Teatre

El teatre que defensem

L’anàlisi dels seixanta podis que els joves amants de les arts escèniques de Novaveu han signat a les pàgines de ‘La República de les Arts’ durant els últims dos anys i mig descriu quin és el teatre que defensen i que recomanen

AI, ELS NO NOMINATS
Des de la primera editorial, Novaveu ja va advertir que els que no apareguessin al podi es preocupessin

Des de l’octu­bre del 2018, un cop al mes (excep­tu­ant vacan­ces, pandèmies i notícies sob­ta­des de l’actu­a­li­tat), des de Nova­veu hem anat publi­cant a La República el nos­tre par­ti­cu­lar espai de reco­ma­nació men­sual en què des­tacàvem tres pro­pos­tes escèniques d’entre les dese­nes que ocu­pen la car­te­llera. Per a fer-ho, sot­metíem la llista d’estre­nes a una votació i, en cada ocasió, una desena apro­xi­mada d’inte­grants, que hem anat can­vi­ant amb el temps, donàvem la nos­tra visió. Després, ens repartíem les obres amb més vots en funció dels gus­tos i la dis­po­ni­bi­li­tat dels mem­bres. En total, hem fet més de sei­xanta podis i quasi unes dues-cen­tes reco­ma­na­ci­ons. Es diu aviat.

Gai­rebé en el 90% dels casos hem reco­ma­nat espec­ta­cles fets a par­tir de tex­tos con­tem­po­ra­nis o de nova cre­ació. Les temàtiques que més ens han acom­pa­nyat a les buta­ques són les de denúncia social del patri­ar­cat, la cor­rupció i el capi­ta­lisme, amb una mirada molt forta cap a aque­lles que situen la dona al cen­tre. Amb tot, hem estat força pari­ta­ris, amb un nom­bre simi­lar de pro­duc­ci­ons escri­tes i diri­gi­des per homes, dones i col·lec­tius mix­tos. Hi ha com­pa­nyies que per a nosal­tres són impres­cin­di­bles i que hem reco­ma­nat en més d’una ocasió. Artis­tes joves –no pas emer­gents–, amb tra­jectòries sòlides, consciència social i llen­guat­ges que sovint unei­xen el tea­tre amb altres dis­ci­pli­nes com la música i la dansa. Les Impu­xi­bles, La Calòrica, José y sus Her­ma­nas i Els Pira­tes són algu­nes de les que han ocu­pat més espai. Entre els noms pro­pis de l’auto­ria i la direcció, hem des­ta­cat diver­ses vega­des gent tan dife­rent com Marc Rosich, Carla Rovira i David Sel­vas.

En gene­ral, durant aques­tes reco­ma­na­ci­ons hem vol­gut pri­o­rit­zar els espec­ta­cles de petit for­mat, a sales com el Maldà (que hem reco­ma­nat en vuit oca­si­ons), el Tan­ta­ran­tana, l’Esce­nari Brossa, la Sala Atrium o la Fly­hard. Més d’un cop hem fet la reflexió interna per, en cas en dubte entre dues o més peces, triar aque­lla que té més difícil acon­se­guir l’atenció dels mit­jans con­ven­ci­o­nals. El Lliure i la Beckett són les excep­ci­ons que con­fir­men la regla: fins a divuit cops hem reco­ma­nat pro­pos­tes exhi­bi­des en alguna de les sales d’aquests equi­pa­ments, siguin pro­duc­ci­ons pròpies o repo­si­ci­ons d’espec­ta­cles que havíem vist ante­ri­or­ment en sales més peti­tes. En el cas del Lliure, sis de les deu opci­ons des­ta­ca­des són de l’etapa amb l’equip de Juan Car­los Mar­tel a la direcció.

A l’hora de votar, el cri­teri d’elecció sem­pre ha estat molt lliure i per­so­nal. De vega­des, triàvem obres que ja havíem vist i d’altres, espec­ta­cles pen­dents d’estrena que pel seu equip o plan­te­ja­ment pensàvem que podien resul­tar interes­sants. També hem de fer autocrítica: tenim tendència, per des­co­nei­xe­ment, a dei­xar de banda dis­ci­pli­nes com el circ i la dansa i a cen­trar-nos en Bar­ce­lona, la ciu­tat que la majo­ria de nosal­tres més conei­xem. És clar que no tot el que ens agrada ha pogut sor­tir al podi, ja sigui per dates –triàvem espec­ta­cles que esti­gues­sin en car­tell en el moment de la publi­cació del set­ma­nari– o per tenir un espai limi­tat. En tot cas, totes les pro­pos­tes que hi han sor­tit ens han apor­tat alguna cosa a nosal­tres, que el que tenim en comú és que som joves d’entre 18 i 30 anys.

Tea­tre per a joves?

Un debat latent dins del grup és si exis­teix o no allò que sovint s’ano­mena “tea­tre per a joves”. Per­so­nal­ment, crec que cada per­sona és un món i que l’edat és només una de les mol­tes carac­terísti­ques que la defi­nei­xen. I que con­tra gus­tos, no hi ha res escrit. Ara bé, sí que hi ha deter­mi­nats temes o for­mats que poden agra­dar més a un deter­mi­nat públic, per exem­ple gent jove, perquè com­par­tei­xen els seus refe­rents i llen­guat­ges o perquè par­len de les seves inqui­e­tuds. El pro­blema que acos­tu­men a tenir aquests espec­ta­cles és que sovint pas­sen des­a­per­ce­buts o, fins i tot, són menys­pre­ats.

