LA BATALLA A LA REVISTA ‘DESTINO’

A finals del 1944, des d’una revista editada a l’exili, Foc Nou, el periodista Eugeni Xammar va publicar un article titulat “Reflexions d’un catalanista”, en què deia: “Ho proclamo avergonyit i ho denuncio amb fàstic al cor perquè fet i fet es tracta d’un escamot de catalans de la meva professió: el setmanari Destino, que des de fa cinc anys es publica a Barcelona, ofereix un cas de baixesa i enviliment que enlloc del món no ha tingut ni té parió”. Malgrat aquesta darrera acusació, Xammar recordava els casos de fulls impresos a França, Bèlgica o Noruega que s’havien posat al servei dels ocupants nazis. El cas de Destino era, però, encara més greu, perquè els seus impulsors no només havien traït la democràcia, sinó el seu propi país, la seva llengua. I, per aquest motiu, s’havien convertit en “les flors més pudents d’aquesta primavera”.

L’escrit de Xammar es pot trobar al recull que ha seleccionat Francesc Vilanova i que ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat. N’hi ha molts més, i de molts altres escriptors, fets des de l’exili o l’interior, en què Josep Pla, Manuel Brunet, Joan Estelrich, Joan Teixidor i la resta de col·laboradors de Destino són titllats de traïdors, col·laboracionistes, botiflers, franquistes i molts altres improperis. Cent catorze escrits datats entre el 1944 i el 1950, quan la revista ja havia abandonat el falangisme dels primers anys i s’havia convertit en un referent inexcusable en el gris panorama cultural de la postguerra. Els articles reflecteixen l’agror dels represaliats o resistents per aquells periodistes que havien donat suport o s’havien acomodat al franquisme. Però la “batalla”, tal com la defineix Vilanova, no era només al voltant d’aquella revista. Es tractava d’una batalla cultural, d’un enfrontament sense treva entre franquistes i antifranquistes.