‘Tirant’: Una actualització necessària
L’actualització de Màrius Serra al català actual del ‘Tirant lo blanc’, joia de la literatura de tots els temps, és analitzada a fons en aquest article sota la lupa d’un prestigiós filòleg i historiador de la literatura com és Xavier Renedo
CLÀSSICS DE PRIMERA
Fa cent anys, quan es publicava un clàssic medieval la premsa, tota la premsa, se’n feia ressò i amb tota la raó del món LECTURA PER PARTS Com que llegir tota la novel·la d’una tirada no està a l’abast de tothom, Serra proposat quatre itineraris de lectura guiadaESFORÇ DE SIMPLICITAT
L’actualització de Marius Serra opta per la simplicitat més radical: s’eliminen incisos, gerundis, llatinismes, epítets i tota la pescaMÀRIUS SERRA, L’IDEAL
Una adaptació al català dels nostres dies s’havia de fer, i l’havia de fer algú que fos novel·lista i filòleg alhoraUna de les definicions més divertides i exactes que conec del concepte de clàssic és la de Mark Twain: “Un clàssic és un llibre que tothom desitja haver llegit i ningú no vol llegir.” (Una definició que admet variacions com la següent: “Un clàssic és un llibre que tothom ha estudiat, però que gairebé ningú no ha llegit.”) El Tirant lo Blanc és un clàssic que encaixa al peu de la lletra amb la definició de Mark Twain. Encara que tothom l’hagi estudiat al batxillerat, poca gent l’ha llegit; fins i tot molts dels escriptors dels nostres dies. És més, m’atreviria a dir que potser l’han llegit més alguns escriptors castellans moderns, que hi han arribat a través dels elogis que li dispensa Cervantes en el Quijote, que no pas escriptors catalans. Aquest és el cas de Mario Vargas Llosa, autor d’un assaig excel·lent sobre la novel·la, o d’Alejo Carpentier.
Em temo que no passava el mateix fa cent anys. Aleshores quan es publicava un clàssic medieval la premsa, tota la premsa, se’n feia ressò. I amb tota la raó del món, perquè tenim una literatura medieval riquíssima, de primera línia, començant per Llull, continuant per les cròniques i per autors com Eiximenis o Bernat Metge fins a arribar a Ausiàs March, Jaume Roig, el Tirant lo Blanc o el Curial e Güelfa. Fa cent anys la premsa i els escriptors del moment n’eren molt conscients i ara em temo que no ho són gens, de conscients, o que ho han oblidat.
L’any 1927 Josep Carner, per exemple, explicava el següent en una entrevista que li va fer Josep Maria Planas al diari La Noche: “El llibre català que he escollit per a les meves estones d’oci és el Tirant lo Blanc, una obra que m’atreviria a recomanar a la nostra joventut. Hi podem aprendre el sentit de la generositat, de la mundanitat o de la gentilesa. El culte que s’hi ret a la proesa, la seva idolatria de l’honor elevaran el nivell de l’instint esportiu. Tirant lo Blanc […] defensa l’esforç, la tensió imaginativa i rebutja tot el que sigui mercenari, passiu i subaltern.” Els elogis de Carner no són gratuïts: es va llegir de cap a cap no només el Tirant, sinó tots els clàssics medievals. El mateix 1927 va publicar a Sons de lira i flabiol un poema, titulat El traïdor, inspirat, com ens va ensenyar Anton M. Espadaler, en un capítol del principi de la novel·la.
No us penséssiu pas que Josep Carner fos l’únic lector del Tirant lo Blanc que hi havia aleshores. El gran periodista Eugeni Xammar explica a Seixanta anys d’anar pel món que, quan era jove, es reunia amb un grup de joves a la farmàcia Arimany de la Garriga per conspirar i per llegir els clàssics catalans. Un dels llibres que van llegir va ser el Tirant, que, pel títol, va despertar les sospites de la policia. Pels mateixos anys en què Josep Carner, en els temps de la dictadura de Primo de Rivera, llegia Joanot Martorell, el diputat per la Lliga de la Bisbal Miquel Roger i Crosa va patir un escorcoll al seu domicili particular. La policia se’n va endur un exemplar del Tirant, definit en l’acta de l’escorcoll com “un manual clandestino para perfeccionar los movimientos de las armas”.