Nor­mal­ment, les per­so­nes deci­dei­xen si els interessa o no el tea­tre a par­tir de la imatge que se’n fan, un model estàtic sovint vin­cu­lat a una pri­mera experiència mal tri­ada durant l’etapa esco­lar. Per això, quan una per­sona jove (o no tan jove) des­co­breix que José y sus Her­ma­nas li fan pen­sar en el que (no) ha supo­sat la tran­sició espa­nyola amb un humor àcid a ritme de cançons de l’estiu, o quan Les Impu­xi­bles li par­len d’uns tras­torns men­tals des de la seva pròpia experiència, de cop se li obre un món de pos­si­bi­li­tats. Li poden agra­dar més o menys, però en tot cas s’adona que el tea­tre és molt més extens del que es pen­sava. Per arri­bar a fer aquest salt, però, neces­sita saber que aques­tes pro­pos­tes exis­tei­xen. Li han d’arri­bar a través dels seus canals i llen­guat­ges. I qui més coneix i con­trola aquests llen­guat­ges som els matei­xos joves.

Des del col·lec­tiu Nova­veu, amb aques­tes pla­nes d’‘El Podi’ i també des del blog, el fan­zine Fila Zero, els vídeos que fem i les acci­ons que orga­nit­zem, inten­tem col·labo­rar en la mesura de les nos­tres pos­si­bi­li­tats en aquesta difusió. L’edi­to­rial del pri­mer podi que vam publi­car es titu­lava “Que es pre­o­cu­pin els que no sur­tin nomi­nats”. La frase, treta del dis­curs que vam fer en l’entrega del pri­mer Premi de la Crítica Jove (actu­al­ment Premi Nova­veu), és una res­posta a aque­lles per­so­nes que con­si­de­ren que les úniques veus que interes­sen són les de sem­pre. Dos anys i mig després, des de Nova­veu seguim defen­sant que els joves gau­dim als tea­tres quan aquests comp­ten amb nosal­tres i, sense caure en el pater­na­lisme, ens donen veu i ens escol­ten.

60

podis
en dos anys i mig i prop de 200 reco­ma­na­ci­ons.

90%

dels mun­tat­ges
que hem des­ta­cat cor­res­po­nen a tex­tos con­tem­po­ra­nis i a obres de nova cre­ació.

8

títols del Maldà,
el més valo­rat amb el Tan­ta­ran­tana, l’Esce­nari Brossa, la Sala Atrium i la Fly­hard.

Editorial

L’últim editorial

Col·lectiu Novaveu

Després d’aquests dos anys i mig de recomanacions teatrals, hem decidit posar punt final a la nostra col·laboració amb La República. No ha estat una decisió fàcil, però ens trobem en un moment amb molts projectes que ens agradaria fer realitat i malauradament no tenim tot el temps que voldríem. Malgrat que ens pesi, deixem aquest espai que ens ha cedit La República i comencem una altra etapa en què seguirem desmentint allò d’“els joves no van al teatre” des d’altres canals.

I volem aprofitar aquest últim espai per explicar una mica el que fem i per què ho fem. Triar un espectacle no sempre és fàcil, i més sent conscients que al darrere de cadascun d’aquests muntatges hi ha molts mesos –o fins i tot anys– de feina i d’il·lusió de moltes persones. Així doncs, nosaltres ens acostem durant uns noranta minuts al resultat –temps aproximat de durada d’una obra–, a la superfície d’aquest iceberg de la creació, i el passem cadascun pel seu filtre. Llavors, dediquem unes hores a pensar-hi i expressar-nos sobre el que hem vist. Segurament hi ha molts aspectes de l’espectacle que se’ns escapen. Referències que no comprenem o trajectòries que desconeixem, entre altres coses per falta de bagatge ja que, com aquell qui diu, no fa tant encara anàvem a l’escola. Però el que és segur és que venim a aportar noves mirades i aire fresc amb la nostra manera d’entendre el món. Perquè tenim ganes d’expressar-nos amb un llenguatge propi i de fer-nos escoltar, perquè tenim moltes coses a dir.

I segurament el que més ens juga a favor és l’honestedat d’admetre qui som i què som. No pretenem que la nostra veu estigui per sobre de cap altra. Creiem en un ecosistema obert i plural, amb mirades molt diverses i on tothom tingui cabuda. Per tot això, volem agrair al setmanari La República haver-nos cedit aquest altaveu durant tot aquest temps. I també a totes els lectors que heu dedicat una estona a mirar-vos les nostres recomanacions. Si hem aconseguit despertar-vos la curiositat per anar a veure alguna cosa que no coneixíeu ja ens donem per satisfets. Salut i teatre!

En aquests dos anys i mig, en ‘El Podi’ de la República hi hem escrit l’Alba, l’Anna, l’Annie, la Cèlia, el David, l’Eva, l’Iris, la Joana, la Judit, la Júlia, la Laura, la Mar, la Maria, el Martí, el Nil, la Paula, el Raúl i la Sílvia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor