Les traïcions de la ment

Dos títols encara cuegen del convuls any 2020 i no volem que entre l’allau de novetats literàries que han aparegut aquestes primeres setmanes del 2021 acabin caient de la llista de novel·les que cal tenir en compte. Totes dues s’endinsen d’una manera o d’una altra en la ment humana, en els enrevessats engranatges de la construcció psicològica, que són els que sovint ens fan anar per vorals inesperats.

El primer, Coníferes (Quaderns Crema), de la barcelonina Marta Carnicero, és una novel·la que planteja debats sobre la identitat, l’amor i l’angoixa de perdre’ls. El relat se situa a les Walden, que l’autora presenta com una comunitat idíl·lica en plena natura que rebutja les noves tecnologies i advoca per una vida fidel als costums d’abans; un món allunyat de les xarxes socials –“És ella, la xarxa, qui decideix si existeixes. I fins quan”–. Una primera part relata la relació del protagonista, el Joel, amb l’Alina, una nouvinguda a les Walden, aquella “terra de silenci telemàtic”. Com que la vol conèixer, el Joel es comença a enviar cartes a ell mateix però a casa de la noia, per fer que ella hagi d’apropar-se on viu ell. El relat calmant de la primera part es desboca en la segona. Els capítols són molt curts, i cada frase es despulla de descripcions sobrants; encara que no en coneguéssim el fil argumental que els uneix, en cada petit capítol trobem reflexions vitals que l’autora posa en boca de la veu masculina protagonista. La veu i les veus, en plural, perquè el protagonista es desdobla en més d’un Joel, per allò que dèiem de les traïcions de la ment. Reflexions que passen, per exemple, sobre quines conseqüències tindria que poguéssim esborrar la memòria o implantar-nos un xip que ens bloquegés els records. Ai, la ment! “Quan passen coses estranyes, coses que només tenen sentit dins el teu cap i subverteixen el funcionament normal del món, la gent et pren per boig sense cap altra opció, en totes les modalitats en què es possible: amb rebuig, amb compassió, amb menyspreu, amb ràbia.”

Marta Carnicero va afinant algunes sentències pròpies de manuals d’autoajuda. I és al voltant de l’autoajuda, les teràpies alternatives i els gurus que Ramon Mas fa una sàtira a la novel·la L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984). “Sempre he pensat que això de l’autoajuda és per a gent incapaç d’assumir la part desagradable d’estar viu”, diu un dels personatges que van desfilant en un text que abraça diversos gèneres. El cor de l’argument és el retir terapèutic que duu a terme un jove desenvolupador de videojocs, l’Ernest Borginyac, que està creant el joc de rol més ambiciós de tots els temps. Sis dies de retir en un pis de l’Eixample barceloní –en “una mena de curs intensiu per aprendre a trobar i neutralitzar els nusos que ens afecten l’inconscient”– i els fets terribles que se’n desprenen. L’encert de Mas –que, d’altra banda, també és el cofundador de l’Editorial Males Herbes– és que el relat no segueix els camins habituals de la novel·la, sinó que empra diversos gèneres, que passen per la crònica periodística i pel relat de testimonis propis de qualsevol investigació criminal. I el narrador de la història no és Mas: és Roderic Mestres, l’autor fictici de la part central de la novel·la. És aquesta diversitat de gèneres la que fa de L’endemà de la teràpia una bona i terapèutica novel·la.