Un castell de frontera

Durant molts segles, entre el VIII i el XII, el territori que avui coneixem amb el nom de Catalunya era una zona de frontera, amb la línia situada molt pocs quilòmetres al sud de Barcelona. Al sud, hi havia les terres andalusines, amb centres urbans cohesionats sota el gresol de l’islam; mentre que al nord s’estenien els comtats que feien de dic de contenció a l’Imperi Carolingi, des de la Ribagorça fins a Barcelona. Aquest paper li va donar, en paraules de Philippe Wolff, la seva “originalitat al si de la península Ibèrica”. El territori, a poc a poc, es va anar poblant mentre es configurava una societat feudal i es perfilava una identitat pròpia. Encara avui, el país conserva l’empremta d’aquells anys a través d’una successió de viles i de ciutats medievals, amb fundacions lligades a monestirs, esglésies, torres de defensa o bé a castells; aquests darrers, concebuts com a punts de control del territori.

Un d’aquests era el de Claramunt, aleshores al comtat de Barcelona i actualment al bell mig de la Conca d’Òdena. El castell, però, no només permetia defensar-se dels enemics externs, sinó que també era un símbol del poder feudal. En un primer moment, va ser encomanat al llinatge de Claramunt, que en va tenir el domini fins al segle XI. Més endavant, va formar part de la casa de Cardona, que el va convertir en el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona Medinaceli. Claramunt, juntament amb altres castells propers, va romandre sota la jurisdicció d’aquest llinatge fins a l’extinció dels senyorius, en el segle XIX. El castell ha estat testimoni d’excepció de la nostra convulsa història. El 1463, durant la guerra entre Joan II i la Diputació del General, va quedar malmès. Posteriorment, Joan Ramon Folc III de Cardona en va ordenar la reconstrucció, que no va finalitzar fins al segle XVI. El 1714, arran de la guerra de Successió, va ser enderrocat parcialment i va quedar deshabitat per sempre més.

La visita al castell, després de superar una pista que podem recórrer a peu o en vehicle, resulta especialment recomanable, ja sigui com a punt final o com una fita més de la ruta que ens ofereix la comarca, amb els castells de Tous, el de Montbui, el de Piera, el de la Manresana, el de Vilademàger i el d’Òdena. L’Anoia és terra de castells. I el de Claramunt, remodelat fa més de vint anys, és un prototipus perfecte de l’arquitectura feudal, amb la torre d’homenatge, la de vigilància i la presó. Si ens enfilem al capdamunt, hom té la sensació de controlar tot el territori; tot plegat, sense cap altre límit que la nostra agudesa visual. Val la pena visitar-lo en qualsevol moment de l’any o bé aprofitar els diversos actes que s’hi organitzen. Encara avui, la ciutadania s’entesta a conquerir aquell magnífic turó, ni que sigui de forma lúdica i festiva.