Ras i curt, fa cent anys, els clàssics catalans medievals els llegia molta més gent que no pas ara: els escriptors, com Carner, els periodistes i els joves com Eugeni Xammar, o els polítics com Miquel Roger.
Qui ha llegit entre nosaltres el Tirant lo Blanc després de la Guerra Civil? Si deixem de banda els erudits –amb l’obra monumental i magnífica de Martí de Riquer i d’Albert Hauf– em temo que pocs noms més podem citar. Un d’ells és, per descomptat, Joan Perucho; un altre, Joan Sales, autor en els anys cinquanta d’una magnífica adaptació del Tirant en forma de novel·la juvenil, i del libretto d’una òpera bufa titulada El Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot?
Entre els autors encara vius cal parlar de Pere Gimferrer, autor d’una traducció al castellà de Curial e Güelfa, i potser de Quim Monzó, que, segons afirmava en una entrevista, va escriure fa temps una novel·la que al final no s’ha publicat i que es titulava Zero. En aquesta obra havia situat “els personatges del Tirant lo Blanc –Tirant, Plaerdemavida, Carmesina– en una gasolinera allunyada dels nuclis de població, en una carretera de segon ordre. Quan la feia, deia que era el Tirant lo Blanc actualitzat”. No sé si ho deia a tall de broma, com de vegades fa Quim Monzó, però, encara que fos així, almenys recordava la novel·la de Joanot Martorell i retia un petit homenatge als seus personatges. És una llàstima que Zero, si és que es va arribar a escriure, no s’hagi publicat, sobretot si estava de debò inspirada en el Tirant.
Defensa de l’actualització de Màrius Serra
Des d’aquestes pàgines vull celebrar l’actualització del Tirant lo Blanc que acaba de publicar Màrius Serra, una actualització que fa cent anys no hauria calgut, però que ara és més necessària que mai. Si molts d’estudiants del grau de filologia catalana tenen problemes per enfrontar-se a la llengua dels nostres clàssics medievals, no vull ni pensar en els problemes que pot arribar a tenir, posem per cas, un treballador d’una gasolinera allunyada de les grans ciutats, com la de la novel·la inèdita de Quim Monzó, per llegir-lo.
Crec, en definitiva, que una adaptació al català dels nostres dies com aquesta s’havia de fer, i que l’havia de fer algú que fos novel·lista i filòleg alhora, algú que sabés enfrontar-se a la complexitat d’una novel·la tan llarga com el Tirant amb la passió per l’escriptura d’un novel·lista de raça, i amb el rigor lingüístic d’un filòleg, és a dir un novel·lista i un filòleg com Màrius Serra.
S’ha fet un esforç extraordinari per posar al dia la llengua de la novel·la, per trobar, per exemple, un equivalent modern dels proverbis i de les frases fetes pròpies del català del segle XV. Així, per posar un exemple, “mudant edat, muda’s ventura” es converteix en “béns de fortuna muden com la lluna”. Alguns noms propis, per posar un altre exemple, es modernitzen, però no pas tots. El Cabdillo sobre los cabdillos, en castellà en el text de Martorell, es tradueix, seguint un consell de Martí de Riquer, com l’Emir dels emirs, per evitar l’associació amb un general espanyol d’infausta memòria. Ara bé, no tots els personatges actualitzen el seu nom: Plaerdemavida, per mi el millor personatge de la novel·la, continua dient-se tal com la va batejar el seu autor, i la Viuda Reposada, un personatge antagònic, continua dient-se Viuda, no pas Vídua.
