Inesperada i valenta
Les condicions adverses a causa de pandèmia no han frenat l’empenta dels directors de La inesperada, un nou festival de cinema dedicat a la no-ficció que arrencarà aquest final de febrer a Barcelona i que donarà visibilitat a produccions catalanes i de fora
-
Fotograma del film "The two sights", rodat a les remotes illes escoceses de les Hèbrides Exteriors. LA INESPERADA FESTIVAL. -
Fotograma de la producció "Eyes/Eyes/Eyes/Eyes", d’Albert García-Alzórriz. LA INESPERADA. -
Cartell del festival La Inesperada. -
Fotograma del film ‘Correspondencia’, de Carla Simón i Dominga Sotomayor. -
Fotograma del film ‘Elena Universo’, de Marga Almirall. -
Fotograma del film ‘De l’autre coté’, de Chantal Akerman.
MANCANÇA
“Hi ha pocs festivals especialitzats i, en mitjans comercials, la no-ficció és inexistent. Volem obrir oportunitats per veure-la”Cal tenir un punt de valentia “i estar una mixa xalat” per engegar un nou festival de cinema en plena pandèmia, però els organitzadors de La Inesperada, que és el nom de la nova cita cultural catalana que arrenca enguany, tenen clar que la cultura en general, i el cinema en particular, s’han de fer presents malgrat les circumstàncies adverses. La Inesperada Festival de Cinema es dedicarà a la no-ficció, tindrà lloc del 25 al 28 de febrer, amb projeccions que s’allargaran fins a principis de març, i amb dues seus: la Filmoteca de Catalunya i el cinema Zumzeig de Barcelona. “S’ha d’estar una mica xalat per tirar-ho endavant ara! Ja feia temps que treballàvem en l’organització, i abans que aparegués la pandèmia ja el teníem previst; l’havíem de fer el 2020, i el vam haver d’ajornar. Ens aventurem a fer-ho ara”, explica el programador, docent i crític cinematogràfic Miquel Martí Freixas, codirector del festival, juntament amb la cineasta Núria Giménez Lorang, directora, d’altra banda, del llargmetratge documental My mexican bretzel, candidat al Premi Gaudí a la millor cinta documental.
La Inesperada es focalitza en la no-ficció, l’àmbit que queda més amagat dels circuits comercials i, potser per això, en el cartell promocional del certamen llueix el lema El cine que, probablement, no has vist. Però “quan la gent el veu s’adona que és un cine que et proposa moltes coses, és un cine molt diferent al que t’ofereix un de més convencional, de consum... És un cine per aventurar-s’hi i, un cop ets a dins, t’ho pots passar molt bé i pots aprendre moltes coses. A més, volem fugir de qualsevol etiqueta que el vengui com un cine molt intel·lectual”, assenyala Martí Freixas, que veu en la no-ficció “un espai de creació lliure i genuïna, d’autor i contemporània”. Malgrat això, els organitzadors creuen que Catalunya va un pas enrere en aquest àmbit: “Els corrents cinematogràfics de la no-ficció que volten pel món, i amb els quals ens alineem, escassegen a casa nostra.” Hi ha molt pocs festivals especialitzats i, “en mitjans comercials, la no-ficció és inexistent, entenent tot vincle amb la realitat a través del reportatge o el documental estàndard de televisió”: “Com a amants i estudiosos d’aquest llenguatge, doncs, volem obrir més oportunitats per veure’l i seguir-lo”, assenyalen els directors. Per a Martí Freixas: “En altres països d’Europa, o a Madrid, per exemple, hi ha un cert circuit; és un cine que té un públic bastant format i que té èxit, i aquí [a Catalunya], en canvi, ens estem quedant una mica enrere. Nosaltres som apassionats d’aquest moviment. Estem una mica frustrats perquè hi ha títols importants que no arriben, i volem obrir aquest camí per fer-los arribar”, explica.
El festival tindrà tres seccions ben definides per donar cabuda a les produccions catalanes, a les internacionals i a les obres magnes de dècades passades. La primera duu el nom de Cuadecuc, en homenatge a Pere Portabella (Vampir, Cuadecuc, 1970), un referent del cinema català: “Amb tota una trajectòria d’avantguarda, d’un cine que no s’ha conformat amb res, que sempre ha estat trencador. I això és el que proposem al festival, per això hem posat el nom de Cuadecuc a la secció dedicada al cine català”, diu Martí. Cuadecuc englobarà les produccions catalanes “fetes amb la llengua que s’escaigui; hi ha una pel·lícula, per exemple, que no té paraules, però és producció catalana”, matisa el director.
Els títols que s’exhibiran en aquesta secció són Pedra pàtria, del realitzador menorquí Macià Florit Campins, que en aquest primer llargmetratge repassa els orígens de la seva illa rocosa natal, les arrels familiars i el pas del temps; Homenatge a Judes, de Manel Raga, en què, a partir de records d’infància, crea una successió de quadres sobre el llegat religiós; Elena Universo, de Marga Almirall, que compila imatges fetes en súper 8 per un pare de família i que acaben conformant un relat universal; Correspondencia, en què dues cineastes, Carla Simón i Dominga Sotomayor, inicien un intercanvi epistolar filmat, amb relats que van des de la intimitat a la urgència política, i al fet de ser dona i fer cinema; Y un gato de porcelana, de la cineasta i artista visual tortosina Juana Robles –actualment establerta a Dublín–, en què confronta amb una càmera de súper 8 el paisatge postbèl·lic de Belchite i Corbera d’Ebre, repassejant alhora per un fragment de Pere Portabella (Informe general, 1976); i dues produccions catalanes més: Una revuelta sin imágenes, de Pilar Monsell, que s’endinsa en el conegut com El motí del pa, una revolta liderada per dones a mitjans del segle XVII a Andalusia, i, finalment, EYES / EYES / EYES / EYES, d’Albert García-Alzórriz, una cinta que passa per un arxiu de conservació de fragments d’estàtues derrocades, en una relectura de Kafka sobre l’ídol cíclic Prometeu.
Cinema de proximitat
La secció Cuadecuc donarà visibilitat “a un cine de proximitat”: “És un cine que ens toca molt i que ens arriba més fàcilment perquè parla de coses que passen al nostre voltant”, segons Martí Freixas, que també és conscient de la falta de reconeixement que tenen al seu propi país els autors catalans: “Hi ha una paradoxa amb el cinema fet aquí, per joves i per no tan joves, i és que de vegades tenen reconeixement a fora i aquí aquest èxit no té gaire repercussió, tenen una visibilitat escassíssima i se’ls para poca atenció. Volem donar suport a tots aquests autors que nosaltres seguim, alguns des de fa anys, i que tenen poca visibilitat, malgrat que reben reconeixements internacionals. Un dels principals objectius de La Inesperada és obrir finestres d’exhibició per a aquesta cinematografia local.”
Pel que fa a la secció internacional, duu el títol d’Atòmica, i constarà de films que han passat pels millors festivals d’arreu del món, però que tot i ser “extraordinaris” també han passat massa desapercebuts a Catalunya. S’hi exhibiran cinc títols. El primer, 143 Rúe du desert, de Hassen Ferhani, sobre les profunditats desèrtiques del sud d’Algèria; aquest film iniciarà les projeccions de La Inesperada, el dia 25 de febrer, a la Sala Chomón de la Filmoteca (19.30 h) i està prevista la presència del director. Les altres quatre produccions seran la francesa Il n’y aura plus de nuit, d’Éléonore Weber, que reuneix imatges d’helicòpters en missió a l’Orient Mitjà en un assaig de reflexió sobre la vida i la mort; The two sights / An dà Shealladh, del realitzador i artista Joshua Bonnetta, que passeja amb la seva càmera de 16 mm per les remotes illes escoceses de les Hèbrides Exteriors; Icemeltland Park, de Liliana Colombo, que proposa una ruta per la globalització del desglaç, i Blue eyes and colorful My Dress, de Polina Gumiela, un retrat sobre el despertar humà en un gris barri de Bulgària.
