EL PLAER DELS DIES

Al llarg dels seus més de quaranta anys a l’oficina i al costat de l’editor britànic André Deutsch, Diana Athill va tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels principals cervells de la literatura del segle XX. L’influent editor traginava en la seva escuderia personatges com el Premi Nobel Naipaul, la cèlebre Jean Rhys o la nostra Mercè Rodoreda.

Diana Athill en deixa constància al seu breu volum de memòries Molt a prop del final. Athill ens parla del seu últim període, del de decadència, tot i que va viure gairebé 102 anys. El llibre és una lliçó de vida amb manual d’instruccions. Aquí podem saber detalls, comportaments i mals hàbits de personatges com Elias Canetti a través d’alguna de les seves amants, però també les coses que ens van passant quan arribem als 70 o 80 anys. Estem parlant del final de la sexualitat –que descriu de manera fefaent quan ens diu que és l’època en què es tornen llamineres coses que no tenies en compte–, del final del carnet de conduir o d’operacions de cataractes quan no eren com les d’ara. Ho fa des d’una intimitat còmplice amb el lector, cosa que et fa sentir com si fossis el seu amic: els garrepes dels editors, els amants negres amb qui va tenir bones relacions, el final de la seva mare i la salut de ferro de la seva família. En poc més de dues-centes pàgines, Athill es despulla en cos i ànima per mostrar-nos una dona del segle XX, independent i lliure quan les dones no ho eren.

M’agrada especialment quan parla de coses en concret, les esmentades manies i mentides de l’escriptor sefardita Canetti, el sentiment tràgic de Rhys: “Em va fer pensar en una expressió que deia sovint la Jean Rhys, normalment al fet d’anar beguda: «Estava una mica borratxa, una mica molt.» De fet no va dir mai: «Estava una mica trista, una mica molt» sobre el fet de ser vella, però segur que ho hauria fet si no hagués odiat i temut prou la vellesa per parlar-ne.” Entra en una certa desídia quan ens introdueix en el panorama dels cosmètics Max Factor, els cursos de modista i pintura, els amants perduts, els vestits i l’administració deficient que no la van deixar mai tenir ni un penic. Es recupera quan torna als editors i als seus esclaus, escriptors i empleats; quan ens parla de l’editor de la revista Granta i ens acosta les figures d’Anthony Burgess –que els fa el pròleg d’un llibre sobre llits contrari a la idea, i que aquí va editar Seix Barral– de Bill Budford i de Martin Amis. Estem parlant d’un llibre deliciós sobre la vellesa d’una criatura que no va acceptar els rols que li havia planificat la societat. Per tant, és un retrat lliure, planer i desinhibit, d’una “manera molt generosa de plaer als dies que vas vivint”. Un tema inusual per a una societat on tothom pretén ser jove.