Un dels grans problemes d’una operació com aquesta era com traslladar al català dels nostres dies els llargs i abundants fragments en prosa retoricada i llatinitzant, el que els especialistes solem anomenar valenciana prosa, molt de moda en la literatura catalana del segle XV. La proposta de Màrius Serra ha estat simplificar la sintaxi sense intentar dependre massa del model. Posaré només un exemple d’aquesta opció, que em sembla correctíssima. El capítol XVI de la novel·la comença amb unes paraules de Tirant escrites en la prosa retoricada i llatinitzant que Joan Roís de Corella va posar tan de moda a la València de mitjan segle XV. Es tracta d’un text escrit en una sola frase que té ni més ni menys que 377 paraules. Tot i que una frase d’aquestes dimensions pot desconcertar un lector dels nostres dies, per a un lector del segle XV era el pa nostre de cada dia. En llegiré només el començament perquè es vegi la dificultat del passatge: “Puix amb dret natural la raó em força obeir als manaments de vostra excel·lència, mon senyor, en mostra de mon poc saber e no avisat entendre, no perjudicant les senyories d’aquests magnànims senyors, me manau que jo parle primer en aquest negoci…”
L’actualització de Marius Serra opta per la simplicitat més radical: s’eliminen incisos, gerundis, llatinismes, epítets i tota la pesca de manera que l’única frase de l’original, i les seves 377 paraules, es transformen en dues frases molt senzilles d’onze i de quinze paraules cadascuna. Tot plegat 26 paraules, o dit d’una altra manera el text original de Martorell s’ha reduït ni més ni menys que a un 5,5%: “No vull que cap de vosaltres combati en el meu nom. He estat jo qui ha acceptat el repte i només jo l’he d’entomar.”
Molt sovint, Màrius Serra segueix aquesta mateixa línia per simplificar frases més curtes, però tanmateix massa retoricades per als gustos dels nostres dies. Una frase de Tirant com ara “Cavaller, a mi par que vostra demanda és més voluntària que de necessitat” es transforma, en les mans de Màrius Serra, en “Cavaller, em sembla que la vostra petició és una frivolitat”. La frase original de Martorell està en sintonia amb l’estil literari de la prosa del segle XV, però em temo que a un lector de principis del segle XXI li semblaria massa abstracta, tan abstracta que se l’hauria de llegir dues vegades abans d’entendre-la. La traducció de Serra simplifica i diu en el pla català dels nostres dies allò que Martorell va dir de forma retoricada en la valenciana prosa tan de moda en el segle XV.
Algun purista potser s’esgarrifarà i dirà que adaptacions com aquestes són “donar mostalla per juliverd” –una frase feta medieval que apareix en la novel·la i que Màrius Serra tradueix com “donar garses per perdius”–. Jo no hi estic pas d’acord: és cert que fins a un cert punt no es respecta l’essència del text original, però també és cert que s’adapta el Tirant lo Blanc als gustos literaris dels nostres dies. En aquest sentit jo diria que l’actualització ofereix més que no pas garses per perdius, perdius per garses. Em sembla un opció legítima que el lector del segle XXI agrairà.
En definitiva, Màrius Serra ha fet una actualització de tot un clàssic —un clàssic que va admirar, no ho oblidem, Miguel de Cervantes—, una actualització que es pot llegir d’una tirada en una gasolinera, en un banc d’un parc, en un bar o al sofà de casa. Potser llegir-se una novel·la de gairebé mil pàgines d’una tirada és una proesa, però és una bona manera de llegir una novel·la que es titula com es titula. Màrius Serra, bon seguidor del grup OULIPO, com que era conscient que llegir tota la novel·la d’una tirada no està a l’abast de tothom, ha tingut el bon criteri de proposar quatre itineraris de lectura guiada que permeten de fer quatre lectures diferents, i més breus, de la novel·la de quatre tirades diferents. És una proposta que està molt ben pensada i que recomano per qui no es vegi amb cor de llegir el Tirant de cap a cap.
Josep Carner va definir el Tirant lo Blanc com “un llibre de galanies i de sumptuositats imaginatives i verbals”. El millor elogi que es pot fer de la versió de Màrius Serra és que, tot i els canvis introduïts, respecta l’esperit i la substància literària de la novel·la. El seu Tirant continua essent, doncs, el llibre de galanies i de sumptuositats imaginatives i verbals que va escriure Joanot Martorell.