I, finalment, el festival té una tercera secció, Supernova, que fa una mirada al passat i que recupera obres de fa unes dècades, “essencials per a la història del cinema i també per comprendre el present”, amb el convenciment que “de vegades el més vell és més nou”. Per a aquesta primera edició, s’han seleccionat dos títols: The house is black, una producció iraniana de l’any 1963, de Forugh Farrokhzad, que ofereix una mirada de dona sobre el sofriment de la lepra i els leprosos; i De l’autre coté (Bèlgica, 2002), de Chantal Akerman (1950-2015), en què viatja per la frontera entre Mèxic i els Estats Units, escoltant les opinions d’una banda i de l’altra, per tractar sobre la migració. “Volem obrir una via pedagògica, de cultura del documental i de la no-ficció. I per això no exhibim només l’últim que s’ha fet, sinó que mirem enrere, per tornar a estudiar autors i autores de vegades una mica oblidats en la història del cinema”, segons Martí Freixas, que recalca la necessitat de reivindicar noms indispensables com el de la cineasta Chantal Akerman.
Tots els títols que es projectaran en aquesta primera edició de La Inesperada són d’estrena a Catalunya. I bona part dels directors i de l’equip passaran pel festival els dies de les projeccions, si les restriccions sanitàries així ho permeten, i participaran en un col·loqui amb el públic. La pandèmia de la covid-19 ha frenat enguany l’organització de diverses activitats paral·leles, com ara seminaris i classes magistrals, que s’han hagut de cancel·lar, però sí que es preveuran en edicions futures. Fins i tot l’organització es planteja “a més llarg termini” anar més enllà de l’exhibició i impulsar també l’ajut a la creació i al desenvolupament de projectes cinematogràfics. La voluntat dels directors és que el festival tingui una periodicitat anual: “És un festival de mida petita mitjana; no pretenem fer un gran esdeveniment, sinó programar poc i molt bé. I volem fer més activitats al voltant de la no-ficció, més enllà de projectar i fer programa, com ara ajudar projectes.”
La Inesperada té la seu a Barcelona, però després d’aquesta primera edició, la voluntat és estendre el festival per altres punts de Catalunya: “Hem parlat amb algunes poblacions i la idea és sortir de Barcelona, perquè sabem que tot Espanya funciona centralitzada en Madrid, però Catalunya també funciona centralitzada en Barcelona; això ens fa una mica de ràbia, de manrea que volem trencar aquesta centralitat”, diu Miquel Martí Freixas.
Internet o sala de cinema
En un moment en què les sales de cinema han quedat ben tocades per les restriccions a causa de la pandèmia, els organitzadors de La Inesperada tenen ben assumit que el visionat audiovisual a través d’internet és imparable, però també reivindiquen l’experiència de compartir col·lectivament la pel·lícula en una sala, amb una pantalla de dimensions grans i amb la màxima qualitat possible: “Hem viscut uns anys i un futur que serà híbrid segur; internet ha arribat per quedar-se. Però dins les possibilitats que tenim ara, enmig d’una pandèmia, apostem molt fort per anar a les sales, per viure-ho tots junts.” Una pantalla d’internet queda molt esmorteïda enmig d’una sala de cinema, i els films que es podran veure en aquest nou festival proposen “un tipus de cine que està molt treballat cinematogràficament i que perd moltíssim quan es veu en una pantalla petita”: “Així com una sèrie la pots gaudir molt a casa, no és el mateix que veure una pel·lícula en què el director s’ha passat dos anys filmant en una illa perduda d’Escòcia, amb uns paisatges increïbles, i ha treballat molt el so... Perd molt en una pantalla petita”, explica Freixas, que diu que per aquesta raó aposten per l’experiència comuna de veure els films en una sala, “dins de les possibilitats actuals que ens deixa la pandèmia”. “Proposem crear sessions de cinema que siguin esdeveniments irrepetibles que només es puguin experimentar vivint-los presencialment”, reblen.
El festival La Inesperada neix ara, però el veuen com un “projecte a llarg termini” que pot esdevenir, d’una banda, “una referència per al públic català i, d’una altra, ser un punt de trobada i de creació per als cineastes i professionals del cinema de casa nostra”. “Som uns apassionats del llenguatge cinematogràfic que es relaciona amb la realitat, entenent aquesta pràctica com un ampli territori en què tenen cabuda des del cinema fins a les arts visuals”, sentencia Martí Freixas.