològic que ens permeti sincronitzar-nos amb l’entorn en què vivim. Un entorn ple de petrofèrrics que són eines humanes i que també cal humanitzar amb la seva utilització. Una educació basada en el coneixement i el pensament d’espècie, per tal de fonamentar la individualitat col·lectiva i no col·lectivitzar l’individualitat o promocionar l’individualisme i la competitivitat, sinó la competència i la complementarietat.

El sexe és un dels elements de socialització fonamentals de la nostra espècie. El sexe social és el que permet la nostra estructuració diversificada actual. No és la diferència de genitals el que explica ara mateix el sexe de l’espècie, sinó l’organització conceptual del sexe com a instrument no de reproducció, sinó d’organització. Probablement, és allà on els humans estem avançant més i més ràpidament ara mateix, una vegada superada la visió essencialista d’aquesta propietat de la vida. Cal una educació en aquesta diversitat per tal que el món integri de manera natural els sistemes i les estructures pròpies no de la sexualitat, sinó del sexe social.

Hem de pensar que el fet pràctic d’humanitzar-nos ens porta de manera inexorable cap a la deshumanització. Això vol dir exactament que quan substituïm l’atzar per la lògica agafarem una direcció en el nostre creixement antròpic, vull dir un objectiu teleonòmic. Aquesta direcció marcada per objectius farà que amb l’ajuda de la tecnologia traspassem la nostra animalitat i esdevindrem un projecte artificial, diferenciat de les inèrcies naturals que ens han construït. Una disrupció provocada per la nostra especificat humana. Probablement en aquest procés generarem diversitat humana artificial i socialitzarem el transhumanisme, després ens adonarem que en fer-nos humans hem deixat de ser-ho.